Aquest mes entrevistem Pere Serra Coromina, autor de Tots els colors de l’Univers. La descoberta de l’espectre de radiació electromagnètica i professor del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona. El llibre repassa els experiments que han permès conèixer els diversos tipus d’ones electromagnètiques.

Les ones electromagnètiques són més visibles en el nostre dia a dia del que pot semblar. Ens en podries posar algun exemple?
Sembla una paradoxa, però malgrat que gairebé tota la radiació electromagnètica és invisible, en realitat se’ns fa visible molt sovint. Sense anar més lluny, ens posem morenos a causa de la radiació ultraviolada que ens arriba del sol. O engeguem l’aparell de televisió amb la radiació infraroja que emet el comandament a distància. Per no parlar de l’omnipresent telèfon mòbil, que constantment envia i rep radiació de microones. Cap d’aquestes ones no la podem percebre amb els ulls, però en notem els efectes cada dos per tres.

D’on surten «tots els colors» que donen títol al llibre? Què representen?
A pesar que els diversos tipus de radiació de l’espectre ens semblen ben diferents, tots són resultat del mateix: el moviment de càrregues elèctriques. Aquest moviment es tradueix en l’oscil·lació del seu camp electromagnètic, una oscil·lació que es propaga per l’espai i dona lloc a una ona electromagnètica. Les diferents radiacions corresponen a diferents freqüències d’oscil·lació. Així, els «colors» del títol del llibre s’han d’interpretar en un sentit ampli: l’ultraviolat i l’infraroig els podem considerar colors com ho són el blau i el vermell, posem per cas.

Sabem que les ones electromagnètiques es dibuixen en una escala de freqüències, però de què depenen, aquestes freqüències? I quins en són els extrems?
Lligat amb allò que deia en la resposta anterior, que una radiació tingui una freqüència o una altra depèn de com es mouen les càrregues elèctriques que generen el camp d’aquesta radiació. Com més ràpidament oscil·len, més alta és la freqüència. Una altra història, més delicada, són els extrems. D’una banda, l’extrem inferior seria freqüència zero, on no hi hauria oscil·lació; però aleshores tampoc no hi hauria radiació. En teoria ens hi podem acostar tant com vulguem, però sense arribar-hi mai del tot. Pel que fa a l’extrem superior, sempre podem pensar que un dia descobrirem radiació d’una freqüència més alta que la més alta mesurada fins al moment. Per això la darrera frase del llibre diu el que diu. Però no farem un èspoiler, oi?

L’experiment que el jove Isaac Newton va fer l’any 1666 va ser revelador en el camp de l’electromagnetisme. Per què?
El famós experiment de Newton amb el prisma va obrir les portes del descobriment de l’espectre de radiació, un puntal bàsic en l’estudi de l’electromagnetisme. D’acord amb el que hem apuntat abans, la descomposició de la llum blanca en els colors de l’espectre cromàtic correspon a la descomposició del camp electromagnètic que té associat en les diferents freqüències que el conformen. Malauradament, Newton no ho podia saber, això. Ni ell ni cap dels científics dels següents cent cinquanta anys!

De manera forçosament resumida, podries explicar en què hem avançat, en aquest àmbit, des de llavors? Com descriuries l’estat de la qüestió del coneixement actual?
Després de la troballa de Newton es van descobrir la radiació infraroja i la ultraviolada, i posteriorment es desvelà la naturalesa ondulatòria tant de la llum visible com d’aquestes altres dues formes de radiació. Però no fou fins força després, a la segona meitat del segle XIX, que es connectaren els fenòmens òptics amb l’electromagnetisme, i a partir d’aquí sorgí tota la resta. Actualment no sembla que hi hagi gaire més a dir sobre l’espectre..., tot i que, en ciència, sempre s’ha d’anar amb compte amb afirmacions com aquesta. La naturalesa no para de sorprendre’ns.

