Acabem l’any entrevistant Pilar García Sedas, editora d’Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1920). Cròniques literàries, entrevistes i cartes, de Joan Pérez-Jorba. Aquesta novetat de la col·lecció Filologia UB – Biblioteca retrata una figura important en el context de les avantguardes històriques i en recupera l’obra periodística i la correspondència amb alguns dels artistes més innovadors del moment.

Tot i que va continuar col·laborant amb mitjans catalans, Joan Pérez-Jorba (Barcelona, 1878 – Voutenay-sur-Cure, 1928) es va instal·lar a París amb vint-i-tres anys i ja no va tornar a residir a Catalunya. Diries que aquesta és la raó principal per la qual, com escriu Enric Bou al pròleg del llibre, és un «autor sovint citat però mai prou explorat»?
Efectivament, la seva trajectòria personal i la sistematització de la seva obra han despertat poc interès per part de l’acadèmia; de manera que durant anys va restar fora del cànon. És un autor que mai va reunir la seva obra periodística, força dispersa en revistes i capçaleres diverses, i només va arribar a publicar tres poemaris que no excel·leixen per la qualitat estètica, i que tampoc no han estat reeditats ni codificats. 

Pérez-Jorba va ser poeta, crític literari, periodista i traductor, i la seva faceta com a mediador cultural fou especialment rellevant en el context de les primeres avantguardes. Com va influir Pérez-Jorba en les relacions culturals entre Catalunya i França?
Catalunya, a diferència d’altres manifestacions avantguardistes nacionals, no va acollir una avantguarda cohesionada, és a dir, aglutinada amb l’etiqueta dels «ismes». Altrament, Pérez-Jorba és un escriptor perifèric tant en relació amb Catalunya com amb França. No obstant això, la seva producció eixampla i completa la tasca d’altres mediadors, com Josep Maria Junoy, Joaquim Folguera i J. V. Foix.

Un dels punts forts del llibre és que aplega un conjunt de cartes —fins ara inèdites— adreçades a autors com Guillaume Apollinaire, Pierre Reverdy, Philippe Soupault, Blaise Cendrars o J. V. Foix, o emeses per ells. Quin tipus de relació hi tenia, amb tots aquests escriptors, Pérez-Jorba?
La seva integració en el món cultural francès i l’aval com a corresponsal de diferents mitjans catalans li facilitaren posar en pràctica la sociabilité. No podem afirmar que fos amic personal ni dels agents avantguardistes francesos ni dels catalans, però sí que freqüentà els cercles artístics parisencs. En tot cas, el seu gran «torsimany» de l’avantguarda fou Pierre Albert-Birot, amb qui establí una relació d’admiració i fins i tot familiar. En els casos de J. V. Foix i Joaquim Folguera caldria veure com funcionà el fet generacional.  

La cronologia de l’obra és precisa: 1917-1920. Què va passar, durant aquests anys? 
Hi ha una premissa històrica: la Primera Guerra Mundial. Pérez-Jorba és un testimoni presencial del sotrac que viu el seu país d’acollida. Aquesta desfeta i el context (crisi de valors, milers de joves a les trinxeres, la incertesa, etc.) van esperonar tot un reguitzell de noms —entre altres, alguns dels que apareixen en el llibre— a cercar i explorar noves vies d’experimentació en tots els camps artístics. En resposta a la barbàrie la societat moderna oferia recursos nous com els mitjans de comunicació (la ràdio, el telègraf, el cinema, la indústria automotriu i l’aeronàutica), la música popular, teories científiques (Albert Einstein). Experimentacions que veurem reflectides en un munt de revistes, algunes més efímeres que d’altres.

El llibre es divideix en dues parts: per una banda, el teu estudi introductori de la figura i l’obra de Pérez-Jorba i, per l’altra, una antologia de textos de l’escriptor. En aquesta segona secció hi ha quatre itineraris: el català, el francocatalà, el francès i el castellà. Què en destacaries, de cadascun? La producció era diferent segons la llengua d’escriptura?
Sí, la producció era diferent segons la llengua d’escriptura. Aquest fet és consubstancial a qualsevol mediador i més en el seu cas perquè parlem d’un mediador bidireccional. Un crític que treballa des de la perifèria sap que el seu discurs s’ha d’adaptar al camp cultural al qual s’adreça i ha de ser conscient del mitjà amb el qual col·labora. El paradigma d’aquest fet el trobem en els seus textos en llengua francesa publicats a les revistes L’Instant o SIC; en la primera el discurs és més formal i en la segona s’observa un mimetisme d’arrels futuristes i cubistes en la disposició del text (absència de puntuació, al·literacions, versos esglaonats, disposició tipogràfica del discurs, proliferació de majúscules i onomatopeies, ús de fórmules matemàtiques). En definitiva, tota una renovació que recau en el conreu de la poesia visual (fins el cal·ligrama) i que també afectarà la revolució teatral (Apollinaire o Albert-Birot) i la «critique synthétique», que deia Louis Aragon. En el cas de la producció catalana, és veritat que alguns dels trets esmentats apareixen a Terramar i, sobretot, a les cròniques dels diaris, on realment aplicà imatges plàstiques d’arrels cubistes. En la seva col·laboració a Grecia intentà apropar-se a la formalitat ultraista. 

