Pirineus romànics, espai de confluències artístiques, segon títol de la col·lecció Ars Picta. Temes, és una obra col·lectiva amb aportacions de Genís Àvila, Begoña Cayuela, Daniel Cazes, Quitterie Cazes, Vincent Debiais, Joan Font, Emmanuel Garland, Milagros Guardia, Immaculada Lorés Otzet, Carles Mancho, Juan Antonio Olañeta Molina, Carmen Perrotta, Roser Piñol, Rebecca Swanson i Cristina Tarradellas. Conversem amb els editors sobre l’abast del llibre.

1. En aquest volum poseu en valor els Pirineus, no com a zona de frontera, sinó com a espai de confluència. A partir de quin moment això canvia? 
Una muntanya, com un riu, més que un límit definit, és una incitació a franquejar-la o a travessar-lo. En el cas que ens ocupa, és evident que una bona part dels territoris catalans, per exemple, ja tenien comtats a una banda i a l’altra de la serralada, i fins a Jaume I l’expansió territorial es va produir, precisament, cap al nord. A més, i aquesta és una de les tesis del llibre, els Pirineus defineixen un paisatge i un territori que, en certs moments, tindran més necessitats de connexió entre els dos vessants que cada vessant amb la plana corresponent. El problema és quan historiogràficament se centra el focus en les fronteres actuals i es fan llibres sobre l’art d’Andorra, Catalunya o França —que a l’edat mitjana no existien—, prescindint dels límits medievals. El que proposem és, senzillament, respondre a la pregunta següent: si les obres, els materials i les formes que veiem a un costat i l’altre de la carena s’assemblen, és possible que aquest espai constituís una regió també d’intercanvi artístic?

2. El llibre destaca, entre d’altres aspectes, per l’ús de tècniques de modelització en 3D, i també dels Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG). De quina manera ajuden aquestes tecnologies a l’estudi de la història de l’art?
El SIG s’ha convertit en un instrument importantíssim per als historiadors de l’art. Tenir totes les dades d’ubicació dels conjunts en un format electrònic que es pugui compartir simplifica molt la feina a la universitat. A més a més, ens permet analitzar les dades a partir d’eines matemàtiques i estadístiques, i per tant fer-nos preguntes més precises sobre alguns aspectes. El problema actual rau en el fet el SIG encara no ha esdevingut popular entre els historiadors de l’art i que, per fer-la funcionar, cal tenir bases de dades potents amb tots aquells materials objectivables, que en són molts. En això treballem des de fa una desena d’anys a Ars Picta − 3DPatrimoni. Amb els models digitals en 3D, passa una cosa similar. Un cop fetes les primeres observacions de camp, és essencial poder reproduir al «laboratori» les característiques d’aquella arquitectura per tal de poder aprofundir en les anàlisis. En aquest llibre presentem la col·lecció de plantes i alçats més completa i precisa que s’hagi fet mai de l’església de Sant Pere de Sorpe. Però el model digital no és l’església: és «només» una maqueta virtual que «només» ens permet fer constantment preguntes a i de l’edifici. 

3. L’art romànic va ser objecte d’un renovat i intens interès al segle XIX. Podríeu fer una valoració de les conseqüències (tant positives com negatives) d’aquell fenomen?
L’art romànic va ser «inventat» durant el segle XIX, a partir de la preocupació pel patrimoni eclesiàstic, sumada al desenvolupament d’una nova tecnologia que és fonamental per entendre el coneixement i la divulgació d’aquest patrimoni: la fotografia. Tot plegat va servir per preservar uns conjunt de béns que no es tenia consciència que ho fossin. Per desgràcia, la divulgació que van suposar la descoberta i la facilitat de reproduir-la fotogràficament, junt amb l’absència d’una legislació que protegís el patrimoni, va permetre l’acció d’antiquaris per satisfer els col·leccionistes. En el cas de Catalunya, convé recordar que aquesta situació va comportar la necessitat de buscar solucions a correcuita, que, coincidint amb la voluntat de crear un museu d’art a Barcelona, van derivar en l’arrencament i el trasllat de les pintures a Barcelona. En aquest treball que publiquem, tot això hi queda reflectit d’una manera o altra: des del paper de la fotografia a les conseqüències de l’espoli i la posterior protecció de les peces.