El novel·lista Charles Dickens i el científic Michael Faraday van entrar en contacte l’any 1850. Què ho va propiciar?
Dickens es posà en contacte amb Faraday perquè l’ajudés en un projecte editorial que tenia en marxa. Com que tots dos compartien la mateixa visió sobre l’accés de les persones amb pocs recursos a la ciència i al coneixement, Faraday no dubtà ni un instant a proporcionar a Dickens l’ajut que sol·licitava. Tanmateix, s’ha de dir que encara hi ha una segona connexió entre ells, força més subtil i literària, i em temo que caldrà llegir el llibre per descobrir-la...

L’últim capítol del llibre està dedicat a la descoberta dels raigs X, molt útils en l’àmbit de la medicina. Expliques, però, que va ser un descobriment inesperat. Per què?
El descobriment dels raigs X va ser, en efecte, del tot inesperat. El seu autor, Wilhelm Roentgen, se’ls va trobar per casualitat; ell no buscava descobrir un nou tipus de radiació. És un cas de manual d’allò que anomenem serendipitat: els raigs X van aparèixer com un mer efecte secundari d’un experiment que tenia un altre objectiu. El gran mèrit de Roentgen va ser adonar-se de la importància de la troballa i saber-la explotar.

Tarrés. La industria cerámica de una arquitectura singular, de Salvador García Fortes, revela la història inèdita d’un taller nascut al barri del Raval de Barcelona que va enriquir el nostre patrimoni artístic i arquitectònic.

A mitjan segle XIX el paisatge urbà de Barcelona va experimentar una renovació substancial per l’ús de nous materials en la construcció i la decoració de les façanes dels edificis. Tarrés és el cognom d’una saga d’artesans i industrials de la ceràmica que, des de llavors i fins als anys trenta del segle XX, va posar la seva experiència i capacitat d’innovació al servei de la creació arquitectònica, adaptant-se a les exigències estètiques i urbanístiques del moment. El llibre revela la història d’aquest taller de producció de ceràmica i terracota en la cruïlla entre la indústria, l’escultura i l’arquitectura.

Amb una gran profusió d’imatges, Salvador García Fortes ens descobreix la història de la indústria ceràmica de la ciutat de Barcelona. Una història que es construeix principalment sobre la vida i l’obra del terrissaire Antoni Tarrés i Bosch, que, amb el seu taller, va esdevenir una figura clau en la transformació de la imatge urbana i es va erigir en el màxim exponent de la denominada arquitectura de la terracota, replicada en moltes altres poblacions. Les societats creades pels seus successors van contribuir amb una gran creativitat al desenvolupament i la difusió de la ceràmica vidriada i de revestiment requerida per la flamant ciutat modernista.

Amb la continuïtat del taller per l’hereu i, més tard, per les empreses que va constituir i per aquelles amb les quals es va associar, la casa Tarrés té l’honor de ser l’empresa ceràmica amb una presència més prolongada a la ciutat de Barcelona. I el repertori de la seva manufactura roman com una herència encara visible en l’arquitectura de la capital catalana —a la Casa Xuriguer, el Park Güell o les teulades del Mercat del Born i el Gran Teatre del Liceu, per exemple—, però també repartida per Tarragona, Reus, Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès, Badalona, el Masnou, Canet de Mar, Arenys de Mar, Alella, Mataró, Figueres, Cadaqués, Granada, etc.

Salvador García Fortes (La Viñuela, Màlaga, 1958), professor honorífic de la Universitat de Barcelona, té una llarga trajectòria com a professional i docent en l’àmbit de la conservació i restauració de patrimoni cultural, amb un interès destacat pels materials ceràmics aplicats a l’arquitectura, especialment l’ornamentació amb terracota. És autor de diverses publicacions, entre les quals destaquen «L’arquitectura de Barcelona, 1837-1868: l’ornament com a proposta de singularitat» (2007); La terracota como elemento ornamental en la arquitectura de Barcelona. Técnicas de fabricación, conservación y restauración (2012), i Terracota, arquitectura y Barcelona: siglos XIX y XX (2013).

En aquesta edició dels premis convocats per la Xarxa Vives d’Universitats s’han reconegut obres d’Edicions de la Universitat de Barcelona en tres de les cinc categories convocades: millor llibre d’arts i humanitats, millor llibre de ciències socials i millor llibre de ciència i tecnologia.