Ets doctora en Humanitats, llicenciada en Filologia Catalana i has exercit d’historiadora de l’art i de crítica literària. Com vas descobrir Joan Pérez-Jorba? Com has accedit a la seva obra?
Vaig tenir notícia de Pérez-Jorba quan feia el doctorat, a través de Joaquim Molas, qui em va suggerir el seu nom. Si en l’àmbit del Modernisme era una figura situada en l’esclat del moviment al tombant del segle XIX, en l’avantguarda, en canvi, era tímidament esbossada. Calia, doncs, estudiar-la a fons. Vaig anar a París a la recerca de familiars seus i això va donar fruits, sobretot gràcies al seu net, Jean Paul Pérez y Jorba (†), que em va donar alguns papers vells, tot i que no es podien considerar un llegat com a tal. Vaig fer una recerca hemerogràfica i documental en diferents institucions franceses, espanyoles i catalanes. Així vaig poder explorar i després sistematitzar els fons documentals i les fonts bibliogràfiques que m’han ajudat a construir la seva trajectòria en un moment clau del segle XX.

De la clínica a l’escena. La reescriptura de la histèria a «Portrait de Dora» d’Hélène Cixous, d’Alba Palau Centelles, examina les implicacions poètiques i polítiques de l’obra teatral d’aquesta pensadora contemporània.

De la clínica a l’escena reflexiona sobre la relació entre el teatre i la histèria a partir de l’obra Portrait de Dora, d’Hélène Cixous. Després de revisar els orígens de la neurosi histèrica i les diverses pràctiques mèdiques i psiquiàtriques desenvolupades per tractar-la, presenta el cas de Dora, una pacient de Freud que va interrompre les sessions de psicoanàlisi de manera sobtada. El desig, els símptomes i el silenci final de Dora —considerat per algunes teòriques del feminisme com un exemple de revolta contra la «llei del pare» que el psicoanalista, amb la seva interpretació, li imposava— són temes centrals en la peça de Cixous, que crea un espai escènic ambivalent on la passió reprimida del personatge pot, finalment, alliberar-se.

El llibre, guanyador del 3r Premi Teatre Lliure – Universitat de Barcelona, analitza la genealogia del concepte d’histèria i els usos que se n’ha fet en la pràctica mèdica fins al naixement de la psicoanàlisi, i revisa el cas de Dora des del prisma feminista d’autores com Sarah Kofman i Luce Irigaray. Una mirada crítica que desemboca en el teatre dels símptomes d’Hélène Cixous, l’escriptora i dramaturga que ha identificat el caràcter teatral de la histèria i l’ha traslladat a l’àmbit de l’escriptura i la dramatúrgia per afavorir l’expressió de la diferència en el pla simbòlic.

Aquest és el darrer títol de la col·lecció CRIC (Construcció i Representació d’Identitats Culturals), dirigida per Francesco Ardolino i Marisa Siguan, amb llibres que estudien els processos de construcció cultural de les idees en la literatura, el cinema i el teatre. El màster homònim convoca anualment el Premi Teatre Lliure – Universitat de Barcelona i l’obra que en resulta guanyadora es publica en el marc de la sèrie Estudis de Teatre Contemporani d’aquesta col·lecció que dirigeix Cristina Alsina, de la qual els últims títols són Flexionar la diferència sexual amb els cossos. Escriptura i cos textual en la dansa (2n Premi Teatre Lliure – Universitat de Barcelona), d’Oriol López Esteve, i Understanding Precarious Lives. Empathy for the Criminal in «Pornography» and «The Events» (1r Premi Teatre Lliure – Universitat de Barcelona), de Carolina González Terrés.

