Filosofia política. Una introducció, amb edició a cura de Sergi Morales-Gálvez, Elvira Riera-Gil, Lluís Pérez-Lozano i Marc Sanjaume-Calvet, és el primer manual en català d’aquesta disciplina. N’analitza els principals corrents de pensament i explora qüestions polèmiques que ens afecten avui dia. Tot seguit entrevistem Sergi Morales-Gálvez, un dels coeditors del llibre.


La primera part del llibre repassa les tradicions de pensament polític i social més conegudes (liberalisme, socialisme, comunitarisme, nacionalisme, feminisme, etc.). Entenem que són diferents entre elles, però ¿tenen algun punt en comú? Totes pretenen ser la millor manera d’organitzar o governar una societat?
Totes pretenen establir criteris que ens ajudin a discernir quina és la millor manera de viure en societat. Estàndards que actuïn com a brúixoles i assenyalin cap a on hem d’avançar si volem viure en societats més justes, legítimes o lliures. Totes aquestes tradicions estan farcides de valors que ens ajuden a fer judicis, destriar allò correcte del que és incorrecte i, per tant, poder guiar la nostra acció política. I quan dic «nostra» vull dir tant la de les persones, la dels ciutadans, com la de les institucions. 

La segona part, en canvi, aborda diversos dilemes i problemes del món contemporani, com els drets humans, les secessions, la immigració, la propietat privada, la perspectiva de gènere o la religió. Són temes sempre presents en el debat públic, però no sempre amb la mateixa força. De què depèn aquesta incidència?
Aquesta incidència depèn molt del context i del moment històric de què parlem. De quines idees de fons emmotllen una determinada societat, de quina correlació de forces socials i polítiques hi ha. No és el mateix una societat en què la majoria de la gent cregui que és raonable donar un tracte poc digne a certes minories ètniques diferents de la dominant i en què els partits que promouen aquestes idees siguin majoritaris electoralment, que una societat amb valors o una correlació de forces diferents. Les prioritats d’agenda d’aquests actors afectaran decisivament la incidència d’aquests temes. 

Les decisions polítiques tenen un impacte directe sobre la vida quotidiana dels ciutadans, però el grau d’implicació política de cadascú se situa en un ventall molt ampli. Què vols transmetre als teus estudiants? Un teòric de la política ha de ser neutre o es pot posicionar?
Crec que la teoria política pot ajudar els i les estudiants a afrontar debats de fons sobre la política del seu entorn. La teoria política ofereix eines per poder avaluar i analitzar críticament no només les polítiques dels governs, sinó també les idees d’una societat i les d’un mateix. Permet refinar-les, polir-les i, si és necessari, modificar-les. En aquest sentit, un teòric polític pot ser neutre a l’hora d’enfocar un problema o un dilema polític (a l’hora d’acostar-s’hi), però no necessàriament en la conclusió a què arriba un cop l’ha escrutat. La teoria política és una disciplina normativa sobre les finalitats i els valors que hauria de tenir una societat; difícilment pot ser neutra en aquest sentit. Per exemple, si un arriba a la conclusió que una societat només serà justa si és igualitària en termes de gènere. 

Al llibre hi ha molts exemples emmarcats a Catalunya. Què és primer, el debat acadèmic o la realitat política? Com s’interrelacionen? Com es trasllada la teoria a la pràctica?
Quan dissenyàvem el llibre vam tenir molt clar que no només volíem publicar la primera introducció a la filosofia política en llengua catalana, sinó que també volíem que fos un volum arrelat en la nostra realitat. Tot sovint et trobes amb altres obres similars, escrites originàriament en llengua anglesa, farcides amb tot d’exemples i casos situats fonamentalment en la cultura del món anglosaxó (sobretot dels Estats Units). Volíem, per tant, que aquesta fos diferent: que s’hi parlés de problemàtiques del nostre país amb exemples que fossin més comprensibles per al lector d’aquí. En aquest sentit, la realitat política afecta el debat acadèmic. No tant el desenvolupament metodològic del debat acadèmic, sinó quines temàtiques volem emfatitzar. El nostre context no pot determinar les troballes científiques ni quines conclusions obtenim d’una recerca, però sí que pot informar molt decisivament sobre quins temes ens interessen i què volem treballar en l’àmbit acadèmic.

