Aquest mes entrevistem Josep Carles Rius, autor de Periodismo y democracia en la era de las emociones, que reivindica la necessitat d’un periodisme responsable i compromès amb els drets humans en un món que tendeix cada vegada més a apel·lar als sentiments.

Els mitjans de comunicació, avui, encara es poden considerar el quart poder? La premsa és menys visible però més influent? O és al revés?
Els mitjans que són considerats refugis de credibilitat i tenen la confiança dels ciutadans continuen sent molt influents. Pot ser a escala global, com és el cas de The New York Times, o en l’àmbit d’un país o una ciutat. En un oceà d’informació com el d’ara és vital tenir aquestes illes de credibilitat. Però el risc de desinformació i manipulació és molt alt a les xarxes socials. Per exemple, Donald Trump tenia tota la premsa seriosa en contra i va guanyar les eleccions el 2016 perquè els seus seguidors es van mobilitzar a les xarxes, al marge dels mitjans de comunicació.

Assumim que som en l’era de les emocions, però com hem arribat fins aquí? A partir de quin moment la informació i els sentiments van vincular-se de manera tan estreta?
És una revolució com la que va representar la impremta. El canvi tecnològic ha difuminat el paper d’intermediari entre la realitat i la ciutadania que feien els mitjans de comunicació, però també d’altres institucions. Sense aquesta funció «moderadora», les emocions s’imposen sobre la racionalitat. Després de la Segona Guerra Mundial, el món era conscient que la manipulació de les emocions que van fer els règims totalitaris havia portat la humanitat a la catàstrofe. Però amb el temps sembla que hem oblidat aquelles lliçons i avui no s’entenen processos com el de Trump, el del Brexit, el de Putin o el d’Israel sense tenir en compte que hi ha elits que manipulen els sentiments per aconseguir els seus objectius.

Al pròleg del llibre afirmes que sense democràcia no hi ha periodisme i que sense periodisme no hi ha democràcia. Però, segons Reporters Sense Fronteres, el periodisme es troba en risc en set de cada deu països. Quina conclusió en treus?
La conclusió és que tenim el privilegi de viure en una illa de llibertat d’expressió i d’informació, i que hem de cuidar molt la democràcia. Tots els indicadors demostren que la democràcia està en retrocés al món, on creixen els règims autoritaris que reprimeixen el periodisme. Molts periodistes es juguen la vida i la llibertat, i sovint la perden, per exercir el seu ofici. Per això en el llibre ho recordo com a homenatge.

En el debat sobre l’existència de bombolles mediàtiques hi ha qui defensa que ofereixen informació personalitzada i qui, en canvi, denuncia que promouen la informació polaritzada. Per què aquest biaix sembla agreujar-se a les xarxes socials?
És un debat acadèmic molt intens. Per a mi, el més greu no és la polarització que viatja per les xarxes, sinó la que s’alimenta des de mitjans que volen ser seriosos. Hi ha portades de la premsa conservadora o programes de televisió a Espanya que són com llançar gasolina al foc. Hi ha mitjans que diuen el que el seu públic vol sentir, sigui veritat o no, perquè els és rendible. Per això prefereixo parlar de resistència enfront de la injustícia que no pas de polarització, un terme que posa dos blocs en igualtat de condicions. No són el mateix els que inciten a l’odi que els que defensen la solidaritat, per exemple. No són el mateix els que cometen un genocidi que els que el pateixen. No és el mateix ser un invasor que ser un país que defensa la seva llibertat.

La Llei de serveis digitals de la Unió Europea, que va entrar en vigor l’agost del 2023, és la primera legislació que intenta frenar el poder de les grans plataformes. Què proposa? Diries que servirà com a precedent a escala mundial?
Sí, és un bon precedent. És imprescindible que les grans plataformes es comportin de manera responsable. Les institucions i la societat els han d’exigir que prenguin decisions a favor de tota la humanitat, i no només dels seus interessos econòmics. Són empreses privades que gestionen un bé públic: la gran àgora global, la plaça pública on ens trobem i ens comuniquem. Significa un poder immens i, per tant, ha d’estar sotmès a unes regles democràtiques i cíviques que vetllin per garantir que les plataformes responen al mandat ètic de la Declaració Universal dels Drets Humans.

El periodisme digital suposa nous reptes per als professionals de la comunicació, però també per als lectors. Has estat professor universitari durant molts anys: quins consells donaries als joves per afrontar el panorama mediàtic actual?
Els joves tenen a la butxaca un mòbil que els pot obrir les portes al món. Si en fan un ús intel·ligent, tenen unes possibilitats de coneixement que no ha tingut cap generació al llarg de la història. És una eina prodigiosa, però sempre que la gestionem bé. En el llibre explico que un dels factors de segregació, presents i futurs, estarà determinat per la capacitat de tenir o no accés a informació de qualitat. La distància cultural serà enorme entre joves que dediquin part del seu consum a les xarxes a mitjans de comunicació fiables i els que utilitzin aquest mateix temps en fonts que, en lloc d’informació, generin continguts inconsistents o, directament, falsedats o prejudicis. Per poder exercir plenament el seu dret de participació en la vida democràtica, és fonamental que els joves accedeixin a informació pública i socialment rellevant que els permeti contribuir al paper de vigilant del poder que ha d’exercir la premsa. Necessitem polítiques inclusives i contra tota mena de discriminació, per raó d’origen, identitat sexual, edat, nivell socioeconòmic, religió... I també per analfabetisme mediàtic. De manera especial, davant del creixement del discurs de l’odi i del negacionisme d’evidències científiques, començant per l’emergència climàtica.

