Comencem l’any entrevistant Salvador García Fortes, professor honorífic de la Universitat de Barcelona i autor del llibre Tarrés. La industria cerámica de una arquitectura singular, que explica la història del taller que va convertir Barcelona en capital de la ceràmica i la terracota.

Tarrés ha estat l’empresa ceràmica amb una presència més prolongada a la ciutat de Barcelona, des de mitjan segle XIX fins als anys trenta del segle XX. Què va suposar l’ús de nous materials en la construcció i decoració de les façanes dels edificis? Com era, abans, el paisatge urbà?
Durant la primera meitat del segle XIX el paisatge urbà de Barcelona patia, en paraules de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, una «monotonia i pesadíssima igualtat exterior». Per trencar amb aquesta uniformitat, el govern municipal va aprovar el 1846 l’esmena a l’article 5 del «Bando de Buen Gobierno» de 1843. La corporeïtat de la terracota i els colors dels estucs a la calç van aportar a les noves construccions la riquesa ornamental que demanava aquesta reforma normativa, atès que era una exigència obligatòria per als propietaris si pretenien augmentar tres pams l’altura dels seus projectes. Dècades més tard, les qualitats estructurals i estètiques del totxo i la ceràmica vidrada van convertir-se en recursos recurrents de la nova arquitectura.

Al llibre enumeres mostres de ceràmica i terracota Tarrés presents a l’Estat espanyol. Hi ha alguna ciutat o comarca on se’n concentrin més que a la resta? Per què?
A la Barcelona d’entre muralles és on hi ha més edificis amb terracota manufacturada a la casa Tarrés. La majoria dels models «corporis» del taller d’Antoni Tarrés i Bosch, especialment els seriats, s’elaboraven seguint els requisits del «Bando de Buen Gobierno» de la ciutat, el vigent en aquell moment. És també a Barcelona, a l’entorn del Modernisme i sobretot a l’Eixample, on la ceràmica vidrada i de revestiment, produïda o proveïda per la fàbrica Tarrés, té més predicament. Després de Barcelona, a la comarca del Maresme és on es concentren més exemples de productes en terracota, vidrats i de revestiment del taller Tarrés. És conseqüència, potser, de canvis urbanístics, segones residències i millores derivades de la inauguració el 1848 de la primera línia de ferrocarril entre Barcelona i Mataró.

Si la casa Tarrés mereix tant reconeixement és, en part, perquè se situa a mig camí entre la indústria, l’arquitectura i l’escultura, entre la tècnica i l’art. De fet, les seves peces van tenir una importància considerable en edificis emblemàtics del Modernisme català. Podries esmentar algun exemple a Barcelona que sigui sorprenent o desconegut?
Entre 1897 i 1910, Tarrés, Maciá y Compañía va ser proveïdora de material ceràmic d’elaboració pròpia i d’altres fabricants a diferents construccions de l’etapa modernista. Per exemple, per a la Central Catalana d’Electricitat, obra del 1897 de Pere Falqués, va produir més de setanta peces exclusives de fang cuit vidrat. De tons brillants, amb el color natural del totxo aconseguien el contrast ornamental que buscava l’autor. I per al Park Güell (1901-1914), d’Antoni Gaudí, hem pogut localitzar noranta models de rajoles i sanefes incloses al catàleg que Tarrés va editar el 1901. Es tracta d’una ceràmica que, en aquest conjunt patrimonial, passa de ser material manufacturat a ser obra d’art.

La casa Tarrés no marcava amb cap senyal les peces que elaborava. Durant el procés de recerca previ a l’escriptura del llibre, quins aspectes distintius et van servir per detectar les peces d’aquest taller?
Efectivament, no trobarem cap segell de la fàbrica als productes de la casa Tarrés. Així mateix, la primera imatge de la seva producció —i, en aquest cas, només d’elements de jardí i balustres— és de l’Exposició Catalana del 1877. No tenim dades, per tant, de l’ornamentació per a façanes produïda des del 1846; en casos puntuals, en sabem l’autoria per les fonts notarials. Això no obstant, hem descobert el gruix de la seva producció per la pervivència de l’ornamentació en terracota de la façana de la fàbrica al número 45 del carrer dels Tallers de Barcelona. Gràcies al treball de camp hem pogut resseguir i reconèixer els elements seriats i la manera de treballar el fang d’aquest edifici singular, també fets servir en altres construccions del país, que han anat sumant nous models al repertori inicial.