Al pròleg expliqueu que aquesta obra se centra particularment, tot i que no de manera exclusiva, en la filosofia política analítica. Com es veu reflectit, això, en el contingut?
En els mètodes i els temes tractats. Mentre que la filosofia política analítica s’ha centrat, sobretot, en qüestions normatives sobre el bon govern relacionades amb la justícia i la legitimitat, la filosofia continental ha treballat més intensament aspectes del poder i com resistir-s’hi. També hi ha, però, diferències metodològiques: la filosofia analítica procura emular els mètodes formals provinents de les ciències de tipus més empíric, i aposta per la claredat expositiva i el desenvolupament lògic d’arguments, entre altres qüestions.  

Un dels teus principals interessos com a investigador és la justícia lingüística. Com definiries aquest concepte? Trobes que algun dels països en què conviuen diversos idiomes oficials es pot considerar modèlic en aquest sentit? Per què?
La justícia lingüística és la discussió acadèmica sobre quins principis haurien de guiar les nostres institucions polítiques en la gestió de la diversitat lingüística. Són valuoses, les llengües? Per què? I, si ho són, com les hauríem de gestionar? Les hauríem de tractar totes de manera igual? En el cas que no, per què hauríem de prioritzar-ne unes per sobre d’altres? En aquest sentit, podem trobar diversos països interessants en la gestió de les llengües. Potser no m’atreviria a dir que són modèlics, però com a mínim se’ls podria tenir en compte. Un seria Suïssa, un estat federal on cada territori federat (cantó) té plena competència per determinar quina o quines llengües reconegudes per l’Estat (alemany, francès, italià i romanx) vol establir com a oficials al seu territori. En la majoria de casos trobem règims territorials monolingües; per tant, un sistema en què a Ginebra l’única llengua oficial és el francès, mentre que a Zuric només ho és l’alemany. Bèlgica seria un cas similar, amb matisos, i també tindríem el cas de Luxemburg, on hi ha tres llengües oficials (luxemburguès, alemany i francès) arreu del país, les quals, en major o menor mesura, han d’aprendre totes les persones que passen pel seu sistema educatiu. 

Tots els colors de l’Univers. La descoberta de l’espectre de radiació electromagnètica, de Pere Serra Coromina, presenta la successió de descobriments que han permès conèixer els diferents tipus d’ones electromagnètiques.

L’any 1666 un jove estudiant anglès va demostrar que la llum blanca del sol contenia tots els colors de l’arc iris. Inspirada per aquell experiment llegendari, una audaç aristòcrata francesa imaginava un altre que la duia a somiar en un Univers ple de nous colors que ni ella ni ningú no podia veure. I en un tercer experiment —aquest cop ben real—, un músic alemany exiliat va constatar que la llum invisible imaginada per la dama no era el producte d’una fantasia delirant, sinó una certesa que anunciava l’existència de múltiples formes de radiació impossibles de concebre fins aleshores.

Tots els colors de l’Univers narra la descoberta de l’espectre electromagnètic, la realitat intangible que s’estén des de les ones de ràdio fins als raigs gamma i de la qual només veiem una ínfima part, la llum visible. Pere Serra Coromina ho explica, alhora, fent una crònica dels protagonistes del descobriment. «L’arc de Sant Martí és la manifestació més clara i evident de l’existència de l’espectre electromagnètic i, per tant, la primera que vam percebre», diu l’autor al preludi del llibre, «però encara que des de ben antic vam intentar trobar-hi una explicació, aquesta exploració ha implicat centenars d’anys, i ha travessat èpoques i geografies diverses».

Aquest llibre és la novetat de la col·lecció Catàlisi, dedicada a la divulgació científica des de diversos àmbits: biologia, química, física, geologia, estadística, medi ambient, matemàtiques, etc. Dirigida per David Bueno, la col·lecció supera els seixanta títols, la majoria dels quals també estan disponibles en eBook. Entre els darrers títols publicats hi ha Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura, de Jordi Casanova i Roca; Herédate. Cómo influyen en nuestro comportamiento los genes y la biología, de David Bueno i Torrens, i De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, de Francesc Mestres i Naval. 

