Aquest mes entrevistem Núria Obiols Suari, editora de Contes i cancel·lació cultural. Controvèrsies i perspectives sobre els continguts dels contes i professora de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. El llibre explora els límits entre el que és convenient i el que no ho és en l’àmbit de la literatura infantil, i reflexiona sobre qui ha de determinar-los.

Hi ha qui defensa, amb bona intenció, que evitar el contacte dels infants amb exemples de discriminació és positiu. Hi estàs d’acord?
«Amb bona intenció», aquesta és la clau. I ho és perquè, per sobre de tot, la bona intenció ha de ser pensar prioritàriament en l’infant. Això implica preguntes tan bàsiques com si evitar continguts és més contraproduent que positiu per a la seva educació. Els estem educant bé quan els impedim conèixer la cultura d’altres temps? Realment és adequat amagar-los tot el que, als ulls d’avui, és sexista, racista o classista? O, per contra, aquest coneixement els ajudarà a ser molt més conscients d’on venim per saber cap on anem? Al llibre hi ha moltes veus que copsen aquest batec —diguem-ne— d’incertesa i acaben concloent que si volem avançar cap a una societat sense sexisme, racisme i classisme —dels dos primers se’n parla molt més que no pas del darrer—, amagar o censurar no és la via més oportuna. A banda, és clar, cal entendre que educar no és un fenomen tan senzill com que un element A genera un pensament B. Cap conte és responsable del sexisme de la societat. Si s’educa bé, els infants poden comprendre i gaudir de tots els béns culturals del passat i del present, dels que grinyolen per raons d’inclusivitat i dels que no grinyolen. Si anem cancel·lant tot el que grinyola, no podrem fer una altra cosa, i no està gens clar que a tots ens grinyoli el mateix. Els diversos autors i autores dels capítols del llibre donen la opinió a tot plegat des de la seva perspectiva.  

La censura en la literatura no és un fenomen nou, ha pres diverses formes al llarg del temps. Però d’on sorgeix, actualment, l’impuls per censurar llibres infantils? De les famílies, de les escoles, de les biblioteques?
Sorgeix a parts iguals i, curiosament, de manera recíproca. És el peix que es mossega la cua. Algunes editorials demanen als professionals contenció emparant-se en el fet que ho fan perquè les famílies ho volen així. Algunes mestres expressen que ja no expliquen segons quins contes per por a la reacció de certes famílies. I així es va configurant una mena d’espiral infinita en la qual, aparentment, les famílies són les que en darrera instància marquen el compàs de la sintonia de la cancel·lació. Però és així o són percepcions subtils? Al llarg del procés d’elaboració del llibre em vaig fer moltes preguntes sobre aquest fenomen d’autocensura justificat a través d’un relat construït que, per fer ús d’expressions populars, fa més por que una pedregada. Perquè és precisament la por allò que actua d’una manera molt perillosa. La por desmesurada silencia les persones, les inhibeix i els fa prendre decisions errònies. 

Per què els contes populars són el blanc de la cancel·lació cultural en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil?
Perquè són un dels llegats culturals que mostren l’intens i immens mosaic de l’ànima de l’ésser humà, ple de llums i ombres. Als contes populars trobem la vida i la mort, la calma i la ràbia, l’alegria i la tristesa, la justícia i la injustícia. I tot plegat, pren múltiples maneres d’expressar-se amb una riquesa simbòlica extraordinària, fascinant i alhora comprensible per a l’infant, com saben molt bé totes les persones que expliquen contes de manera habitual i que coneixen la passió i l’interès que desperten, a més dels qui han estudiat el tema amb la profunditat deguda. Què passa dins d’aquell caparronet mentre l’escolta? Un fet que tots els adults que hi estan avesats coneixen de sobres és la reiterada petició dels infants de tornar a escoltar, una vegada i una altra, la mateixa rondalla. El plaer de la predicció, gran aliment de la intel·ligència, n’és el responsable, però sens dubte no és l’únic factor que hi participa. La rondalla ens desvetlla com a éssers humans i ens prepara per viure, que no és poca cosa... I aquestes llums i ombres fan una por terrible a alguns adults. Una vegada més, l’adult pensa en l’adult i no pas en l’infant, com diria Perry Nodelman. I, una vegada més, apareix la por.