Alba Palau Centelles (Valls, 1997) és poeta i escriptora. Graduada en Estudis Literaris, va cursar el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals a la Universitat de Barcelona. Després d’endinsar-se en els treballs d’intel·lectuals com Sigmund Freud, Jacques Lacan, Sarah Kofman i Luce Irigaray, ha dedicat bona part de la seva investigació acadèmica a l’obra d’Hélène Cixous. Interessada en l’escriptura com a pràctica híbrida entre gèneres i disciplines, ha cultivat la crítica literària en publicacions periòdiques com Caràcters o Revista de Catalunya i és autora del poemari Símptoma (2023). També ha participat en projectes de mediació artística i actualment compagina la docència amb l’escriptura.

Per què les neurones? La raó de ser biològica de les neurones i del sistema nerviós, de Josep Maria Tomàs Ferré, ens ajuda a interpretar funcions neurals complexes com el tractament i l’emmagatzematge d’informació.

El sistema nerviós humà és la culminació de la complexitat organitzativa de la matèria viva, i les neurones, unes cèl·lules amb llargues prolongacions, compleixen la finalitat biològica de transmetre informació de manera ràpida, precisa, eficaç i plàstica en els organismes multicel·lulars. Ens les podríem imaginar amb la mida de pilotes de tenis que envien senyals a 400 km/h per informar altres cèl·lules que es troben a uns quants quilòmetres de distància. De fet, una neurona individual és un sistema nerviós en miniatura que gestiona senyals elèctrics des de la recepció a la integració, la conducció i la transmissió.

Per la ment humana hi discorren la memòria, les sensacions, la consciència, les emocions, el pensament i l’elaboració de projeccions futures de comportament. Com s’ha arribat, en l’evolució de la matèria i de la vida, a desenvolupar aquestes grans capacitats que semblen increïbles pel seu caràcter intangible? Josep Maria Tomàs Ferré ho explica de manera intuïtiva i planera a partir dels components dels éssers vius, desgranant el funcionament de la comunicació cel·lular i neuronal amb exemples aclaridors i un bon nombre de dibuixos fet pel mateix autor.

Aquest llibre, coeditat per Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, és la novetat de la col·lecció Catàlisi, dedicada a la divulgació científica des de diversos àmbits. Dirigida per David Bueno, la col·lecció supera els seixanta títols, la majoria dels quals també estan disponibles en e-book. Entre els darrers llibres publicats hi ha Tots els colors de l’Univers. La descoberta de l’espectre de radiació electromagnètica, del físic Pere Serra Coromina, i Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura (segona edició), del biòleg Jordi Casanova i Roca.

Josep Maria Tomàs Ferré (Tortosa, 1951) és catedràtic emèrit d’Histologia i Neurociència. Ha exercit de professor d’histologia en l’ensenyament de medicina a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Rovira i Virgili, i ha estat degà i impulsor de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut d’aquesta darrera universitat. El seu àmbit d’estudi és la neurociència, particularment els mecanismes moleculars que suporten la capacitat d’adaptació plàstica en les sinapsis.

Acabem de publicar la segona edició de Filosofia política. Una introducció, a cura de Sergi Morales-Gálvez, Elvira Riera-Gil, Lluís Pérez-Lozano i Marc Sanjaume-Calvet, que s’aproxima a les principals tradicions de pensament i aprofundeix en els dilemes del món contemporani. A continuació reproduïm un fragment del capítol «Immigració i ciutadania», de Núria Franco Guillén, que en aquest punt tracta de l’existència o no d’un dret a la immigració. 

«La Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 reconeix en l’article 13: “1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi”. A la vegada, en l’article 14 reconeix: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n”.

»Les implicacions de la lectura d’aquests articles, que són vinculants per a tots els estats firmants, incloent-hi l’espanyol, són que les persones tenen un dret universal a moure’s lliurement dins el país del qual són nacionals, així com a sortir-ne i a tornar-hi a entrar, però d’aquí no es deriva automàticament que aquestes mateixes persones tinguin un dret universal a entrar en un altre país un cop han sortit del seu. Una primera mirada, doncs, ens faria acceptar que no existeix un dret a la immigració, almenys codificat legalment en un text acceptat pels estats. Però la qüestió que ens preocupa aquí és més aviat si existeix moralment aquest dret o, més ben dit, si hauria d’existir un dret a la immigració.

