Joan Brossa. Els arbres varien segons el terreny, editat per Glòria Bordons, Eva Figueras i Lis Costa, ens apropa a l’artista i explora la seva obra com a font d’inspiració i motor creatiu.

Joan Brossa. Els arbres varien segons el terreny és un llibre col·lectiu en què es recullen les aportacions de vint-i-cinc autores i autors provinents del món de l’art, de la crítica i de l’àmbit acadèmic, que obren una visió nova, complexa i rica de l’obra de Joan Brossa. És, en gran part, el resultat del II Simposi Internacional Joan Brossa: «Els arbres varien segons el terreny», que va tenir lloc a Barcelona el novembre de 2019.

El llibre està estructurat al voltant de tres eixos. El primer aborda Brossa en relació amb el món cultural del seu moment, tant el català com l’internacional, posant en relleu els corrents literaris amb els quals va conviure, la seva implicació en la revista Dau al Set i la relació que mantingué amb Antoni Tàpies i Felipe Boso, entre altres temes. El segon eix examina com s’ha llegit Brossa i com es llegeix actualment: des dels crítics contemporanis que van apadrinar les seves publicacions fins als darrers estudis de joves investigadors. S’hi aborda la recepció que van tenir obres com Or i sal (1961) en la societat d’aquella època i s’hi proposen estudis innovadors com, per exemple, una aproximació lexicomètrica a l’obra brossiana. Per últim, el tercer eix estudia com es crea a partir de Brossa. En aquest darrer bloc, artistes com Enric Casasses o Alain Arias-Misson exposen de quina manera Brossa els va acompanyar en el seu procés creatiu, sense deixar de banda la influència que, en l’actualitat, continua tenint la seva obra en l’elaboració de múltiples propostes creatives.

El volum reuneix les aportacions de Perejaume, Jordi Marrugat, Andrea Ruiz Garcia, Manuel Guerrero Brullet, Alexandre Bataller Català, Ornela S. Barisone, Eduard Escoffet, Fernando Gerheim, Glòria Bordons, Marc Audí, Ronald Polito, Enric Gallén, Jordi Malé, Enzo Minarelli, Núria Perpinyà, Sandra Cuadrado Camps, Enric Casasses, Alain Arias-Misson, Rui Torres, Judith Barnés Martín, Julián Álvarez, Mar Redondo Arolas, Eva Figueras Ferrer, Emily Mast i Terrence Luke Johnson. 

Glòria Bordons és catedràtica de Filologia Catalana de la UB. Especialista en Joan Brossa, ha publicat nombrosos treballs sobre la seva obra, com ara Introducció a la poesia de Joan Brossa (1988), Aprendre amb Joan Brossa (Edicions UB, 2003) o Itineraris brossians (2007), a més de prologar, editar i antologitzar bona part de l’obra brossiana. Ha promogut i dirigit el web interactiu Els entra-i-surts de Brossa (2002), i també ha estat comissària de diferents exposicions antològiques sobre l’autor a Sudamèrica i Europa. És investigadora principal del grup «Poció. Poesia i Educació» i directora del projecte «Poéticas liminales en el mundo contemporáneo: creación, formación y compromiso social». Patrona de la Fundació Joan Brossa per expressa voluntat del poeta, actualment n’és vicepresidenta d’Estudis. A Edicions UB ha editat, també, De poesia. Arxius, poètiques i recepcions (amb Marc Audí, Lis Costa, Eva Figueras Ferrer i Mar Redondo Arolas, 2017) i Arxius de poesia experimental. Perspectives de futur (amb Lis Costa i Julieta Torrents, 2020).