Com a investigadora, formes part del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM). Els conceptes morals poden variar substancialment en funció de l’època i el context social. Quina relació té això amb el debat sobre la cancel·lació?
Els valors tenen una relació estreta, directa i fonamental amb la cancel·lació i amb molts fets socials i culturals. Com podem entendre la nostra formació moral, la d’abans i la d’ahir, sense la cultura? El fet de cancel·lar en nom de la inclusivitat és el fet més poc inclusiu que hi ha. I si a això hi afegeixes que, a més a més, hi ha gent que des d’una posició política se situa en contra de la cancel·lació, aleshores el dilema moral encara és més punyent. I dic «dilema», però en podem dir «contradicció». Hi ha posicions polítiques contràries a la cancel·lació que al llarg de la història han estat les més cancel·ladores de totes. Tal com s’explica en alguns capítols del llibre, hi ha molta hipocresia, que fa molt de mal i que, a més, evidencia un gran egoisme. És aprofitar-se de com bufa el vent per tal de defensar les pròpies conviccions i, a sobre, dir que es fa en nom de la llibertat.  

L’apartat del llibre dedicat a l’analítica de la cancel·lació conté un capítol titulat «Coneixement cultural i cancel·lació: com més en sabem, menys cancel·lem». Podries explicar algun exemple que il·lustri aquesta idea?
Aquest capítol es basa en l’anàlisi dels resultats de dues recerques precedents en les quals es tractava de copsar el coneixement i el posicionament envers uns fets culturals que han patit l’impacte de la cancel·lació, com els contes populars, la pel·lícula Allò que el vent s’endugué o estàtues que representen un personatge històric, entre altres exemples. Formaven la mostra, en un cas, estudiants d’universitat i, en l’altre, mestres en formació i professionals. Es mostrava que les persones amb més coneixement cultural són menys favorables a la cancel·lació. És a dir, qui coneixia l’argument de la pel·lícula o algun detall del conte popular, tendia a ser més contrari a la cancel·lació. En canvi, els qui en sabien menys, tendien a ser més cancel·ladors. Un mecanisme que activa un pensament com ara «no sé què és o no sé què va fer, però si la notícia explica que ho han cancel·lat, per alguna cosa deu ser. Ergo m’hi apunto!». La ignorància pot arribar a ser molt perillosa. Cal dir que en les recerques vam fer servir exemples de ficció i exemples de testimonis històrics i els resultats també van ser diferents. És a dir, enfront de la ficció, les persones tendeixen a ser menys cancel·ladores que davant de testimonis reals històrics, cosa que és important recalcar i distingir. 

Quina diries que és l’opció majoritària, avui? Censurar continguts, mantenir-los contextualitzant-los o no fer-hi cap alteració? Els autors quina considereu que seria la via preferible?
Al llibre és prou evident que hi ha un conjunt de veus crítiques sobre el fenomen de la cancel·lació. Hem de fer un esforç perquè la cultura i el coneixement ens ajudin a comprendre més i millor el passat, el present i el futur. I això ha de ser una preocupació compartida. Segons els resultats de les recerques que tenim fins ara, sabem que socialment la cancel·lació no és majoritària. Però, alerta, cal estar a l’aguait perquè això pot canviar de manera ràpida. Entre moltes altres raons, per l’impacte de les xarxes socials, la saturació d’informació i la poca claredat de la que tenim, els índexs de lectura, la formació superficial, la manipulació històrica, el viure amb pressa i sense temps de res... No acabaríem mai.

La ciudad y el consumo tras la globalización. Perspectivas internacionales del comercio urbano, amb edició a cura de Lluís Frago Clols, Carles Carreras Verdaguer i Sergi Martínez-Rigol, aplega el coneixement i les experiències d’especialistes de diversos àmbits per explicar el món que ens envolta i, alhora, aportar solucions que millorin les polítiques de gestió.

