Entrevistem Marta Ortega Balanza, autora d’Eulàlia Ferrer, editora y librera. Una mujer al frente de la Casa Brusi y el Diario de Barcelona, una obra que recupera la memòria d’una figura extraordinària, cabdal per a la història del llibre i l’edició de l’Espanya del segle XIX. Marta Ortega, especialista en estudis de gènere i teoria feminista, és actualment adjunta a la direcció de la Unitat d’Igualtat de la Universitat de Barcelona.

Qui va ser Eulàlia Ferrer i per què és una figura destacada per a la història del llibre i l’edició espanyoles?
Eulàlia pertanyia a una família de llibreters documentada des del segle XVII. Del seu pare va heretar, com a pubilla, un dels negocis de llibres més importants de la Barcelona de l’època. Es va casar amb un mestre llibreter nouvingut a l’ofici, Antoni Brusi, i als capítols matrimonials es va estipular que Brusi es canviaria el cognom per Ferrer, però va incomplir l’acord i el negoci es va anomenar tan sols Brusi. Tanmateix, Eulàlia no va perdre la titularitat ni es va apartar de la gestió del negoci: va treballar al costat del seu marit fins que va morir el 1821, moment en què ella va poder actuar vàlidament en nom propi, sense l’autorització de ningú i amb plena disposició sobre els seus béns. De fet, no només va mantenir el negoci, sinó que, gràcies a les seves capacitats intel·lectuals i a una gran fortalesa de caràcter, va aconseguir ampliar-lo. Eulàlia Ferrer va ser un cas excepcional en el món de la impremta del segle XIX, ja que, en les biografies que es coneixen, les vídues d’aquest gremi acostumaven a deixar el negoci en mans d’un mestre llibreter mentre l’hereu era menor d’edat o fins que es casaven amb un altre mestre impressor, o bé es mantenien en la direcció fins que l’hereu s’incorporava al negoci, cosa que no va passar amb ella.

Al llibre aprofundeixes en les dificultats i limitacions que el sistema imposava a les dones al segle XIX. Ens pots parlar d’algunes d’aquestes traves jurídiques?
Els discursos de l’època justificaven la inferioritat de les dones. Al segle XIX imperava un model femení obedient i dependent, sense voluntat ni autoritat, adscrit a l’espai domèstic i amb un únic objectiu vital: la família. Aquest discurs es va plasmar jurídicament en tota la legislació de l’època: textos com ara la Constitució de 1812 o els codis civils de 1821 i 1836 consideraven les dones menors d’edat i subjectes a la voluntat del marit. Així, doncs, no tenien capacitat per contractar ni dur a terme negocis jurídics, com tampoc dret al sufragi, actiu o passiu. A més a més, el gremi, en les seves ordinacions, impossibilitava l’accés de les dones a la formació reglada de l’ofici i, per tant, al mestratge. D’altra banda, les dones tenien una educació restringida i les activitats professionals que podien dur a terme acabaven circumscrivint-se a l’àmbit domèstic.

En aquella època hi havia moltes dones que es feien càrrec del negoci del marit quan aquest moria?
Les fonts del segle XIX posen en relleu el gran nombre de firmes de vídues a Barcelona. Per exemple, un testimoni explica que «es impossible atravesar una calle, de las industriosas provincias de nuestro principiado, sin encontrar varios establecimientos cuya razón social sea Viuda de X. é hijos. Al leer el rótulo casi siempre se puede afirmar que la dueña nombrada senyora y majora por su difunto esposo ha realizado proezas que parecen impossibles a la debilidad y escasa instrucción de la mujer». No obstant això, hem de recordar que generalment les vídues que assumien la titularitat d’una impremta feien de transició entre dos homes: el pare i el marit, o bé el marit i el fill.