Amb aquesta obra reivindiques els elements de ceràmica i terracota presents a les façanes i els interiors dels edificis, dels quals no sempre es reconeix la vàlua. En relació amb la protecció del patrimoni arquitectònic, hi ha prou consciència de la importància que tenen? Quines parts dels immobles protegeix la legislació i quines en queden excloses?
Mai no tenim prou consciència del valor del nostre patrimoni cultural, tampoc en el cas que ens ocupa. Aportar coneixements sobre un moment poc conegut de la història de la manufactura ceràmica, de l’escultura i de l’arquitectura del nostre país pot ser, si s’estima, un vehicle de reconeixement del patrimoni. Considerat en la majoria dels casos com un bé cultural d’interès local, la seva preservació dependrà de cada municipi, de la inclusió o no en el seu catàleg i del nivell de protecció dels seus materials, que hauria de ser el màxim. I caldria que en la seva conservació intervinguessin sempre professionals qualificats. 

Del 2016 al 2020 vas ser vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni de la Universitat de Barcelona. Podries explicar la relació que hi ha entre la nissaga Tarrés i la Facultat de Geografia i Història?
Com a docent i investigador, degà de la Facultat de Belles Arts i vicerector de la Universitat de Barcelona, sempre he tingut molt present l’evolució de l’emplaçament del Raval on s’havien de construir les noves facultats de Filosofia i de Geografia i Història. El 2003 vaig explicar al rector Antoni Caparrós el valor històric i patrimonial del lloc, descobert durant la recerca de la meva tesi, que calia preservar. Era un espai de producció ceràmica des del segle XVII en què el mestre gerrer Antoni Tarrés i Bosch va establir el 1841 el seu taller. Va ser un centre de producció ceràmica fins la seva mort, l’any 1879, i llavors el va heretar i mantenir el seu fill, Antoni Tarrés i Martínez. Cedit per l’Ajuntament de Barcelona, el solar on s’ubicava la fàbrica Tarrés és, des del 2014, un jaciment arqueològic, un espai de docència, recerca i difusió.

Edicions de la Universitat de Barcelona publica Litigación climática. El papel de la ciudadanía y los jueces, amb edició a cura d’Alexandre Peñalver i Cabré, que explica el creixement d’aquest instrument jurídic i demostra la seva utilitat per fer front a la crisi climàtica.

Els litigis climàtics s’han incrementat extraordinàriament a tot el planeta. Consisteixen en plets estratègics que exigeixen transformacions estructurals als estats i a les empreses amb vista, principalment, a assolir una reducció dels gasos d’efecte hivernacle, una millor adaptació a l’escalfament global i el respecte als drets humans. Es tracta d’un fenomen de globalització jurídica que impacta de ple en l’autonomia processal de cada país a causa de la incidència que tenen les sentències de tribunals internacionals i d’altres estats. 

Publicat simultàniament en paper i en versió digital d’accés obert al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, el llibre examina les característiques més rellevants de la litigació climàtica, així com la situació actual en diferents països de la Unió Europea, l’Amèrica Llatina i Àsia, i en descriu els casos més destacats amb el propòsit de donar a conèixer aquesta modalitat d’accés a la justícia per lluitar contra el canvi climàtic. Alhora, aquesta obra coral escrita per una vintena d’especialistes de diferents disciplines i procedències planteja noves perspectives en la relació entre els poders legislatiu, executiu i el judicial.