Els nuclis urbans són producte i centre dels fluxos a causa de la globalització, un procés que no només ha generat noves formes de desenvolupament urbà, sinó que també ha canviat els hàbits de vida dels ciutadans i els models de negoci. Fruit de les recerques d’especialistes del Mediterrani europeu i l’Amèrica Llatina (geògrafs, economistes, sociòlegs, urbanistes i estudiosos de les arts i de la comunicació), aquest llibre analitza des de diferents perspectives la ciutat i el que és urbà en els temps de les crisis contemporànies centrant-se en les activitats lligades al comerç i al consum com a principals funcions de l’economia i la vida quotidiana. El llibre s’ha publicat simultàniament en paper i en versió digital d’accés obert.

Les aportacions de més de cinquanta autors, escrites en català, espanyol, portuguès, italià i anglès, s’estructuren en sis blocs temàtics: «Evolución reciente de la ciudad, el comercio y el consumo», «El comercio», «El consumo», «La ciudad», «Las políticas comerciales» i «El futuro de la ciudad, el comercio y el consumo: conceptos, teorías y métodos». Tal com assenyalen en la presentació i el pròleg, respectivament, Joan Guàrdia Olmos —rector de la Universitat de Barcelona— i Jaume Collboni Cuadrado —alcalde de Barcelona—, els exemples analitzats en el llibre posen de manifest els canvis extraordinaris que els models de comerç urbà han experimentat en els últims anys i conviden a l’intercanvi d’idees i propostes per orientar millor les estratègies de futur d’aquest sector i les polítiques públiques.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Economia i Empresa, nascuda amb l’objectiu de fomentar el debat crític acadèmic i buscar l’espai de reflexió necessari per afrontar els principals reptes socials i econòmics del present, partint del fructífer enllaç entre les ciències econòmiques i les empresarials, però també des d’una mirada sociològica. Els darrers títols publicats són Decisions, preferències i heurístiques. Una introducció a la psicologia econòmica, de Pere Mir i Artigues, i La innovación en la gestión de la cultura. Reflexiones y experiencias, amb edició a cura de Lluís Bonet i Manel González-Piñero.

Lluís Frago Clols (Valls, Alt Camp, 1981), llicenciat en Geografia i doctor en Geografia Humana per la Universitat de Barcelona, exerceix la docència en aquesta mateixa universitat. Ha estat professor visitant al Brasil i ha fet estades de formació científica a França i Portugal. Ha publicat desenes d’articles en revistes científiques i ha liderat projectes d’escala local i regional relacionats amb la millora de les polítiques urbanes i comercials.

Carles Carreras Verdaguer (Maó, Menorca, 1948-2024), doctor en Geografia per la Universitat de Barcelona, va exercir la docència com a catedràtic de geografia humana en aquesta mateixa universitat i l’any 2018 va ser nomenat professor emèrit. Va dirigir i codirigir una trentena de tesis doctorals i va publicar diversos llibres i múltiples articles en revistes científiques, a més d’un centenar de capítols de llibre.

Sergi Martínez-Rigol (Sitges, Garraf, 1972), doctor en Geografia per la Universitat de Barcelona, ha exercit la docència en aquesta mateixa universitat des del 2001, primer com a professor associat i lector i actualment com a agregat. Ha dirigit tesis doctorals i ha publicat desenes d’articles en revistes científiques, així com llibres, atles i capítols de llibre.

Edicions de la Universitat de Barcelona presenta les novetats i una selecció del fons editorial a la Fira del Llibre de Madrid, que se celebra al parc del Retiro entre el 31 de maig i el 16 de juny.

La participació de més de tres-centes cinquanta editorials, llibreries, distribuïdores i institucions fan possible la 83a edició de la Fira del Llibre de Madrid al parc del Retiro, del divendres 31 de maig al diumenge 16 de juny. Amb la consigna «Nos mueve la ciencia, la cultura y la actualidad», Edicions UB hi és amb un estand propi —l’11, a l’entrada del recinte— i també en el de la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE), de la qual es membre, situat a la Plaza de la Ciencia y de las Universidades. En aquest espai Jordi Casanova i Roca signarà ¿Mujeres? ¿Hombres? Sexo y género, biología y cultura el dissabte 8 a les 12 h; Jordina Sales-Carbonell i Marta Sancho i Planas (eds.) signaran Monacato primitivo, paisajes eternos. Capítulos de espiritualidad en Occidente (siglos IV-VII) a la caseta 11, i el dissabte 15 a les 12 h Patricia Almarcegui serà a l’estand de la UNE per signar la quarta edició d’Una viajera por Asia Central. Lo que queda de mundo.