»Com afirmàvem a l’inici d’aquesta secció, aquesta qüestió ha estat poc abordada pels estudis migratoris, així com pels estudis en drets humans, ja que els primers s’han centrat més aviat en la moralitat de les fronteres, com veurem més endavant, i els altres, en altres tipus de drets. Des d’un punt de vista marcadament liberal, en la discussió sobre si hi ha un dret a la immigració trobem dues posicions: d’una banda, la caracteritzada per David Miller (2013), que defensa que no existeix per se un dret a la immigració; de l’altra, la que defensa el contrari des d’una perspectiva favorable a les fronteres obertes. Un exemple d’aquesta darrera posició és l’obra de Joseph Carens (2013) sobre l’ètica de les migracions. L’autor construeix una defensa de les fronteres obertes i qüestiona l’assumpció (globalment acceptada) que l’estat tingui dret a decidir discrecionalment pel que fa a les admissions. En tot cas, existeixen dos tipus de discussions respecte a la moralitat de la immigració com a dret fonamental.

»En primer lloc, existeixen les que giren entorn de la consideració de l’interès primari de l’individu. En aquest sentit, el dret a immigrar es justifica pel fet de protegir un interès o dret fonamentals dels individus. Aquest és bàsicament l’argument que construeix Kieran Oberman (2019). Per a ell, el dret a la immigració és essencial per protegir els drets i les llibertats polítiques. Ras i curt, quan els estrangers són privats d’entrar a un país, són, per tant, privats de practicar un culte, comunicar-se, associar-se, casar-se o treballar en aquell país, i els és privada, per tant, la llibertat. En un món en què el poder de governs i grans companyies transcendeix les fronteres, segons Oberman és clau per als individus poder moure’s i interactuar més enllà d’aquestes. Miller (2016), però, es mostra en desacord amb aquesta afirmació. Molt breument, argumenta que perquè un dret humà pugui ser considerat com a tal, cal que compleixi tres requisits. Primer de tot, ha de tenir un fonament fort. És a dir, ha de promoure un interès que tots els humans comparteixin. En segon lloc, ha de ser factible: les obligacions que crea el seu reconeixement han de ser assumibles pels altres. En tercer lloc, ha de ser compatible —i, per tant, no pot interferir— amb la realització d’altres drets humans ja reconeguts. Malgrat que aquí no disposem de l’espai per detallar-ne els motius, Miller argumenta que, tot i que caldria definir bé el que impliquen realment aquests requisits, en un principi no sembla que el dret universal a la immigració els compleixi. A més a més, cal remarcar que Miller destaca la diferència entre el dret a la immigració, que és el que està en discussió, i el dret a moure’s a un país en concret. En aquest sentit, per exemple, si imaginem que el dret a la immigració es justifica pel fet que ofereix a la persona oportunitats essencials que no pot gaudir en el seu país d’origen i existeix un sol país amb les fronteres obertes on aquesta persona pot gaudir de més oportunitats, deixa de ser necessari garantir el dret a la immigració de manera universal. [...]

»En segon lloc, existeixen les argumentacions que Miller anomena voladís (cantilever en l’original anglès) i que són de tipus lògic: impliquen reconèixer el dret a la immigració perquè és una extensió lògica dels altres drets humans ja reconeguts en l’article 13 de la Declaració Universal —el dret a moure’s lliurement dins les fronteres d’un estat i el dret a l’emigració—. D’una banda, doncs, si jo tinc dret a desplaçar-me lliurement de Barcelona a Castelló de la Plana, quin sentit tindria no poder-me desplaçar de Tànger a Ceuta? Així, en comptes de centrar-se en qüestions d’interès o en els fonaments morals d’un dret en qüestió, aquest tipus d’argumentació subratlla l’absurditat que implica reconèixer el dret universal a sortir d’un país quan la persona no té reconegut, a la vegada, el dret a immigrar a un altre país. Autors com Carens (1987) defensen que el dret a la llibertat de moviment a l’interior d’un estat es justifica per la necessitat de garantir l’autonomia de l’individu, que pot necessitar viatjar d’un lloc a un altre per dur a terme els seus plans de vida. Per exemple, algú de la Vall d’Aran pot voler moure’s a Barcelona per estudiar enginyeria de camins, canals i ports, ja que a Vielha no s’hi pot fer aquesta carrera. En aquest sentit, la llibertat de moviment es justifica pel fet que garanteix un igual ventall d’oportunitats a les persones. D’aquí se segueix que cal garantir igualment el moviment interestatal. Oberman (2016) mateix ha defensat aquest tipus de raonament, entre d’altres, el qual ha estat criticat per autors com Michael Rabinder James (2019), que considera que l’únic dret que es deriva lògicament del dret a l’emigració i a la llibertat de moviment és el dret a visitar i viatjar. L’existència, per tant, d’un dret universal a la immigració és avui dia encara objecte de debat acadèmic.»