Contes i cancel·lació cultural. Controvèrsies i perspectives sobre els continguts dels contes, amb edició a cura de Núria Obiols Suari, explora els límits entre el que és convenient i el que no ho és en l’àmbit de la literatura infantil, i reflexiona sobre qui ha de determinar-los.

Un cas com el dels llibres de Roald Dahl, que darrerament han estat objecte de crítiques pel seu llenguatge no prou inclusiu, fa que ens plantegem si és una bona decisió evitar el contacte de les noves generacions amb alguns continguts del passat que ara grinyolen i han esdevingut qüestionables. Amagar el que no agrada pot posar en perill la formació cultural d’avui? El que és sexista per a alguns també ho és per als altres? El que resulta racista per a un sector de la població pot ser vist com el testimoni d’un temps que no hauríem d’oblidar? En aquest llibre, diversos professionals vinculats a la recerca i la literatura adreçada als infants ofereixen un ventall d’arguments sobre si cal o no cal llançar alguns contes a la foguera. 

«El fenomen de la cancel·lació cultural és un fet social que afecta moltes qüestions que hi estan relacionades», constata Núria Obiols Suari a la introducció del llibre. L’anàlisi que requereix la situació, per tant, s’ha d’abordar des de diferents disciplines: la pedagogia, l’ètica, la psicologia, la història, la lingüística, etc. Per això, aquesta obra coral es compon de setze articles dividits en sis seccions: «Analítica de la cancel·lació dels contes i del que no són contes», «La cancel·lació del conte popular», «L’escola i la cancel·lació dels contes», «La biblioteca i la cancel·lació dels contes», «Creació i difusió dels contes i la cancel·lació» i «Mediació de la lectura i cancel·lació».

La col·lecció Pedagogies UB, dirigida per Enric Prats i reconeguda amb el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica (ANECA-FECYT), és una aposta per incrementar el valor intel·lectual de la pedagogia en una societat complexa. Amb vocació humanista, difon textos acadèmics vinculats al pensament pedagògic contemporani des d’una perspectiva crítica. Alguns dels darrers títols publicats en el marc de la col·lecció són Fer-se a la mar. Narratives d’una descoberta pedagògica, amb edició a cura d’Oriol Brugarolas Bonet, Èric Ortega González i Àngel Pascual Martín, i Pedagogía social reflexiva. Prácticas, discursos y narraciones, de Jordi Planella Ribera.

Núria Obiols Suari (ed.) és professora al Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, on imparteix classes des de l’any 1996. Membre del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) i docent als ensenyaments de Pedagogia i Formació del Professorat, s’ha especialitzat en l’estudi de la ficció adreçada als infants, temàtica principal de les seves publicacions.

Miquel Montserrat Capella signa la traducció d’una obra fonamental del pensament occidental, que es publica dins la col·lecció Filosofia UB. Sèrie Magna en el tricentenari del naixement d’Immanuel Kant.

Coincidint amb la commemoració dels tres-cents anys del naixement d’Immanuel Kant, Edicions de la Universitat de Barcelona acaba de publicar la primera traducció al català de la Crítica de la raó pura per Miquel Montserrat Capella. L’edició, a cura de Salvi Turró i Josep Monserrat, inclou a les notes les dues versions del text que el filòsof prussià va publicar i revisar en vida. L’obra ja s’ha presentat a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès, en un acte en què Salvi Turró i Guillem Sales van reflexionar sobre el pensament kantià i la seva vigència.

La Crítica de la raó pura és el text d’una revolució que afecta la comprensió que tenim sobre la nostra capacitat de conèixer i de saber (i, per tant, també sobre la nostra capacitat d’actuar i d’esperar). Kant explora amb detall els límits de les nostres facultats cognoscitives i explica per què no podem simplement mantenir-nos-hi dins, sinó que som fets d’una manera que traspassar-los esdevé un repte sempre present. Ara bé, aquest passar més enllà ens porta a territoris on la raó no pot establir-se rigorosament.

Al pròleg del llibre, Salvi Turró sintetitza així la importància d’aquesta edició: «publicar la primera traducció catalana de la Crítica de la raó pura no sols significa posar fi a una greu mancança en una llengua de cultura, ni és només una contribució acadèmica a la fixació del vocabulari filosòfic català en un dels textos més cabdals de la tradició; també és, i potser més essencialment encara, una aportació a la república de les lletres i als interessos universals de la raó humana dels quals cap nació pot sentir-se al marge. Per a nosaltres, en efecte, segueix essent tant o més rellevant que en la Il·lustració entendre el paper i els límits del coneixement i la seva deriva tecnològica, la relació entre el moment teòric i les exigències de la praxi ètica, social i política. I, alhora, cada cop es fa més palès que molts problemes contemporanis seran difícilment resolubles sense atendre a un horitzó cosmopolita que aplegui la humanitat sencera».