Els Premis Joan Lluís Vives a l’edició universitària reconeixen les obres publicades en català pel seu interès, rellevància i oportunitat en la transmissió del coneixement, així com per la qualitat de l’edició i l’impacte en mitjans de comunicació i publicacions especialitzades. El rector, Joan Guàrdia, va recollir els guardons, que es van lliurar dimecres 10 de juliol a la Universitat Politècnica de Catalunya, coincidint amb l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor 2024 de la Xarxa Vives d’Universitats.

Filòsofes de la contemporaneïtat, de Núria Sara Miras Boronat, ha guanyat el premi al millor llibre d’arts i humanitats. Aquesta genealogia, de la qual s’acaba de publicar la tercera edició, omple un buit en la història del pensament, ja que situa les dones filòsofes i pensadores al centre del debat reconeixent les seves aportacions i normalitzant-ne la presència en la transmissió del coneixement. Amb l’objectiu de reivindicar la vigència del seu llegat, ofereix una síntesi equilibrada de la biografia i l’obra de Jane Addams, Charlotte Perkins Gilman, Judith Shklar, Angela Davis, Audre Lorde i Vandana Shiva.

Quant al premi al millor llibre de ciències socials, el guanyador ha estat El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global, d’Antoni Segura i Mas, coeditat amb Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Fruit d’anys de recerca, reflexió i escriptura, aquesta magna obra d’història contemporània ressegueix i analitza els episodis que han forjat l’escenari internacional des de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat, i ofereix les dades i explicacions necessàries per comprendre el passat immediat a fi de no repetir-ne col·lectivament els errors. El premi coincideix amb la publicació de la segona edició del llibre.

Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura, de Jordi Casanova i Roca, ha rebut el premi al millor llibre de ciència i tecnologia ex aequo. L’obra aborda una qüestió d’actualitat candent —la relació entre el sexe i el gènere— des de la perspectiva biològica. L’autor defensa que cal desmuntar l’argument d’un model social imposat per la biologia, però sense negar la realitat biològica, sinó sent-ne plenament conscients: és important conèixer les característiques biològiques i saber com operen perquè puguem superar els condicionants que ens imposen. La segona edició del llibre ja és a les llibreries.

Les altres obres premiades han estat Librorvm Fragmenta. Incunables i manuscrits reutilitzats en la Biblioteca Històrica, de Francisco M. Gimeno Blay, Susana Gonzàlez Martínez i Mónica Pintado Antúnez, com a millor edició (Publicacions de la Universitat de València); Influència de les alertes de seguretat de medicaments sobre la prescripció en l’àmbit de l’atenció primària de salut, d’Isabel Rosich Martí, com a millor llibre de ciència i tecnologia ex aequo (Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili), i Desterrats per ordre de Carles III, de Francesc J. Monjo i Dalmau, com a millor coedició interxarxa (Publicacions de la Universitat de València i Publicacions de la Universitat d’Alacant).

El membres del jurat d’aquesta sisena convocatòria han estat Oriol Amat i Salas, vicepresident primer de la Xarxa Vives d’Universitats; Núria Cadenes i Alabèrnia, periodista i escriptora; Caterina Mercè Picornell Belenguer, professora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears, i Miquel Àngel Pradilla Cardona, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.

Elogis de la pedagogia. Un homenatge al compromís amb l’educació, amb edició a cura de Ferran Sánchez Margalef i Karine Rivas Guzmán, és la novetat de la col·lecció Pedagogies UB. L’obra fa una lloança d’aquesta disciplina que posa l’educació al centre dels interessos de la condició humana. A continuació reproduïm un fragment del capítol «La pedagogia com a forma de vida. Breu esbós filosòfic a partir de la noció d’exemplaritat», d’Eric Ortega González i Raúl Arango Pérez.

