Entrevistem Gemma Cairó i Céspedes, coordinadora i autora de l’obra Economia mundial. Desconstruint el capitalisme global (2a edició), de la qual publiquem ara la versió en castellà.

Gemma Cairó i Céspedes, professora de la Facultat d’Economia i Empresa, és una de les veus de l’anomenada economia heterodoxa. Crítica amb l’ortodòxia que impera a la majoria de les aules de les facultats d’Economia, estudia les causes que ens han portat a viure en societats econòmicament desiguals i ecològicament insostenibles. Economia mundial. Desconstruint el capitalisme global, amb les aportacions de Ramon Franquesa, Irene Maestro-Yarza, Xavi Martí-González, Juan Carlos Palacios Cívico i la mateixa Cairó, ha esdevingut una obra de referència de la col·lecció Economia i Empresa.


Quin és l’objectiu d’Economia mundial. Desconstruint el capitalisme global?

L’economia té cognom, que és «capitalista». Amb aquest llibre volem explicar com funciona l’economia mundial actual posant en primer terme l’anàlisi del capitalisme com la forma històrica i concreta d’organitzar la producció, la distribució i el consum que caracteritza les nostres societats, estudiant-ne la dinàmica de funcionament amb tots els seus efectes i les seves contradiccions. Volem identificar la tramoia del sistema econòmic mundial, és a dir, desconstruir els elements que expliquen el capitalisme actual abordant qüestions com ara les diferències entre països rics i pobres, els mecanismes subjacents a la sobreexplotació dels recursos naturals, els factors estructurals que ens han portat a la Gran Recessió o la lògica que impera en el procés de globalització productiva.


El capitalisme és compatible amb un desenvolupament econòmic sostenible i ecològicament responsable?

No, no ho és. L’objectiu del capitalisme és la generació d’excedent basat en el creixement sense fi i la mercantilització de tot allò que pugui aportar benefici, objectiu que és incompatible amb la finitud del planeta Terra i la seva capacitat de sustentació. Aquesta és, de fet, una de les grans contradiccions del capitalisme: la forma de produir i consumir capitalista posa en perill les pròpies bases de sustentació i producció del sistema, i això és d’aquesta manera perquè el seu leitmotiv no és satisfer les necessitats del conjunt de la població, sinó generar benefici.


Hi ha alguna possibilitat de fer avenços cap a la justícia global mantenint-nos en les lògiques de la globalització capitalista? 

Si per justícia global entenem una menor desigualtat entre els diferents països i individus del món, hem de dir que, durant les darreres dues dècades, la globalització productiva ha integrat grans regions del planeta —com la Xina o l’Índia— en el capitalisme global, fet que ha permès expandir aquestes economies i incrementar-ne el nivell de renda. Però, certament, les millores han quedat circumscrites a determinats sectors i territoris d’aquests països, i no s’han traduït en millores en el benestar del conjunt de les poblacions respectives. Al seu torn, la globalització neoliberal ha incrementat la pauperització i marginació de sectors creixents de la població dels països rics, com Europa o els Estats Units. Per tant, en el marc actual, la justícia global és una fal·làcia. 


Atenent al caràcter cíclic del desenvolupament capitalista, com hem d’interpretar l’impacte que té i tindrà la crisi de la COVID-19 en l’economia?

És una bona pregunta perquè, de fet, la pandèmia que vivim posa de manifest les mancances d’un sistema, el capitalista, que cada cop mostra més els seus límits. La COVID-19 no fa sinó aprofundir en una crisi estructural i sistèmica del capitalisme que arrenca amb el neoliberalisme a la dècada del 1980, el qual ha basat el seu dinamisme en una creixent financerització de les economies que ha generat molta inestabilitat —com va demostrar la crisi financera del 2008— i en una desigualtat distributiva també creixent que ha provocat una forta precarització de la força de treball i ha minat el benestar de la majoria de la població. Per tant, la COVID-19 no és la responsable última: plou sobre mullat. Aquest virus ens endinsa en l’estancament secular que ja vivíem a Europa. De fet, la pandèmia ens dona l’oportunitat de traçar les línies d’un model alternatiu i d’intentar assentar la recuperació sobre unes bases diferents.