Litigación climática. El papel de la ciudadanía y los jueces és la novetat editorial de la col·lecció Dret UB, que aplega una desena d’obres d’especialització i reflexió sobre diverses branques d’aquesta disciplina. Entre els últims títols hi ha Drets i llibertats. Casos pràctics, de Mar Aguilera Vaqués (també publicat en anglès), Let’s govern together! The formation of a coalition government, de Jordi Matas Dalmases, i Experiències de docència semipresencial en el títol de Dret, amb edició d’Enriqueta Expósito i Max Turull.

Alexandre Peñalver i Cabré (dir.) és professor de dret administratiu i coordinador de la Clínica Jurídica Ambiental de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Forma part de l’Observatori de Polítiques Ambientals, en l’àrea d’accés a la justícia, i és membre de l’associació Fons de Defensa Ambiental, de l’Acadèmia de Dret Ambiental de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i els seus Recursos (en anglès, International Union for Conservation of Nature, IUCN) i de la xarxa internacional de juristes ambientals Aliança Mundial per al Dret Ambiental (Environmental Law Alliance Worldwide, ELAW).

A Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1920). Cròniques literàries, entrevistes i cartes, Pilar García Sedas recupera un conjunt de textos que mostren la important tasca de mediació cultural que va dur a terme Joan Pérez-Jorba en els camps de la literatura i l’art.

Joan Pérez-Jorba (Barcelona, 1878 – Voutenay-sur-Cure, 1928), crític literari i d’art, poeta i publicista de llarga trajectòria, s’instal·là a París el 1901 i ja no tornà a residir a Catalunya. A la capital francesa mantingué una estreta relació amb les plomes més rellevants de les anomenades avantguardes històriques, un fenomen transnacional que es manifestà en una Europa colpejada per la Primera Guerra Mundial. Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1920) explica i exemplifica la tasca d’«un autor sovint citat, però mai prou explorat», com escriu Enric Bou al pròleg del llibre.

El volum presenta un estudi introductori de Pilar García Sedas sobre la rellevància de la figura de Pérez-Jorba en el panorama cultural de principis del segle XX. A continuació, en recupera l’obra periodística, que, escrita en tres llengües —català, francès i castellà— i publicada en diferents diaris i revistes, mostra una mirada oberta a la difusió de la «nova poesia» i de la «revolució teatral» avantguardista, palesa tant en les entrevistes i les cròniques literàries com en la correspondència amb líders de la renovació artística (Guillaume Apollinaire, Pierre Albert-Birot, Max Jacob, Pierre Reverdy, Philippe Soupault i Blaise Cendrars, entre altres autors).

Aquest llibre és la novetat de la col·lecció Filologia UB – Biblioteca. Dirigida per Joan Santanach, abraça edicions crítiques de textos literaris en llengües romàniques i grecollatines que constitueixen l’humus de què parteixen els escrits en llengües neollatines. Alguns dels darrers títols publicats són És aquí que fan comèdia? El teatre breu català a les darreries de l’edat moderna, d’Anna Maria Villalonga, i Cartas (1949-1955). La filología románica en la postguerra, de Martín de Riquer i István Frank, amb edició i estudi d’Isabel de Riquer.

Joan Pérez-Jorba va ser un poeta i crític literari i d’art de formació autodidacta. Militant destacat del Modernisme, va combatre el simbolisme francès i el decadentisme des de les planes de Catalònia. Més endavant, ja instal·lat a París, va col·laborar en nombroses capçaleres catalanes, com El Poble Català o La Publicitat, i va fundar la revista francocatalana L’Instant (1918-1919). En llengua francesa col·laborà a SIC i Anthologie Dada, on va assajar el cal·ligrama i la poesia visual. És autor dels poemaris Poesies (1913), Sang en rovell d’ou (1918) i Turmell i boc en flames (1921).

Pilar García Sedas (ed.) és doctora en Humanitats i llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana. Historiadora de l’art i crítica literària, col·labora amb diverses publicacions periòdiques. Com a investigadora s’ha especialitzat en les relacions entre la literatura i la pintura durant el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes històriques a partir de l’obra de Joaquim Torres Garcia, Joan Pérez-Jorba, Rafael Barradas i Josep Maria de Sucre, així com en els moviments artisticoliteraris de l’avantguarda espanyola i llatinoamericana i les seves relacions amb Catalunya.