4. El llibre ha tingut un gran ressò a la premsa aragonesa amb motiu del descobriment fet per Juan Antonio Olañeta, autor d’un dels capítols del volum, sobre un capitell de la catedral de Jaca conservat a l’Art Institute de Chicago. Quina és la importància d’aquesta troballa?
La importància de la descoberta rau en el fet que ens permet ressituar elements del patrimoni, en aquest cas espanyol, que, a causa de l’espoli que es va produir sobretot durant els segles XIX i XX, van anar a parar a col·leccions dels Estats Units d’Amèrica. A partir d’aquest estudi, no hi ha cap dubte que el capitell de l’Adoració dels Mags de l’Institut d’Art de Chicago procedeix del claustre de la catedral de Jaca. L’estudi de Juan Antonio Olañeta té un valor afegit: utilitza, efectivament, tècniques molt complexes d’estudi de materials, l’anàlisi per activació de neutrons (INAA, en anglès), gràcies al projecte Limestone Sculpture Provenance. Això, que és el que més enlluerna els informatius, només és la darrera prova d’un treball intens d’anàlisis de tipus formal, iconogràfic i històric que ha dut a terme l’autor. És un molt bon exemple de com les tècniques d’anàlisi dels historiadors de l’art, basades en l’observació, el coneixement i la reflexió, combinades amb les de laboratori, en aquest cas procedents del camp de la física, permeten arribar a resultats molt sòlids per verificar hipòtesis.

5. Pirineus romànics és el segon títol de la col·lecció Ars Picta Temes. Quin objectiu té la col·lecció? En quins títols nous esteu treballant?
En l’actualitat estem preparant els dos propers volums de la col·lecció. El tercer serà la monografia sobre el conjunt de Sant Quirze de Pedret, de Begoña Cayuela. Després de la publicació del primer estudi monogràfic sobre el conjunt més conegut i un dels més importants de Catalunya, Sant Climent de Taüll, a càrrec de Milagros Guardia i Immaculada Lorés, ens sembla que ha arribat el moment de mostrar la recerca que s’ha dut a terme, especialment per Begoña Cayuela, sobre el segon conjunt més complex dels conservats al país: Pedret. Les seves pintures estan repartides entre el MNAC i el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, amb una petita part in situ. I el quart volum tornarà a ser un recull de textos dedicats a la iconografia de la regió pirinenca, novament lligat al projecte Pirineus romànics, a cura d’Immaculada Lorés i Carles Mancho.

Milagros Guardia és professora de la Facultat de Geografia i Història. Del 1987 al 1993 va ser conservadora de les col·leccions d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Actualment és directora del grup de recerca Ars Picta, i treballa en el projecte de corpus de la pintura romànica pirinenca i la restitució virtual de tots els conjunts.

Carles Mancho és professor de la Facultat de Geografia i Història i investigador de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), del qual és també fundador. Codirigeix el projecte «Pirineu romànic, espai de confluències artístiques» —aquest volum n’és un primer resultat— des de l’any 2013 i és codirector del projecte «La Roma di Pasquale I».

Els Vallmitjana i l’escultura moderna a Catalunya és el primer gran estudi col·lectiu sobre els germans que van renovar l’escultura catalana al segle XIX. El llibre clou el cicle d’activitats de l’Any Vallmitjana 2019.

Els Vallmitjana i l’escultura moderna a Catalunya, editat per Ramon Dilla Martí i Maria Torras Freixa, recull les aportacions de diferents estudiosos del món acadèmic i cultural sobre el context històric i l’obra dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana, els grans renovadors de l’escultura catalana de la segona meitat del segle XIX. Es tracta d’una anàlisi transversal i multidisciplinària que no eludeix la reflexió crítica sobre quin ha de ser, actualment, l’abast de la restauració de les seves escultures.

El primer bloc està dedicat a l’estudi de les trajectòries i les influències dels Vallmitjana, així com de la seva projecció internacional i els èxits d’algunes de les seves obres més reconegudes, com el Crist jacent. El segon bloc se centra en el taller dels escultors i les relacions amb alguns dels seus col·laboradors, com ara els arquitectes Josep Oriol Mestres i Elias Rogent, aquest últim, autor de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. El tercer bloc aborda la producció funerària dels Vallmitjana, destinada a guarnir les sepultures i els panteons de la burgesia catalana. Algunes d’aquestes creacions han assolit una gran fama i notorietat, com en el cas de l’Àngel del Judici Final d’Agapit Vallmitjana, que corona l’entrada al cementiri del Poblenou. En el quart i darrer bloc, els autors reflexionen sobre la restauració de les obres des del punt de vista material, i també de la seva història i memòria, a través d’algunes intervencions recents, com l’escultura d’Antonio López retirada l’any 2018.