Per a l’ocasió enriquim la col·lecció de divulgació científica Catàlisi amb la traducció al castellà de tres títols. El primer, Deporte y salud. ¿Qué dice la ciencia?, de Manuel Suárez, és una picada d’ullet al tema central de la fira d’enguany: l’esport. El llibre presenta les claus per millorar la condició física d’una manera profitosa i saludable d’acord amb el coneixement científic. El segon, Herédate. Cómo influyen en nuestro comportamiento los genes y la biología, de David Bueno i Torrens, explica com l’ambient en què creixem i les experiències que vivim condicionen els nostres gens a través de l’epigenètica. L’edició en català va ser reconeguda amb el Premi Joan Lluís Vives al millor llibre de ciència i tecnologia 2022. El tercer llibre és ¿Mujeres? ¿Hombres? Sexo y género, biología y cultura, de Jordi Casanova i Roca, que des de la perspectiva científica aborda una qüestió d’actualitat candent: la relació entre el sexe i el gènere.

El vint-i-unè títol de la col·lecció Periodismo Activo és una de les novetats més celebrades: Periodismo y democracia en la era de las emociones, de Josep Carles Rius. L’obra revisa alguns dels esdeveniments més importants de l’última dècada (la pandèmia de la covid-19, la victòria electoral de Donald Trump, el Brexit, la invasió russa d’Ucraïna, etc.), que han aixecat veritables onades emocionals i han posat a prova els periodistes en el seu deure d’acostar-se a la veritat. Aquests fets s’analitzen amb l’objectiu de reivindicar un periodisme responsable, honest i compromès amb els drets humans, perquè, segons l’autor, en definitiva el periodisme i la democràcia són dues cares de la mateixa moneda.

El parc del Retiro és un entorn ideal per fer referència al Manual práctico de botánica, que Jaume Llistosella i Mercè Bernal van publicar en català tot just fa uns mesos. Aquesta traducció se suma a les altres obres il·lustrades de botànica que signen Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart: Guía ilustrada para conocer los árboles (3a edició), Guía ilustrada para conocer los arbustos y las lianas i El herbario: matas, hierbas y helechos (2a edició).

En l’àmbit de la història de l’art també presentem dues novetats destacades. Per una banda, Tarrés. La industria cerámica de una arquitectura singular, de Salvador García Fortes, narra la història inèdita d’un taller de ceràmica i terracota, el de la saga Tarrés, que va ser clau en la transformació del paisatge urbà de la Barcelona de mitjan segle XIX gràcies a l’ús de nous materials en la construcció i decoració de façanes i edificis. Per altra banda, Fotografiar el patrimonio artístico. Génesis e historia del Arxiu Mas (col·lecció Memoria Artium), de Carmen Perrotta, és el primer llibre dedicat íntegrament a descriure els inicis, el funcionament i l’evolució d’aquest arxiu extraordinari que Adolf Mas i el seu fill, Pelai Mas, van tirar endavant amb una visió comercial excepcional.

I, per acabar, la col·lecció Filologia UB es presenta amb un títol molt rellevant: Cartas (1949-1955). La filología románica en la posguerra. Amb edició i estudi a cura d’Isabel de Riquer, reprodueix l’epistolari entre dos grans filòlegs romanistes: Martí de Riquer i István Frank. En acabar la Segona Guerra Mundial van sortir a la llum els treballs dels medievalistes que, malgrat les dures circumstàncies personals, no havien aturat les seves investigacions. Les més de cent cinquanta cartes que es van enviar Riquer i Frank —així com l’evolució del to dels seus escrits i la relació entre ambdós filòlegs— en són un bon testimoni.