La premsa va tenir un paper clau en les pugnes polítiques del convuls segle XIX espanyol. Eulàlia Ferrer, al capdavant del Diario de Barcelona, quina posició va adoptar?
Eulàlia no només era la titular del privilegi d’impressió i la propietària del diari, sinó que va actuar, i va ser reconeguda així, com a directora i editora, i va poder conservar el privilegi i els càrrecs malgrat totes les crisis polítiques, els canvis legislatius i les limitacions a la llibertat de premsa. Va saber defensar el seu privilegi d’impressió no només davant dels poders polítics, sinó davant d’altres editors de diaris, amb els quals va mantenir diverses pugnes i plets, com en els casos d’Antonio Bergnes de las Casas (del diari El Vapor) i Tomás Gaspar i José Rubió (d’El Eco de la Ley), entre d’altres. També va lluitar contra alguns monopolis informatius, com el de la Gaceta de Madrid, que tenia permís per publicar informació sobre temes que altres diaris, com el Diario de Barcelona, no podien tractar. Així mateix, va saber fer front a la competència: per exemple, dins el seu projecte d’expansió, va acabar comprant el Boletín Oficial de la Provincia.

Sovint els historiadors atribueixen l’absència de dones en el seu relat històric a la manca de fonts. Aquest llibre demostra que les fonts hi són, i que el que cal és saber-les buscar i, sobretot, saber-les llegir i interpretar. Després de fer aquesta recerca, quina opinió tens sobre aquest aspecte?
És cert que les impressores quedaven ocultes en un model patriarcal que les amagava i relegava, fet que provoca que bona part no apareguin en la documentació. D’algunes ni tan sols se’n coneix el nom, perquè el peu d’impremta era Vídua de… Però també cal dir que alguns investigadors, en veure que el nom d’una impressora estava associat al d’un mestre llibreter, han donat per descomptat que eren únicament titulars del negoci i que no exercien cap funció professional. Això ha començat a canviar i, durant els darrers anys, la perspectiva de gènere en els estudis de llibreteria, impremta i edició ha tingut en compte el paper destacat de les dones en aquest negoci. La documentació que jo he treballat, per exemple, estava disponible per a qualsevol investigador, però fins avui només s’havia consultat per estudiar el marit, el fill o fins i tot el gendre, passant de l’un a l’altre sense ni tan sols esmentar Eulàlia Ferrer, l’autèntica responsable de la direcció i edició del Diario de Barcelona.

Enūma eliš y otros relatos babilónicos de la Creación, traduït i editat per Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet Albà, reuneix narracions cosmogòniques de la Mesopotàmia preclàssica.

Enuma eliš y otros relatos babilónicos de la Creación, coeditat per Edicions UB i Editorial Trotta, ofereix una edició crítica de l’Enūma eliš, un dels poemes de la Creació més destacats de la civilització sumerobabilònica. Juntament amb el Poema de Gilgamesh i l’Athrasis, l’Enūma eliš és una de les grans obres de la literatura miticoèpica de Babilònia i Assíria. Aquesta composició de finals del segon mil·lenni aC, escrita en accadi, és tant per l’extensió com pel valor literari el text més significatiu entre els diversos relats de temàtica cosmogònica llegats per la civilització sumeroaccàdia. Peça clàssica de la poesia religiosa, l’Enūma eliš recull vells mitemes de tradicions més antigues i els refon en una nova narració construïda per enaltir i glorificar la figura de Marduk i la seva ciutat, Babilònia.

L’edició del poema va precedida d’un extens capítol introductori en què Feliu i Millet concreten aspectes com ara els debats que hi ha a l’entorn de la seva datació i l’estat de conservació de les tauletes de fang que recullen i testimonien aquest relat mític sobre l’origen de l’univers. Així mateix, es proporciona al lector un breu resum de les set tauletes que componen la peça: s’hi narra l’origen de l’univers; la lluita entre el déu Marduk i la seva antagonista, la deessa Tiamat; l’entronització de Marduk, el gran demiürg, i l’ordenació que emprèn del cosmos. En aquest sentit, també s’ofereix un comentari sobre el perfil de Marduk (divinitat a la qual es dedica l’Enūma eliš) i la seva evolució al llarg de la història de la civilització sumerobabilònica fins que es converteix en el déu suprem del panteó babilònic.