La novetat de la col·lecció Catàlisi és Per què les neurones? La raó de ser biològica de les neurones i del sistema nerviós, de Josep Maria Tomàs Ferré. Coeditat amb Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, el llibre ens ajuda a interpretar funcions neurals complexes, com el tractament i l’emmagatzematge d’informació. A continuació reproduïm un fragment del tercer capítol, dedicat a la comunicació neuronal. 

«Des del punt de vista de la comunicació intercel·lular, quina pot ser la màxima precisió possible? Una resposta intuïtiva pot ser que una cèl·lula enviï un senyal a una altra cèl·lula, i tan sols a una. Aquesta possibilitat l’ofereixen els nexes, encara que, normalment, són diverses les cèl·lules acoblades en continuïtat, com en el múscul llis (pel moviment visceral) que hem vist abans. Així mateix, com hem vist en la segona part del llibre, el contacte directe de dues cèl·lules lliures com els leucòcits també ofereix aquesta possibilitat. En aquest cas, la senyalització de tu a tu entre un fagòcit que està destruint bacteris i un limfòcit TH1, que pot ser l’únic posseïdor (o un dels pocs posseïdors) d’una molècula de receptor TCR capaç de reconèixer algun tros dels pèptids bacterians que presenta el fagòcit, ha de permetre l’optimització de les dues cèl·lules i una resposta defensiva incrementada i eficaç. És així com funciona el sistema immunitari, però les seves cèl·lules, els leucòcits, s’han de trobar per interaccionar face-to-face. Això pot tardar hores mentre circulen entre la sang, la limfa i el teixit connectiu, i travessen els ganglis limfàtics (filtres en la circulació limfàtica) i la melsa (filtre en la circulació sanguínia).

»Les prolongacions neuronals permeten una gran aproximació a les cèl·lules diana en les sinapsis (quasi com el contacte físic), i, per tant, una sola neurona pot donar un missatge a una altra neurona o cèl·lula muscular o epitelial. Per tal que el sistema endocrí pogués fer aquesta funció tan específica, hauria d’haver-hi una cèl·lula que produís una hormona o mediador únic, i que aquest mediador únic, després de circular, trobés una cèl·lula diana amb un receptor de membrana també únic per reconèixer-lo. Això és impossible (bilions de cèl·lules i milers de gens no permeten tanta diversitat organitzada, tot i que tampoc no és necessària).

»El sistema nerviós, en recórrer llargues distàncies a gran velocitat, pot aportar aquesta precisió quan sigui convenient o necessari per a una bona comunicació que afavoreixi la coordinació dels organismes. En l’encèfal es troben bons exemples de la grandíssima precisió en la connectivitat
neural, però les motoneurones tornen a ser un bon referent per entendre aquest mecanisme. Anteriorment, hem vist que una sola motoneurona, situada en qualsevol nivell de la medul·la espinal, envia el seu axó al llarg d’un nervi fins a arribar a un múscul, i, en ramificar-se, cada branca col·lateral final innerva una cèl·lula muscular individual. El nombre de cèl·lules musculars (n) innervades per una sola neurona motora és una unitat motora (1/n). Un múscul molt gran que, en contraure’s, no realitza moviments gaire fins, com els glutis en les natges, té unitats d’1/2000 o més cèl·lules. Solament que es doni l’activació d’una unitat com aquestes (que s’activi una sola motoneurona, que és el menor nombre de neurones que es poden activar, atès que per sota ja tenim 0), tindrà lloc una forta contracció. 2000 cèl·lules musculars contraient-se a la vegada, tot i ser el mínim de contracció d’aquest múscul, provoquen una sacsejada. Per a la funció que fan els glutis, tanmateix, això no importa gaire. En l’extrem contrari, observem els músculs que promouen moviments molt fins com els lumbricals, que mouen els dits de la mà, o els extraoculars, que desplacen els ulls quan mirem al nostre voltant. Pensem en un neurocirurgià empalmant i cosint un petit vas o un petit nervi (els nervis perifèrics es poden regenerar) seccionat, o un rellotger encaixant rodetes dentades en un petit rellotge espatllat. Pensem també en la finor de petits moviments, l’un darrere l’altre, que ha de fer un ull per seguir el vol d’un insecte o per anar resseguint una paraula darrere l’altra en un escrit. En tots aquests músculs, les motoneurones innerven generalment entre 1-5 cèl·lules musculars. L’activació d’una sola motoneurona causa una contracció del múscul innervat que produeix moviments de fracció de mil·límetre i, per tant, de molta finor. Els circuits neurals implicats en aquests moviments garanteixen activacions seqüencials d’unes quantes neurones com aquestes per garantir una bona coordinació de tot el moviment.