Els Vallmitjana i l’escultura moderna a Catalunya culmina l’intens Any Vallmitjana 2019, dedicat a commemorar el centenari de la mort de Venanci Vallmitjana i Barbany i que ha ofert nombroses activitats, en forma de visites guiades, rutes urbanes, tallers, conferències i exposicions, destinades a fomentar l’estudi i la difusió del llegat d’aquests escultors.

La importància de l’obra d’aquests mestres es manifesta en el gran nombre d’entitats que han volgut col·laborar en el projecte, entre les quals hi ha museus, ateneus i biblioteques, així com institucions públiques i privades d’índole diversa. Aquest volum tindrà una àmplia i original campanya de difusió: a través de les xarxes socials, la Universitat de Barcelona promourà una gimcana per divulgar i donar a conèixer el patrimoni històric vinculat als Vallmitjana amb què la ciutadania conviu en el dia a dia. Serà un exercici de transferència del coneixement que posarà punt final a un any prolífic destinat a posar en valor el llegat artístic dels Vallmitjana.

Ramon Dilla Martí, doctor en Història de l’Art i tècnic de cultura i patrimoni de la Universitat de Barcelona, i Maria Torras Freixa, doctora en Arqueologia i investigadora independent, han coordinat diversos projectes de recerca vinculats al patrimoni universitari, desenvolupats en col·laboració amb diverses institucions públiques i privades del país. Destaquen Elias Rogent i Barcelona. Arquitectura, patrimoni i restauració (Edicions UB, 2017), L’Any Vallmitjana (2019) i Artistes al servei de la mort (2020). 

Amb motiu de l’Any Internacional de la Dona en Estadística i Ciència de Dades, el darrer títol de la col·lecció Catàlisi ens apropa a la ciència de les dades amb exemples quotidians, il·lustracions i les aportacions de científiques destacades.

Hi ha cap relació entre el consum de greixos i la hipertensió? Influeix el tipus de suspensió d’un cotxe en el rendiment dels seus pneumàtics? L’àcid acetilsalicílic incrementa la durada de les hemorràgies? Què vol dir que els odds (és a dir, les oportunitats d’un cavall en una cursa) són de 7-2? Quina és la probabilitat de trobar feina abans de tres mesos si el primer mes de buscar-ne no hem tingut èxit?

L’alfabet de l’estadística respon a aquestes preguntes i a moltes altres de manera clara i entenedora, amb un plantejament visual atractiu. A dins de cada lletra hi trobem un concepte fonamental de l’estadística i una nota biogràfica d’una científica que n’ha fomentat l’avenç. Conceptes clau com freqüència, probabilitat o variància, d’entre els vint-i-sis que componen l’obra, s’expliquen de manera sintètica i accessible al gran públic. A més a més, s’hi inclouen algunes aportacions desenvolupades per científiques eminents, com Evelyn Fix, catedràtica d’Estadística a la Universitat de Berkeley, o Mollie Orshansky, creadora de l’índex de pobresa de l’Administració nord-americana. Aquest llibre mostra fins a quin punt l’estadística està present en les decisions que prenem cada dia, i com s’aplica en molts àmbits de la vida.

Guadalupe Gómez, bioestadística, doctora per la Universitat de Colúmbia (Nova York), catedràtica a la Universitat Politènica de Catalunya i coordinadora del Grup de Recerca en Bioestadística i Bioinformàtica (GRBIO), és especialista en anàlisi de la supervivència, metodologies per a assaigs clínics i aplicacions a la sida. 

Conxita Arenas, doctora en Matemàtiques, professora d’Estadística de la Universitat de Barcelona i membre del GRBIO, és especialista en anàlisi multivariant i fa recerca desenvolupant nous models estadístics teòrics amb aplicacions en evolució biològica, genètica humana, medicina i robòtica.   

Jordi Ocaña, catedràtic d’Estadística de la Facultat de Biologia de la UB, és membre del GRBIO i investiga en processos de bioequivalència i en bioinformàtica.

Yovaninna Alarcón-Soto és estudiant de doctorat en Bioestadística de la UPC i membre del GRBIO. Fa recerca en anàlisi de supervivència, dades òmiques i aplicacions estadístiques a l’estudi del VIH.

Klaus Langohr és llicenciat en Estadística per la Universitat de Dortmund; doctor per la UPC, on és professor d’Estadística, i membre del GRBIO. Col·labora en el Programa de Recerca en Neurociències de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques.

Antonio Miñarro és doctor en Biologia i professor d’Estadística de la UB. Membre del GRBIO, s’ha especialitzat en anàlisi multivariant i fa recerca en anàlisi de dades clíniques i òmiques, i en tècniques per integrar-ne la informació.