Els traductors del poema contextualitzen l’ús que es va fer d’aquest relat mític en les festes religioses a Babilònia i la importància que va tenir per a astròlegs, exorcistes, metges i tècnics endevinaires propers al rei; tots ells eren consellers que assumien la missió de revelar la voluntat divina a la humanitat i interpretar els missatges que els déus enviaven als homes. La introducció exposa, a més a més, la cosmogonia que reflecteix l’Enūma eliš i el lloc que hi ocupa la creació de l’ésser humà, i els compara amb altres tradicions cosmogòniques babilòniques precedents i que són paral·leles.

L’obra, de la qual se’n publica la segona edició, també recull altres narracions cosmogòniques menors que ajuden a completar la visió de les diferents tradicions mítiques de la Mesopotàmia preclàssica: el mite bilingüe de la creació de l’home; el mite de Harab; el mite bilingüe de la Creació, o la creació del món per Marduk; la cosmogonia dels sacerdots-kalû; la història del cuc i el mal de queixal; la història del cuc i la infecció ocular, i el conjurament contra la palla a l’ull. L’obra inclou, a més a més, un glossari de noms divins, personatges mitològics i santuaris, i un mapa del Pròxim Orient Antic amb la situació de les principals ciutats mesopotàmiques i assíries.

Lluís Feliu Mateu, investigador a l’Institut Universitari del Pròxim Orient Antic de la Universitat de Barcelona, és especialista en les cultures de la Mesopotàmia antiga. Ha publicat i editat diferents volums sobre aquesta temàtica, com ara The God Dagan in Bronze Age Syria (2003) i Time and History in the Ancient Near East (2013).

Adelina Millet Albà, professora de llengües semítiques, literatura bíblica i literatura comparada a la Universitat de Barcelona, és investigadora i actualment dirigeix l’Institut Universitari del Pròxim Orient Antic. A l’entorn d’aquesta matèria, ha publicat i editat obres com ara Chagar Bazar (Syrie) III. Les trouvailles épigraphiques et sigillographiques du chantier I (2000-2002) (2008), i Time and History in the Ancient Near East (2013).

Escriptures de pandèmia, a cura de M. Loreto Vilar, Marisa Siguan i Cristina Alsina Rísquez, aborda l’experiència del confinament a través d’obres que tracten la pandèmia com a motiu literari.

Escriptures de pandèmia, a cura de M. Loreto Vilar, Marisa Siguan i Cristina Alsina Rísquez, és una obra que proposa un doble acostament a la pandèmia des de la literatura. D’una banda, recull textos poètics actuals que tracten del confinament o de la por que genera l’epidèmia, com ara els escrits de Felicitas Hoppe i Maja Haderlap; de l’altra, analitza una selecció de peces literàries concebudes des de l’experiència de la malaltia i l’aïllament: per exemple, La muntanya màgica, de Thomas Mann, i la poesia de Danez Smith.

Al llarg de la història, la malaltia ha estat un tema íntimament vinculat al procés de creació artística i literària. Aquesta obra coral explora, des de dues perspectives, una de poètica i una altra de més analítica, la relació entre la malenconia derivada del patiment i la producció literària, i fa un viatge des de l’activació de la creativitat fins a l’escriptura de notes biogràfiques. L’aprofundiment en el concepte de malaltia (física, psíquica, real o imaginada) permet fixar els paràmetres de les «escriptures de pandèmia» i la inspiració creadora que irradia l’aïllament.

La primera part del llibre dona a conèixer diverses peces poètiques actuals que reflexionen sobre les conseqüències directes i indirectes d’una epidèmia. Així, per exemple, s’hi revisa l’obra de poetes catalanes contemporànies com ara Mireia Calafell, Anna Gas i Maria Isern, i s’hi inclouen les notes sobre el confinament per la COVID-19 de Raquel Santanera Vila i Carlos Olivares Calderón. La diversitat de continguts literaris no impedeix l’esbós d’un eix comú que desemboca en la reflexió conjunta sobre el llenguatge, la malaltia, el confinament, l’aïllament, la por i la gestió de l’imprevist. La presa de consciència de la fragilitat de l’existència humana i el qüestionament dels valors més arrelats són denominadors comuns a l’hora de parlar de pandèmies.