A l’obra es parla de la responsabilitat que tenen les ciències socials amb la societat: o bé serveixen per buscar propostes de canvi que permetin millorar les condicions de vida de la majoria o, per contra, contribueixen a mantenir l’ordre establert. Quin considera que és el servei que les ciències socials i l’economia ofereixen o haurien d’oferir a la societat?

És prou sabut que a les aules de les nostres facultats d’Economia i Empresa hi domina l’economia ortodoxa que o bé pinta un món modelitzat molt allunyat de la realitat o bé, en el millor dels casos, intenta «curar» les falles del sistema, que, al nostre entendre, mostra clars símptomes d’estancament i decadència. La paraula «economia», que prové dels mots grecs oikos i nomos, fa referència a com gestionem els recursos comuns. L’economia hauria de retornar a l’esperit dels clàssics i respondre a les grans preguntes que ja es formulaven: com generem i com repartim la riquesa? Aquesta és la nostra responsabilitat amb la societat: ser capaços d’identificar les causes i els mecanismes a través dels quals ara per ara no es garanteix la reproducció de les nostres societats; és a dir, no només actualment no s’assegura la satisfacció de les necessitats de tota la població del món, sinó que, a més, es posa en perill la possibilitat que les generacions futures puguin satisfer les seves.

«Catalunya i Espanya», la sèrie editorial d’Edicions UB que recull aportacions del món acadèmic sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, publica el seu tercer i últim volum.

En el llibre A propòsit de Hannah Arendt, Anna Masó reflexiona sobre l’acció política com a resposta necessària davant el totalitarisme. 

La qüestió jueva, l’imperialisme, el totalitarisme i la responsabilitat personal són els temes que vehiculen els quatre articles d’Anna Masó reunits en aquesta obra, publicada pòstumament. Editada per Stefania Fantauzzi, constitueix un exemple de la recerca que l’autora va fer en una època en què les obres de Hannah Arendt no eren gaire presents al nostre país. 

En el primer dels textos, Masó parla sobre l’actitud del pària conscient, és a dir, sobre l’acceptació completa del que ens ve donat, una noció fonamental del pensament arendtià que té a veure amb la condició de l’individu en el totalitarisme. Contrària a l’obediència en un règim arbitrari, Hannah Arendt —explica Masó— preferia «l’honor del pària, de qui s’arrisca a actuar contracorrent i a no obeir passivament les convencions socials». Els orígens del totalitarisme és, de fet, el tema del segon text, un fenomen que per a Arendt esdevé central i definitori del segle XX. En el tercer article Anna Masó interrelaciona diversos escrits de la pensadora alemanya, en què analitza algunes idees d’Agustí, Kant i Nietzsche a l’entorn de la necessitat de comprendre el món. És en aquest capítol on l’autora aborda els conceptes d’acció i passió com a eixos que caracteritzen la vida humana en el pensament arendtià: «Acció i passió són dues cares del mateix, de la vida en la concepció arendtiana [...], i cap de les dues no és possible sense l’altra». L’obra es clou amb la traducció al català de la introducció que Anna Masó va escriure l’any 2000 per a Escritos en tiempo de guerra, un text que defineix el seu recorregut intel·lectual.

Anna Masó Monclús (1948-2020) es va doctorar en Filosofia a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Hannah Arendt dirigida per Fina Birulés. Professora d’ensenyament secundari, va elaborar materials didàctics de filosofia i va publicar articles de recerca, especialment sobre la producció filosòfica de les dones. Va ser cocomissària de l’exposició Les dones i les filosofies, i es va significar com a ciutadana compromesa en la lluita pels drets nacionals i el feminisme.