Eva Figueras, llicenciada en Belles Arts i en Ciències de l’Educació, és catedràtica de la UB. Les seves línies d'investigació són la gràfica des de la vessant històrica, tècnica i creativa, especialment el Llibre Art. Els projectes en què s'implica estan relacionats amb la gràfica contemporània i la recerca interdisciplinària entre art i ciència enfocada a promoure accions i compromisos per a un futur més sostenible. Forma part del grup de recerca «POCIÓ. Art, Poesia i Educació», codirectora del projecte «Poéticas liminales en el mundo contemporáneo: creación, formación y compromiso social» i membre del projecte de cooperació internacional «Roots & Seeds XXI. Biodiversity Crisis and Plant Resistance», entre Ars Electronica (AT), Leonardo-OLATS (FR), Universitat de Barcelona (ES) i Quo Artis (ES) com a partner líder. A Edicions UB ha editat, entre altres títols, De poesia. Arxius, poètiques i recepcions (amb Marc Audí, Glòria Bordons, Lis Costa, i Mar Redondo Arolas, 2017).


Lis Costa és professora de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. La seva línia d’investigació principal és la poesia experimental, tema sobre el qual ha programat actuacions, impartit cursos i publicat articles i material audiovisual, com el DVD PEVB. Poesia en viu a Barcelona (2004) o el triple DVD Proposta 2000-2004. Festival internacional de poesies + polipoesies (2006). És membre de l’equip videogràfic Habitual Video Team i fundadora de l’arxiu videogràfic SUMMA, i forma part del grup de recerca «Poció. Poesia i Educació» des dels seus inicis. A Edicions UB ha editat, també, De poesia. Arxius, poètiques i recepcions (amb Marc Audí, Glòria Bordons, Eva Figueras Ferrer i Mar Redondo Arolas, 2017) i Arxius de poesia experimental. Perspectives de futur (amb Glòria Bordons i Julieta Torrents, 2020).

S’acaba de publicar la nova edició de Com fer un programa per a televisió, d’Enric Violan, un llibre que ofereix les eines bàsiques per desenvolupar un projecte televisiu.

Com fer un programa per a televisió, d’Enric Violan, explica com es porta a les pantalles una idea: des que s’elabora la proposta fins que s’emet el programa. Amb exemples reals i informació actualitzada, el llibre aborda diferents aspectes relacionats amb el mercat audiovisual català i espanyol, tracta de la incidència que hi han tingut les plataformes en línia i remarca la importància de l’emprenedor audiovisual. És una obra indispensable, tant per als professionals que volen fer realitat les seves idees com per als estudiants dels graus de Comunicació Audiovisual i de Comunicació i d’Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona i de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya.

Violan hi explica com, en els darrers anys, el món de la televisió ha canviat molt: empreses, associacions i moviments socials i polítics ara poden tenir un canal propi a Internet. No obstant això, assenyala que la importància de la creativitat, el talent, la intuïció i les ganes d’emprendre un projecte en un format pensat per ser emès s’han mantingut inalterables. Per això, l’autor situa al centre de tot el procés el paper de l’emprenedor audiovisual: una figura a l’alça avui dia, capaç de tirar endavant una idea i optimitzar-la per mitjà de formats múltiples, ja siguin audiovisuals o escrits i accessibles en línia o no. 

El llibre s’estructura en 21 capítols, en què el lector trobarà aspectes tan diversos com el naixement de la idea, la protecció del format, el disseny del projecte, els costos, els sistemes de producció, els gèneres televisius, les tècniques de programació i audimetria, el patrocini o les estratègies de màrqueting, entre molts altres. A través de casos pràctics, també s’hi aborden els nous models de televisió i la innovació en la gestió de la producció, així com el boom de les sèries i el paper que s’ha reservat a la televisió en temps de pandèmia. El lector també disposa d’un apartat amb webs d’interès del sector audiovisual a Catalunya i Espanya, i d’un annex amb documentació que inclou un model de pressupost i un formulari per presentar un projecte de coproducció.