Pere Serra Coromina és catedràtic del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona (UB). La seva recerca se centra en el desenvolupament de tècniques de microfabricació de dispositius electrònics, òptics i biomèdics mitjançant l’ús de radiació làser. És autor de diversos llibres i articles científics i ha estat convidat a impartir conferències en nombrosos congressos i institucions de recerca internacionals. Des de l’any 2018 és vicedegà d’Estudiants i Qualitat de la Facultat de Física de la UB.

El segon volum de la Història de les Arts Escèniques Catalanes, Del naixement del teatre modern al neoclassicisme (segles XVI-XVIII), d’Albert Rossich, és una síntesi de l’activitat teatral i espectacular desenvolupada al llarg de l’edat moderna a les terres de parla catalana. 

La Història de les Arts Escèniques Catalanes (HAEC), coeditada per l’Institut del Teatre i Edicions de la Universitat de Barcelona, s’emmarca en el Projecte de Recerca de les Arts Escèniques Catalanes (PRAEC), liderat per l’Institut del Teatre, en què col·laboren l’Institut d’Estudis Catalans i una dotzena d’universitats de tot el domini lingüístic català. Amb el propòsit de defugir l’enfocament convencional que tendeix a considerar la literatura dramàtica com a eix de la història del teatre, l’HAEC té en compte, a més d’autors i obres, la realitat escènica, la producció, l’exhibició, la comunicació i el consum en cada època. Els dramaturgs són tractats en paral·lel als compositors, intèrprets, directors, coreògrafs, escenògrafs, figurinistes, empresaris, crítics, estudiosos i tota la resta d’agents que intervenen en un espectacle. Ara, amb aquest nou títol, la col·lecció ja té dos volums: La teatralitat medieval i la seva pervivència, de Francesc Massip i Lenke Kovács, i Del naixement del teatre modern al neoclassicisme (segles XVI-XVIII), d’Albert Rossich.

L’activitat teatral als països de llengua catalana durant els segles XVI-XVIII és un capítol amb immenses llacunes i víctima, encara, de moltes prevencions. L’obra d’Albert Rossich es proposa superar el desconeixement que hi ha hagut sobre molts aspectes d’aquesta realitat, així com fer coincidir matèries que massa vegades s’han tractat separadament: el teatre culte i el popular, les peces dramàtiques en diverses llengües, els textos i l’escenografia, la literatura i la música, els actors i els teatres, les companyies i el públic. Si reunim totes les notícies sobre creació literària en les llengües que concorren al territori i analitzem la vitalitat permanent de l’espectacle a les terres catalanes, s’evidencia el paper de primera línia que hi han fet les arts escèniques als segles XVI, XVII i XVIII. El repte d’explicar-ho només es pot afrontar equilibrant erudició i divulgació, l’única manera de contrarestar els buits i els prejudicis que han enterbolit la història del teatre escrit i representat en aquesta època.

Del naixement del teatre modern al neoclassicisme (segles XVI-XVIII) divideix el període d’estudi en tres seccions cronològiques. La primera, «Del redescobriment del teatre a la consolidació dels teatres públics (c. 1500 – c. 1600)», mostra un panorama de l’època del Renaixement fent referència al teatre religiós, al cortesà, a l’universitari o de col·legi, al populista, al comercial, als diversos tipus de comèdia, als autors tràgics valencians i als espais de representació. La segona part, «De la consolidació dels teatres públics a la crisi del teatre barroc (c. 1600 – c. 1760)», aprofundeix en la teatralitat barroca a partir d’una selecció de dramaturgs i del teatre religiós i el profà, i també a través de la música i el teatre breu. La tercera, «Cap a unes noves pràctiques teatrals (c. 1760 – 1800)», s’ocupa del barroc tardà aprofundint en el teatre al Rosselló i a Menorca, en el teatre breu i en el teatre musical.