La segona part del volum analitza una desena d’obres literàries modernes i contemporànies que giren a l’entorn del sofriment físic, la degradació del cos, l’angoixa existencial, la vulnerabilitat, la pèrdua, la desesperació i la ràbia. En aquestes pàgines es revisiten Aleksandr Puixkin, Susan Sontag, Arthur Schnitzler, Samuel Beckett, Stefan Zweig, Brian Lobel o Grete Weil, autors de llengües i contextos diversos que dialoguen amb malalties com el còlera, la pesta, la tuberculosi, el càncer i la sida.

L’obra recull les contribucions de Cristina Alsina Rísquez, Marc Arévalo Sánchez, Sara Baila Bigné, Maria Fasanar Fernández, Ivan Garcia Sala, Maja Haderlap, Felicitas Hoppe, Toni R. Juncosa, Meritxell Matas Revilla, Anna Montané Forasté, Carlos Olivares Calderón, Rosa Pérez Zancas, Verónica Rodríguez, Raquel Santanera Vila, Marisa Siguan i M. Loreto Vilar.

Escriptures de pandèmia és el darrer títol de la col·lecció CRIC (Construcció i Representació d’Identitats Culturals), dirigida per Francesco Ardolino i Marisa Siguan. Un projecte editorial caracteritzat per la seva perspectiva intercultural i per una mirada que s’adreça cap a la més candent contemporaneïtat. Tot i que la majoria de les col·laboracions procedeixen d’especialistes en el camp de la literatura, les metodologies que s’hi detecten remeten a un àmbit de recerca més extens, que correspon al que identifiquem amb l’etiqueta d’estudis culturals. Altres títols d’aquesta col·lecció són Violència i identitat, a cura de Francesco Ardolino i Elena Losada, i Papeles del crimen. Mujeres y violencia en la ficción criminal, a cura de per María Xesús Lama, Elena Losada i Dolores Resano.

M. Loreto Vilar és professora de Filologia Alemanya a la Universitat de Barcelona. Especialista en literatura i marxisme, literatura de la República Democràtica Alemanya i representació literària de la identitat femenina, forma part del grup de recerca Construcció d’Identitats Literàries Contemporànies (CILC). Actualment coordina la línia de recerca Construcció i Representació d’Identitats Culturals del programa de doctorat Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals.

Marisa Siguan és catedràtica de Literatura Alemanya Moderna a la Universitat de Barcelona i membre de l’Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Poesia. Especialista en les relacions literàries hispanoalemanyes, la literatura alemanya de la modernitat i la relació entre escriptura literària i memòria traumàtica als segles XIX i XX, dirigeix el grup de recerca Construcció d’Identitats Literàries Contemporànies (CILC). El 2017 va rebre el premi Jakob i Wilhelm Grimm, concedit pel Deutscher Akademischer Austauschdienst.

Cristina Alsina Rísquez és professora de Literatura dels Estats Units a la Universitat de Barcelona. Membre de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures, i codirectora del projecte «(Des)Alojo: viviendas, materialidad y subjetividad en la literatura estadounidense», s’ha especialitzat en la literatura nord-americana del segle XX, sobretot en la literatura de la Guerra del Vietnam i l’obra de Willa Cather. Actualment codirigeix la revista Lectora. Revista de Dones i Textualitat, i coordina el màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals.

Hereta’t. Com influeixen en el nostre comportament els gens i la biologia, de David Bueno i Torrens, examina de quina manera l’ambient en el que creixem i les experiències que vivim condicionen els nostres gens a través de l’epigenètica.

«La implicació de l’epigenoma en l’establiment de cada tipus cel·lular es va descobrir per casualitat, com passa sovint en ciència. Una casualitat que, tanmateix, va ser percebuda amb curiositat per les ments preparades dels científics que ho van observar. Com va escriure Isaac Asimov, famós mundialment pels seus llibres de ciència-ficció i de divulgació de la ciència, “la frase més emocionant que un pot sentir en ciència, la que anuncia nous descobriments, no és Eureka!, sinó És curiós…”. El 1970, Peter Jones, un jove científic sud-africà, va començar a treballar amb un producte químic anomenat 5-azacitidina, que se sabia que tenia efectes anticancerígens i que es feia servir per tractar, no sempre amb èxit, alguns tipus de leucèmia. Les seves propietats anticancerígenes eren una evidència empírica, però ningú sabia del cert a què era degut aquest efecte.