»Així doncs, les neurones donen distància, velocitat i un alt nivell de precisió quan és necessari. Quant a la velocitat i precisió, el sistema endocrí-vascular queda enrere. Això no desmereix el gran valor comunicatiu i integrador del sistema endocrí, més que suficient en la majoria dels casos. De fet, tots dos sistemes, l’endocrí i el neural, actuen permanentment, tots dos de forma coordinada, per exemple en la regulació de la pressió de la sang. Un sensor neural en la paret de l’artèria caròtida posa en acció el sistema nerviós autònom, les neurones del qual, innervant difusament les cèl·lules musculars de la paret de moltes artèries grans i petites (arterioles), en promouen de forma sistèmica (en alliberar el neurotransmissor noradrenalina) la contracció (per augmentar la pressió dintre d’aquests vasos) o bé, si cal, la relaxació (alliberant acetilcolina) per disminuir la pressió. Paral·lelament, un altre sensor no neural, en aquest cas en la paret d’artèries petites dintre dels ronyons, posa en acció la producció d’una hormona (angiotensina) que, circulant des dels ronyons pertot arreu, col·labora en la regulació de la pressió de la sang incrementant-la quan és necessari.

«Un altre exemple de col·laboració neuroendocrina ens pot permetre veure més clarament la diferència en la precisió de la senyalització de tots dos mecanismes. El reflex de succió consisteix a facilitar la sortida de llet del pit quan el nadó mama. Unes neurones sensitives situades en els ganglis espinals reben l’estimulació tàctil de les seves terminacions en la zona del mugró que xucla el nadó i porten aquesta informació ràpidament al cervell. La porten a una regió de l’encèfal, l’hipotàlem, on hi ha unes neurones (cèl·lules neurosecretòries; de fet, cèl·lules mixtes neurals i endocrines) especialitzades a secretar hormones als vasos sanguinis de la regió com ho fan les cèl·lules endocrines. Algunes d’aquestes cèl·lules secreten una hormona anomenada oxitocina que en passar a la circulació sanguínia pot ser distribuïda pertot arreu (com totes les hormones, amb una relativa lentitud). La diana cel·lular de l’oxitocina, en aquest context, és una varietat de cèl·lules musculars (anomenades mioepitelials) que envolten els tubets epitelials que produeixen i secreten la llet en els pits. L’oxitocina promou la contracció d’aquestes cèl·lules mioepitelials i afavoreix la sortida de la llet pel mugró, la qual cosa va de primera al nadó, que no s’hi ha d’esforçar tant. Això no obstant, l’oxitocina vascular arriba a tot arreu, i totes les cèl·lules que hi tinguin receptors poden respondre. El resultat és que aquesta facilitació de la sortida de llet es produeix en els dos pits, un que ha posat en marxa el reflex automàtic de succió, i la funció li és pertinent i rellevant, i l’altre que hi participa de forma innecessària. A part d’una petita molèstia, el fenomen no té més importància, però evidencia la diferent precisió dels dos mecanismes, el neural i l’endocrí.»