L’alfabet de l’estadística és el darrer títol de la col·lecció Catàlisi. Dirigida per David Bueno, és una iniciativa editorial destinada a exposar, de manera divulgativa i alhora rigorosa, temes de la ciència actual plantejats per investigadors que acosten el coneixement científic a la societat. Iniciada el 2007, s’hi han publicat una vintena de títols —alguns en versió catalana i castellana—, bona part dels quals disponibles en eBook. Destaquem La ciència en la literatura, de Xavier Duran, que el 2016 va ser guardonat amb el Premi Crítica Serra d’Or de Recerca (Altres Ciències), i La saviesa combinada, l'autor del qual, el catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans Joandomènec Ros, enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

«La Revolución rusa es un engaño. La Internacional amañada en Moscou, la pintaron de rojo los químicos teutones. 

»No hay tal revolución ni hay tal color. No hay más que un pulpo militarista que extiende sus tentáculos a todo el mundo, tomando el nombre de revolución para engañar mejor a los trabajadores y sumarlos a un plan reaccionario que es inmenso y bien urdido, pero que no prosperará si los anarquistas no caen en la trampa.

»Las cárceles de Rusia están llenas de presos políticos, predominando entre ellos el elemento anarquista. Muchos compañeros nuestros han sido asesinados. El sabio y bueno Kropotkin, que, atraído por el incendio del imperio zarista, se fue a su país, vivió y murió secuestrado, a pesar de sus ochenta años.

»¡Qué triste ancianidad la suya! Sacrificar a la revolución social todos sus honores y todas sus riquezas para después ser víctima de aquella misma revolución o de una que ha pretendido ser socialista es un martirio moral que no merecía la víctima del fanatismo leninista. Pero lo que entristeció y aherrojó los últimos momentos del sabio insigne no fue la revolución que derrumbó al zarismo; fue la contrarrevolución que lo impuso de nuevo, cambiando el nombre del zar y el de sus mandarines.

»Ved y estudiad todos sus procedimientos, anarquistas españoles. La dictadura es siempre infame, ejérzala quien la ejerza. Leed los manifiestos y las pretensiones de ese flamante Comité Ejecutivo de Moscou.

»Hay que someterse a su táctica, sin condición ni discusión.

»Los obreros no deben permitir, según los revolucionarios de Moscou, que los aliados avasallen a Alemania.

»¿Qué tienen que ver los trabajadores en esos pleitos burgueses? Nada, y si algo tuviesen que ver, bien harían en recordar que el Gobierno alemán, que sufraga todos los gastos de la antigua familia del káiser, principal causante de tantos crímenes como se cometieron en la guerra, no ha sabido castigar a los asesinos de Rosa Luxemburgo, de Liebknecht y de Erzberger; no permitió la entrada en su país a Emma Goldman, que pretendía, con otros camaradas, tomar parte en un congreso anarquista que se celebró en Berlín, hace poco tiempo, y entregó a las autoridades españolas a unos presuntos delincuentes políticos que, caso de haber cometido el acto que se les imputa, hubiese sido respondiendo a una política que es una deshonra para España. ¡Y en bien de países de tal linaje los trabajadores, según los tiranos de Rusia, han de promover disturbios y revoluciones!

»Y ved a esos dictadores que fundaron la Tercera Internacional contra la Segunda, porque los hombres de la Segunda pactaron, durante la guerra, con los Gobiernos burgueses; vedlos ahora, en Ginebra, mendigando mercedes de aquellos mismos Gobiernos. 

»No; los anarquistas nada tienen que ver con la Revolución rusa, a no ser para maldecirla, ni con la Internacional comunista, y los libertarios españoles no deben permitir que se perturbe su doctrina y su táctica a nombre de una revolución que es una vergüenza.

»Como mucho habré de combatir, mucho seré combatido, y desde ahora digo a los anarquistas españoles, sangrándome en salud, que no ha habido defensor de causa ni de ideal alguno más desinteresado que el que esto escribe. No lo ha habido ni lo habrá.

»Podré tener pasiones; podré padecer algún error, pero esta pluma ni se vende, ni se ha vendido nunca, ni se venderá jamás.

»El dinero se reparte hoy casi como en tiempos de la guerra. Se compran hombres, se compran periódicos y se prepara otra matanza, en la cual la Tercera Internacional será uno de los beligerantes. Por eso los asesinos de Moscou quisieran un frente único proletario dirigido por ellos.»