Enric Violan ha desenvolupat diverses activitats professionals en el món de la televisió. Vinculat a Televisió de Catalunya des dels inicis, ha estat productor executiu, director de producció, director o productor de programes com ara Filiprim, Persones humanes, Això és massa, En directe, Millennium, Thalassa, Joc de ciència, Al vostre gust i La marató, entre d’altres, i va crear i dirigir el programa Campus 33. Ha impartit cursos i seminaris sobre la producció executiva i el disseny de formats i canals de televisió per a empreses, i ha estat responsable de la matèria de Producció en el màster de Televisió de la Universitat Politècnica de Catalunya, el màster de Periodisme BCN_NY i el màster d’Innovació i Qualitat Televisives de Televisió de Catalunya. Actualment és creador de canals de televisió corporatius i director del programa Marea News.

Com fer un programa per a televisió forma part de la col·lecció Comunicació Activa, un projecte editorial centrat en la cultura de la comunicació i la imatge. Orientada a estimular les pràctiques professionals, el debat i la reflexió, la col·lecció vol abordar àmbits emergents d’aplicació i transferència comunicacional.

Crisis y sentidos de injusticia. Tensiones conceptuales y aproximaciones etnográficas, editada per Mikel Aramburu Otazu i Sílvia Bofill-Poch, analitza com es generen els sentits del que és just i injust en una ciutadania marcada per les conseqüències de la crisi del 2008.

Crisis y sentidos de injusticia examina les diferents percepcions populars que s’han articulat al voltant de l’aplicació de les polítiques d’austeritat impulsades pels governs europeus a fi de pal·liar els efectes de la gran recessió d’aquesta darrera dècada. L’objectiu del llibre és revisar algunes idees preconcebudes sobre la percepció de la crisi i aportar elements per reorientar les polítiques públiques. Des d’un punt de vista teòric, l’obra contribueix a desenvolupar tres àmbits interrelacionats: les concepcions populars de la justícia i la injustícia, les formes de (des)legitimació dels sistemes de govern i la constitució de comunitats morals. 

Els investigadors que participen en aquest volum col·lectiu estudien en quins contextos i circumstàncies la crisi i la seva gestió han generat una ruptura amb principis morals i expectatives prèvies, de manera que han obligat els individus a explicitar i reelaborar les seves concepcions sobre el que és just i el que és injust. La recerca etnogràfica ha tingut com a objecte d’estudi col·lectius com ara les treballadores de la llar, els immigrants indocumentats, els veïns de barris perifèrics o els treballadors de la banca. 

El text s’organitza en tres grans blocs. El primer, amb textos d’Irene Sabaté Muriel, Antónia Pedroso de Lima i Xavier Garcia Curado, té com a eix central abordar la noció d’economia moral per indagar en els nous significats atribuïts a determinades pràctiques econòmiques en el context de la crisi, com per exemple els desnonaments executats per la banca o la crisi del sector de la construcció. Per mitjà de diverses aproximacions etnogràfiques a les treballadores de la llar migrades a Espanya i els veïns d’un barri perifèric de Barcelona, en el segon bloc s’explora de quina manera s’expressen les seves demandes de justícia, a partir de la reivindicació d’un reconeixement inexistent o d’una redistribució deficient. Inclou els capítols de Raúl Márquez Porras i Sílvia Bofill-Poch, Mikel Aramburu Otazu, Dolors Comas-d’Argemir i Juan Endara Rosales. Finalment, en el tercer bloc, que conté les aportacions d’Andreas Streinzer, Francisco M. Arqueros, Diana Mata-Codesal i Theodora Vetta, es reflexiona sobre el mereixement (deservingness), una noció que ha esdevingut una de les eines conceptuals més emprades per analitzar les percepcions d’injustícia. En aquest darrer apartat, es posa a prova el mereixement en diferents contextos, com ara la protecció per part del govern de les llars insolvents contra l’execució hipotecària a Grècia o els programes de reactivació laboral promoguts per la Creu Roja Espanyola a Andalusia.

Mikel Aramburu Otazu és professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, del qual és director actualment. Membre del Grup d’Estudis sobre Reciprocitat, és autor, entre altres llibres, de Los otros y nosotros. Imágenes del inmigrante en Ciutat Vella de Barcelona (2002), pel qual va rebre el Premi de Recerca Cultural Marqués de Lozoya. Les seves línies de recerca actuals són l’antropologia política, l’antropologia urbana i els estudis migratoris.