A propòsit de Hannah Arendt és el darrer títol de la col·lecció Filosofia UB, dirigida per Josep Monserrat, que publica assaigs originals de temàtica diversa d’autors contemporanis i, a la Sèrie Magna, traduccions al català d’obres clàssiques. Els darrers títols apareguts són: Anàlisi reflexiva, de Lester Embree (2013); Refundar el cosmopolitisme, d’Yves Charles Zarka (trad. de Josep Monserrat Molas i Leire Sales Salvatierra, 2015); Filosofia i Modernitat, de Salvi Turró (2016); Sub lege pugnamus, de Pompeu Casanovas (2017); El monolingüisme de l’altre, de Jacques Derrida (trad. de Felip Martí-Jufresa i Antoni Mora, 2017); El primer Romanticisme alemany, de Robert Caner-Liese (2018); Rere la traducció. Variacions sobre «El monolingüisme de l’altre» de Jacques Derrida, de Felip Martí-Jufresa i Antoni Mora (2019) i, a la Sèrie Magna, Meditacions cartesianes, d’Edmund Husserl (trad. de Francesc Pereña Blasi i Joan González-Guardiola, 2016); properament s’hi publicarà la Crítica de la raó pura, d’Immanuel Kant (trad. de Miquel Montserrat i Salvi Turró).

Premi Nacional d’Edició Universitària a la millor monografia en ciències de la salut, atorgat per la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE).

«Conviene observar que la definición de trabajo reproductivo a la que nos estamos aproximando separa la maternidad y el embarazo mediante el contrato de subrogación, presentando los significados sociales y subjetivos como los determinantes. El acuerdo acaba siendo una confirmación de la apropiación del cuerpo, de sus funciones y capacidades como herramientas al servicio de intenciones de terceros, sobre los cuales el lucro está permitido; esto es, una confirmación de la instrumentalización del cuerpo de la mujer para servir exclusivamente a beneficios ajenos. En el caso de quien dona un órgano para un sistema de salud y bienestar amplio y universal (pensemos en España o los Países Bajos), ese donante también se beneficiaría de esa red si cayera enfermo. Pues no existen filas preferentes ni plazas reservadas, ya que la política de sanidad sobre donación de órganos en vida busca, ante todo, que prevalezcan los principios de ayuda mutua. Esto quiere decir que el donante se sabe acompañado por un complejo médico que lo ayudará si hace falta. Es un escenario muy diferente al de la compraventa de órganos, donde todo principio de resarcimiento queda saldado con la compra. En la práctica del alquiler de vientres no ocurre tal reciprocidad. Da la impresión de que la mujer gestante que pone en alquiler su cuerpo ha pasado por vías similares a las de la mujer que dona su sangre.

»Compatible con esta valoración de la subjetividad de la investigación de Olavarría y de otros como Smietana (2017, 2018a), la postura de Straehle se concentra en la transacción, dejando de lado el examen de la instrumentalización y la explotación. Desde la postura liberal, la práctica de la subrogación de vientre es posible gracias a que el derecho al libre contrato convierte la posibilidad de explotación o dominación de A y B sobre C en un asunto cuya dimensión moral acaba reducida al consentimiento de C. Por un lado, descarga de los hombros del Estado la responsabilidad moral de las partes menos aventajadas en la relación contractual. Según su narrativa, la gestante es quien elegiría —por dinero o por amor— su incorporación a esta labor, una como otra cualquiera según los cánones morales del liberalismo económico. ¿Por qué condenar la subrogación de útero y dejar sin mayor inspección otras actividades ejercidas (casi siempre) por mujeres, como las nanas o nodrizas? Sin embargo, creo que esta visión basada en lo que los actores dicen, sienten, piensan y hacen carece de una reflexión mayor sobre los límites del contrato (borrosos en esta actividad) y sobre los derechos a huelga y renuncia en cuanto derechos fundamentales de toda relación laboral. Las condiciones y pautas de la GS están decididamente del lado de las personas contratantes, los padres intencionales, haciendo sumamente difícil un cambio de decisión o replanteamiento de las cláusulas contractuales.»