Albert Rossich és catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat de Girona. Especialista en història de la literatura catalana dels segles XVI al XIX, ha editat críticament importants textos literaris de l’edat moderna i ha redactat més de dos-cents treballs d’investigació. Ha coordinat diverses obres que constitueixen visions de conjunt de la literatura catalana, entre les quals destaquen El teatre català dels orígens al segle XVIII (2001) i Panorama crític de la literatura catalana, en sis volums (2009-2011). Amb Pep Valsalobre ha publicat i comentat el teatre de Francesc Fontanella (2022).

Paraules per a un poeta. Una aproximació als discursos del premi Georg Büchner, amb edició a cura d’Anna Montané Forasté, Jordi Jané-Lligé i Marisa Siguan, s’endinsa en l’obra d’alguns dels escriptors més representatius de la literatura alemanya contemporània a través del guardó més important de les lletres germàniques. Reproduïm un fragment del capítol «El camí de dins a fora. Ernst Jandl, lector de Büchner», de Teresa Vinardell Puig.

«El 1984 l’Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Literatura (Deutsche Akademie für Sprache und Dichtung) va atorgar el premi Georg Büchner al poeta austríac Ernst Jandl. En la nota amb la qual es va fer pública aquesta decisió, es destacava l’enginy inesgotable amb què el guardonat, al llarg dels anys, havia sabut desvelar diversos aspectes de la societat del seu temps, trobant paraules per a aquells trets de l’existència contemporània que resulten involuntàriament còmics, així com per als que posen de manifest la profunda desesperança que sovint ens amara. L’expressió alemanya emprada en la nota en el sentit de ‘trobar paraules’ és ‘zur Sprache bringen’, que, traduïda literalment, equivaldria a “conduir cap a l’àmbit del llenguatge” i evoca la imatge d’algú que avança per un camí amb l’objectiu d’arribar al mot just.

»Justament en el discurs d’agraïment pronunciat amb motiu de la concessió del guardó, Jandl feia referència al procés expressiu com a ‘We[g] von innen nach außen’ (‘Camí de dins a fora’) i en remarcava la importància per a qualsevol que escrigui. Podríem pensar que es tracta d’un camí que parteix d’una percepció, una idea, un sentiment o una intuïció, i que acaba en alguna mena de manifestació externa. Ara bé, pel que fa a l’expressió poètica, en una conversa amb Peter Weibel del 1976, Jandl especificava que l’experiència veritablement comuna a qui escriu i qui llegeix o escolta és el poema en si (Jandl i Weibel, 1985). En conseqüència, per al poeta austríac, el camí de dins a fora no es recorre per reproduir una vivència extralingüística, sinó més aviat amb la intenció de construir-ne una altra que sigui compartible i tingui lloc en el si del llenguatge. [...]

»Ernst Jandl, nascut a Viena el 1925 i mort a la mateixa ciutat l’any 2000, és considerat un dels màxims exponents de la lírica avantguardista de postguerra en llengua alemanya. [...] Jandl, però, es malfiava de la “digna” solemnitat de les formes: l’experiència del nacionalsocialisme i la guerra li havia deixat per sempre més un pòsit de recança i escepticisme davant l’ús grandiloqüent i esbiaixat de les paraules. Tampoc no estava disposat a deixar-se encotillar per cap visió reduccionista i convencional de les lletres que les confinés en una esfera que, de tan suposadament elevada, estigués mancada de sentit de l’humor i quedés massa lluny de la vida i l’experiència de cada dia. Molt aviat va sentir-se atret pels experiments que duien a terme una colla de joves lletraferits nascuts entre 1920 i 1930: l’anomenat Grup de Viena, integrat per Friedrich Achleitner, Konrad Bayer, Gerhard Rühm, Hans Carl Artmann i Oswald Wiener. [...] Al llarg dels anys cinquanta els seus membres van organitzar accions o happenings de caràcter contracultural. Actuaven com a revulsiu, ja que eren molt crítics amb l’atmosfera conservadora imperant al seu país i sentien un viu interès per fenòmens com el surrealisme, el dadà, el teatre de l’absurd o la Internacional Situacionista. La concepció subversiva de l’art els atreia i estaven disposats a irrompre en l’espai públic com a forma de provocació deliberada.»