Miquel Montserrat Capella (1960) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i ha dedicat els darrers set anys a la traducció d’aquesta obra cabdal de la filosofia. Després d’una estada de docència i de recerca la Universitat de Yale (1989-1992), ha exercit de docent de filosofia en l’ensenyament secundari i ha col·laborat com a professor amb la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya. Al llarg de la seva vida s’ha centrat, d’una banda, en la relació entre la filosofia, la biologia, la ciència i la medicina, i, de l’altra, en els estudis kantians.

La Crítica de la raó pura, d’Immanuel Kant, és la novetat de la col·lecció Filosofia UB. Sèrie Magna, dirigida per Josep Montserrat. L’objectiu és fer aportacions en llengua catalana al pensament contemporani, contribuir a la recuperació i la memòria de referents necessaris i presentar bones traduccions d’algunes de les obres filosòfiques universals més rellevants. Les altres obres de la col·lecció són Sobre l’home. Elements de filosofia: secció segona, de Thomas Hobbes, i Meditacions cartesianes. Una introducció a la fenomenologia, d’Edmund Husserl.

Monacato primitivo, paisajes eternos. Capítulos de espiritualidad en Occidente (siglos IV-VII), amb edició a cura de Jordina Sales-Carbonell i Marta Sancho i Planas, estudia el desenvolupament del primer monacat occidental a partir de diverses perspectives. A continuació reproduïm un fragment del capítol «La moda monástica en la Hispania tardorromana y visigoda: ¿una cuestión aristocrática?», de Jordina Sales-Carbonell.

«¿A qué nos referimos cuando hablamos de “moda monástica”? ¿Al movimiento sociorreligioso que se pone de moda a partir del Bajo Imperio Romano, o al conjunto de vestimentas y adornos propios de esta nueva corriente espiritual? De hecho, lo segundo es reflejo —y, con toda probabilidad también, consecuencia— de lo primero, y además ambos factores se retroalimentan. Pero aquí y ahora vamos a centrarnos en exclusiva en el aspecto externo de estos monjes y monjas, lo que no evitará que, en algún momento concreto, acabemos redundando en la idea de que el movimiento ascético cristiano tuvo durante sus primeros siglos de vida un marcado componente estético porque perseguía, precisamente, identificar y hacer visible a ojos de toda la sociedad un nuevo fenómeno espiritual que se estaba poniendo de moda entre determinados elementos de la aristocracia tardorromana.

»En las fuentes escritas relativas al mundo monástico hispanovisigodo, y especialmente en sus regulae, aparece, si bien de modo disperso y a menudo con carácter indirecto, un volumen de información que no se puede obviar acerca de la vestimenta de los monjes, y cuyo análisis puede resultar interesante en cuanto reflejo de la mutación de ciertos valores, procedimientos y estrategias del cristianismo durante sus primeros siglos de existencia. […] Asimismo, la vestimenta guarda una estrecha —aunque discreta— relación con la propia evolución política y social de la emergente institución eclesiástica. Otras diversas fuentes escritas hispanas, aparte de las propias regulae, aluden a ello y reflejan la importancia del atuendo y del aspecto personal en la vida y muerte del monje.

»Obviamente, el estudio del ropaje de los monjes no es un tema nuevo, pero también es cierto que ha ocupado lugares marginales en la historia de la indumentaria personal durante la Antigüedad. […] Y cuando por fin ha sido objeto de atención, se ha tratado sobre todo para la parte oriental del Imperio y, mucho más específicamente, para Egipto, cuna del monacato tanto en su forma eremítica como cenobítica.

»Sin embargo, para el ámbito geográfico de Hispania, no existen, al menos que nosotros conozcamos, estudios en profundidad o con voluntad monográfica que aborden el asunto de la vestimenta premedieval de los monjes. Solo determinados autores que han abordado el monacato hispano antiguo han dedicado algunas notas genéricas al tema en estudios sobre la vida cotidiana de los primeros monjes hispanos.

»Así pues, se procederá de manera sucinta —y con los límites propios de alguien que no es especialista en la historia del ropaje y la indumentaria— a una relectura actualizada de las principales informaciones recabadas en los textos hispanos anteriores al siglo VIII, propuesta esta que, en absoluto, pretende ni puede llenar el vacío de la investigación ya mencionado. Ahora bien, sí que resultará posible realizar una propuesta con el ánimo de ofrecer una primera aproximación a cómo se pudo haber producido el proceso estético que partió del asceta extremo y acabó en el cenobita moderado, por lo menos en lo que a su ropaje y aspecto exterior se refiere; todo ello centrando la atención en la península Ibérica, aunque sin perder de vista el marco geográfico general del antiguo Imperio romano. La comprensión de este proceso tal vez aporte una pequeña pieza más para ir reconstruyendo el complejo puzle de la historia del monacato durante sus apasionantes primeros siglos.»