L’ofici de daurador a Barcelona (1599-1834), de Julien Lugand, és la novetat de la col·lecció Memoria Artium. L’obra pretén revalorar aquesta professió, una de les menys conegudes i estudiades de l’època moderna. A continuació reproduïm un fragment del capítol dedicat a la formació dels dauradors i, en concret, a la mestria.

«Aquesta és, sense cap mena de dubte, l’etapa més ben documentada en la formació dels dauradors, ja que tenia un caràcter oficial vinculat al reconeixement jurídic que comportava la seva obtenció. L’examen de mestre era un requisit indispensable per poder treballar, signar contractes, prendre aprenents i tenir una botiga oberta a Barcelona. Si retrocedim en el temps, observarem que l’exigència d’un examen que permetés exercir l’ofici a la ciutat va ser la primera reivindicació dels mestres, anterior fins i tot a la creació d’un gremi independent. El 1489, els pintors aconseguien que s’aprovés el requisit de l’examen per exercir, i el 1493, que se’n rebaixés el cost per als seus fills. L’obligatorietat de l’examen i el tracte de favor per als familiars dels mestres eren dues demandes que s’incorporarien posteriorment a la reglamentació de les mestries, una reglamentació que, durant tres segles, va experimentar ben poques variacions.

»El primer canvi no s’hi va introduir fins a la segona meitat del segle XVIII. La cèdula reial del 24 de març del 1777 —ens hi hem referit en tractar del fadrinatge— obligava els gremis a acceptar els aspirants forasters que s’establissin a la ciutat. El nou precepte, tanmateix, no modificava ni el desenvolupament ni el contingut de l’examen, que era igual al que havien de superar els autòctons. Va representar una evolució més important, per contra, el recurs a l’anomenada mestria de jubileu, que s’estengué a partir del 1798. Aquesta variant, en efecte, es diferenciava de la “tradicional” en dos punts: d’una banda, en el desenvolupament —hi havia una sola prova consistent a fer un dibuix— i, de l’altra, en el preu, que no estava previst en les ordinacions, sinó que el gremi fixava lliurement segons el cas. Malgrat que el jubileu no va substituir totalment l’examen, cal dir que els mestres en van fer un ús força regular durant tot el primer terç del segle XIX fins que, el 1834, s’abandonà definitivament. En tots els altres aspectes reglamentaris es va continuar privilegiant, al llarg de tot aquest període, els fills dels mestres, que van seguir pagant menys que els altres pretendents i que els nascuts fora del Principat, malgrat que la distinció vinculada a l’origen geogràfic va desaparèixer el 1744. Els aspirants també havien de demostrar que havien completat l’aprenentatge i el fadrinatge i donar prova del seu “bon llinatge”; el 1818, aquesta exigència es va substituir per la presentació d’una fe de baptisme, i el 1834 el fadrinatge va deixar de ser obligatori. 

»El contingut de la prova va evolucionar poc. El 1599, les ordinacions ja preveien un examen per als pintors retaulers que consistia a “fer una historia dels goigs, una de la passió, a coneguda dels consols, ben aparellada e ben daurada e ben acabada”. A València, ciutat en què la diferenciació entre pintura i dauradura es va fer efectiva el 1517, la prova era molt semblant, ja que el pretendent també havia de pintar una història i daurar-ne el marc. Va ser en constituir-se la confraria autònoma, l’any 1650, que es va implantar una mestria de daurador pròpiament dita. L’examen, dividit en dues fases (la secreta i la pública), es feia sota la supervisió de dos “padrins” encarregats de vetllar per la bona marxa de les proves, i s’havia de completar en un termini màxim de dos mesos —el mateix, altrament, que es concedia als aspirants a Saragossa. La primera prova consistia a fer un dibuix, i la segona, a daurar i acolorir una figura, un tauló i un fris. Aquesta estructura va canviar a partir del 1786, moment en què s’hi afegí l’execució d’un segon dibuix, [...] sense que això comportés una esmena de la reglamentació gremial. L’any 1834, finalment, l’examen es va simplificar de manera oficial per als fills dels mestres i va passar de dos dibuixos a un.»