«L’altra pota del marc historicofilosòfic sobre el qual s’ha revifat la qüestió de l’exemple la trobem en Immanuel Kant i, més concretament, en la seva Crítica del judici. Malgrat que no analitzarem detalladament les reflexions del filòsof prussià, sí que paga la pena deixar apuntat que els exemples tenen, per a Kant, una funció anàloga a la que s’assigna als esquemes en la Crítica de la raó pura. Funció que pot entendre’s ràpidament quan ens preguntem: què passa quan hem de pensar, formar judicis, però no disposem d’un universal sota el qual subsumir els particulars?

»Kant sosté que en aquests casos hem de descobrir o cercar la universalitat a partir dels particulars. Per això quan parla de judicis reflexionants és, precisament, per fer referència al treball de reflexió que l’enteniment ha de fer a partir d’allò singular, tot cercant aquesta regla universal. [...] En aquest treball també la imaginació exerceix una funció fonamental a través del caràcter analògic dels exemples. L’exemple és, doncs, per a aquest filòsof, aquell cas particular que la imaginació ens permet rememorar (per a Kant, en efecte, aquesta és la tasca de la imaginació, i no la de la memòria) i que conté en si un concepte o una regla general.

»Aquest és, direm de passada, l’eix sobre el qual el triestí Alessandro Ferrara, en La fuerza del ejemplo, basteix la seva proposta filosòfica, que cerca salvaguardar la universalitat dels conceptes que emprem i de les teories que, amb aquests, erigim en un context axiològic i epistemològic travessat pel relativisme. Aquesta possibilitat és trobada, segons aquest autor, en el camp de l’estètica i, més concretament, en el judici reflexionant tractat per Kant i matisat posteriorment per Hannah Arendt. I és que només els judicis que parteixen d’allò particular per trobar allò general i que ho fan sense un principi rector que puguin prendre de l’experiència o de la mera anàlisi conceptual, és a dir, en una situació en què no poden invocar cap regla general, poden afirmar legítimament la seva validesa més enllà dels contextos dels quals sorgeixen (Ferrara, 2008). Aquesta és, precisament, la qualitat dels judicis reflexionants que acabem d’esmentar, uns judicis que, amb la seva validesa exemplar, destaquen una normativitat que no requereix traducció, ja que simplement postulen que els altres, en igualtat d’experiència i de coneixements per avaluar la situació o l’assumpte, haurien d’estar-hi d’acord sense importar en quina posició es trobin (Ferrara, 2008). Això significa que aquests judicis remeten, en darrer terme, a un sensus communis fonamentat en casos particulars d’una autocongruència excepcional: “[la ejemplaridad] proporciona una guía y ejerce un poder persuasivo más allá de su contexto inmediato de origen no como lo hacen los esquemas, es decir, proporcionando casos anteriores a los cuales asimilar el caso actual, sino como lo hacen las obras de arte, a saber, ofreciendo ejemplos excepcionales de auténtica congruencia que son capaces de educar nuestro discernimiento al exponernos a ejemplos selectivos de ese placer especial que Kant denomina el sentimiento de ‘excitación de las fuerzas vitales’ (Befördeung des Lebens)” (Ferrara, 2008: 44).

»Ferrara suggereix que cal entendre aquest sentiment d’excitació de les forces vitals en termes d’autorealització o de progrés cap a una relació autèntica amb un mateix, on la paraula “autèntica” “designa una congruencia óptima de una identidad consigo mismo” (Ferrara, 2008: 55). Aquest sentiment, que pressuposa una capacitat per sentir tant l’evolució de la vida humana com els factors que l’afavoreixen, és, segons l’autor, el sensus communis que compartim tots els éssers humans i que permet la validesa transcontextual exemplar de qualsevol judici reflexionant. En uns altres termes, això significa que tots els éssers humans compartim, d’una manera o altra, una certa saviesa, una mena d’intuïció precultural del que és bo per a una vida humana i per a la seva evolució. Aspectes com la coherència, la vitalitat, la profunditat i la maduresa formen part d’un “estrato de intuiciones que tenemos razones para considerar accesibles desde una pluralidad de perspectivas, en la medida en que estas intuiciones están vinculadas con la experiencia humana universal, junto con la mortalidad y la encarnación, la evolución o el estancamiento de la propia vida” (Ferrara, 2008: 58).»