Sílvia Bofill-Poch és professora del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. Coordinadora del Grup d’Estudis sobre Reciprocitat i membre del Grup de Recerca en Antropologia Jurídica, és autora d’Una violència oculta. Assetjament sexual en dones migrades treballadores de la llar i les cures (2019) i El bosque político. Los avatares de la construcción de una comunidad modelo (San Juan Nuevo, Michoacán, 1981-2001) (2005), i properament publicarà El cuidado de mayores y dependientes. Avanzando hacia la igualdad de género y la justicia social. Les seves línies de recerca actuals se centren en les economies de la cura, l’envelliment i les polítiques públiques i el gènere i les migracions transnacionals.  

Crisis y sentidos de injusticia és el darrer títol de la col·lecció Estudis d’Antropologia Social i Cultural, dirigida per Xavier Roigé Ventura.

«Injustícia ambiental intergeneracional i intrageneracional

»Una altra qüestió important, ja plantejada pel filòsof Otto Neurath (1882-1945), és entendre la (in)sostenibilitat com un problema d’injustícia intergeneracional. És a dir, com una “dictadura del present sobre el futur”, en paraules de Nicholas Georgescu-Roegen: “Un dels problemes ecològics més importants per a la humanitat és […] la relació entre la qualitat de vida d’una generació i la d’altres, o, més concretament, la distribució de la dotació de la humanitat entre totes les generacions […]. L’objecte de l’economia, com s’explica sovint, és l’administració de recursos escassos; però, per ser exactes, hauríem d’afegir que la dita administració es refereix només a una generació […]. Les generacions futures no poden estar presents al mercat d’avui, senzillament perquè no poden ser-hi” (Georgescu-Roegen, 1975).

»Sense citar-ne els orígens, aquest és també el significat de la definició de desenvolupament sostenible de l’anomenat Informe Brundtland del 1987, de la Comissió de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, quan afirma que “és el desenvolupament que satisfà les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”. És una definició de caràcter ètic, que condueix a dos aspectes fonamentals de la sostenibilitat: “el concepte de necessitats, en particular les necessitats bàsiques dels pobres, a les quals cal donar prioritat” i “la idea que hi ha limitacions imposades per l’estat de la tecnologia i l’organització social a la capacitat del medi ambient per satisfer les necessitats presents i futures” (Comisión Mundial del Medio Ambiente y del Desarrollo, 1988).

»Mentre que el segon aspecte remet a la interacció societat-natura, el primer planteja una pregunta interessant: per què la sostenibilitat ens obliga a donar prioritat a la satisfacció de les necessitats bàsiques dels pobres? La resposta rau en el mateix imperatiu ètic de la sostenibilitat: seria incoherent predicar l’equitat intergeneracional i negar la intrageneracional. Això té molt a veure amb un mecanisme econòmic, sociològic i antropològic que esdevé un component cabdal del problema: els rics viuen amb unes pautes de consum insostenibles que no poden generalitzar-se al conjunt de la societat sense ultrapassar la capacitat del medi ambient de proveir-les. Els pobres també aspiren a poder-ne gaudir algun dia, cosa que converteix aquelles pautes de sobreconsum ostentós en un objecte de desig social imperant. Això genera una dinàmica d’avenç permanent cap a cotes més elevades d’insostenibilitat. La conclusió és que no pot haver-hi sostenibilitat del desenvolupament humà sense justícia ambiental intrageneracional i intergeneracional. De fet, la millor garantia de justícia intergeneracional és que cada generació tingui cura de satisfer de manera adient les necessitats de tots els seus congèneres i dels seus descendents. Si cada generació té cura de la justícia ambiental envers ella mateixa, incloent-hi les pròpies filles i els propis fills, la sostenibilitat intergeneracional també estarà garantida.»