»Jones i el seu equip van començar a provar aquest compost químic en cèl·lules canceroses que cultivaven al laboratori. Un dia, mentre estaven processant els flascons, van veure que en un d’ells s’hi havia format un petit grumoll. He treballat moltes vegades amb cultius cel·lulars i per experiència sé que, normalment, la presència d’un grumoll indica que algun fong ha penetrat en el flascó i l’ha contaminat. No obstant això, el van observar detingudament i van veure que el grumoll estava format per cèl·lules musculars, completament diferents a les que estaven cultivant. “Que curiós”, van pensar. “Com poden haver arribat fins aquí?” Després de deu anys d’investigar-ho en van descobrir el motiu. Aquest producte químic, la 5-azacitidina, altera les marques epigenètiques de les cèl·lules, i això fa que canviï l’expressió dels seus gens. En conseqüència s’altera la morfologia i la fisiologia cel·lulars, ja que depenen de quins gens estan funcionant. 

»La 5-azacitidina és un producte químic, i afegit a un cultiu cel·lular actua com un factor extern. Per tant, al mateix temps aquest experiment demostra que els factors externs modifiquen l’epigenoma. Tanmateix, una cosa és un producte químic, com també el fum del tabac, i una altra és una situació social, com en el cas dels ratolins que se senten abandonats. Per cert, s’ha vist que els productes químics que conté el fum del tabac alteren les marques epigenètiques en 748 llocs diferents del DNA. Són més de mig miler de gens que poden veure afectada la seva regulació. Molts dels gens que s’han identificat intervenen en la proliferació cel·lular, la qual cosa implica que la seva desregulació és una via de fàcil accés per al desenvolupament d’un tumor. Per aquest motiu, el consum de tabac és un dels principals factors de risc en el desenvolupament del càncer de pulmó.

»Tornem, però, als efectes ambientals socials com a instigadors de l’establiment de marques epigenètiques. S’ha vist que fins i tot aprendre coses noves modifica l’epigenoma d’algunes neurones del cervell. Un procés tan intangible com l’aprenentatge també modifica l’epigenoma. La demostració es va fer amb uns animals que possiblement cap lector endevinaria: amb mosques. Sí, és possible fer que les mosques aprenguin algunes coses de manera controlada, al laboratori. Un exemple clàssic consisteix a afegir una determinada substància aromàtica completament innòcua al recipient on se les manté en el laboratori, normalment un pot de vidre, i seguidament provocar-los una lleu descàrrega elèctrica. Tot i que aquesta olor sigui completament innòcua, al cap de poques repeticions ja han après de manera condicionada que després de l’olor es produeix la descàrrega, i quan l’ensumen es mouen ràpidament per intentar evitar la descàrrega elèctrica abans no es produeixi.

»Per demostrar que en aquests aprenentatges es produeixen modificacions epigenètiques en les neurones del cervell de les mosques, i que aquestes modificacions són necessàries perquè es produeixi l’aprenentatge, els investigadors van generar mosques mutants amb alguns dels components de la maquinària epigenètica alterats. Doncs bé, les mosques que tenen el sistema d’establiment de marques epigenètiques alterat perden la capacitat d’aprendre, o queda molt disminuïda. En l’espècie humana també es disposa de dades similars (però sense produir cap descàrrega elèctrica a ningú). Per exemple, s’ha vist que l’expressió del gen BDNF (factor neurotròfic derivat del cervell) augmenta quan l’ambient en què s’educa una persona és ric en estímuls d’aprenentatge, la qual cosa afavoreix que s’estableixin noves connexions neuronals, atès que aquesta és una de les funcions d’aquest gen. Doncs bé, aquest increment d’expressió és donat precisament per modificacions epigenètiques, que aquí desreprimeixen l’activitat del BDNF.»