Entrevistem Joan-Lluís Palos i Diego Sola, director i secretari tècnic, respectivament, de la col·lecció Transferències 1400-1800, un projecte editorial que vol mostrar l’abast i el profund impacte que van tenir els dos grans imperis ibèrics en la creació del món modern. 

Aquest 23 de juliol trobareu com a primícia a la Central del Raval el darrer títol d’aquesta col·lecció, El Códice Boxer, de Manel Ollé i Joan-Pau Rubiés (eds.).

La col·lecció ha publicat fins ara tres volums: Visiones cruzadas. Los virreyes de Nápoles y la imagen de la Monarquía de España en el Barroco, a cura d’Ida Mauro, Milena Viceconte i Joan-Lluís Palos; El cronista de China. Juan González de Mendoza, entre la misión, el imperio y la historia, de Diego Sola, i El Códice Boxer. Etnografía colonial e hibridismo cultural en las islas Filipinas, de Joan-Pau Rubiés i Manel Ollé (eds.), i se n’està preparant el quart.


La col·lecció Transferències 1400-1800 acaba de publicar el darrer títol, El Códice Boxer, que parla d’un còdex que ha arribat fins a nosaltres gairebé per atzar i que és una autèntica obra d’art en sí mateix. Què ens explica, aquest còdex?

Ara fa setanta anys que Charles R. Boxer, un espia britànic i professor d’història colonial, va publicar un article descrivint el bell còdex que havia comprat en una subhasta. El document, conegut avui dia com el Còdex Boxer, és absolutament excepcional, tant pel que fa al text com, sobretot, a les magnífiques il·lustracions en color. Tant els textos com les imatges ofereixen informacions molt valuoses sobre la vida i els costums dels pobles nadius de Guam i les Filipines, el sud-est asiàtic i les costes del Vietnam, Taiwan, el Japó i la Xina. Molts aspectes d’aquest document, com ara l’autor —segurament un xinès resident a Manila—, l’any de l’escriptura o el seu objectiu, segueixen sent misteri. Alguns dels principals especialistes actuals miren de donar resposta a aquestes preguntes en aquest llibre.


El títol anterior de la col·lecció és El cronista de China. Hi ha un desconeixement de la colonització asiàtica en la historiografia hispànica?

Potser no tant un desconeixement en la historiografia hispànica, ja que hi ha bons estudis sobre les Filipines i, més recentment, sobre les illes Marianes o les Carolines (tots dominis de la monarquia hispànica durant segles), sinó una manca d’integració d’aquest coneixement en el conjunt dels estudis imperials. Aquesta mirada de conjunt és necessària si volem comprendre tant l’impacte real que els europeus van tenir sobre territoris tan diferents i allunyats com el que aquests territoris tingueren sobre Espanya i l’Europa del seu temps. Ens ha faltat també una visió comparada: en què es diferenciaven i assemblaven, com a territoris d’un mateix senyor, perifèries geogràfiques com Xile o l’illa de Luzon? Hi havia una visió cultural plenament compartida o les dinàmiques històriques de la gent i el paisatge crearen múltiples maneres d’integrar-se en el si de la monarquia? Són preguntes que la historiografia ha anat responent durant aquests anys.


La recerca sobre el colonialisme i els imperis sempre és controvertida, ja que actualment es reivindica la mirada del colonitzat. Com proposeu escriure sobre la història tenint en compte aquesta realitat?

Apropar-se a territoris governats per poders i centres de decisió que es trobaven a milers de quilòmetres, a Europa, és molt complex. Els estudis d’història colonial de les darreres dècades —que realment són escoles diverses amb els corresponents enfocaments— han posat el centre d’interès en el territori i les societats que, a partir dels segles XV i XVI, s’integraven en el sistema europeu d’aleshores. Amb la nostra col·lecció no esmenem cap tradició anterior, perquè les diverses visions teòriques ens permeten obtenir, també, aproximacions diferents que sovint poden complementar-se. Avui sembla bastant necessari fer una història global, en aquest cas sobre els imperis ibèrics, que emfasitzi la connexió entre els universos locals i globals, els intercanvis, però també, les divergències i els conflictes; en definitiva, la vivència o el fracàs del consens. També necessitem aprofundir en la visió comparada, que permet fer anàlisis útils per respondre a les problemàtiques a què s’enfrontaven aquells imperis tan grans i complexos.


Quins són els objectius de la col·lecció i els títols que teniu en perspectiva?

Aquesta col·lecció està dedicada al període històric comprès entre 1400 i 1800, en què es produeix un fenomen que nosaltres anomenem «la primera mundialització», perquè marca el món actual. En una primera fase, els protagonistes d’aquest fenomen van ser els imperis ibèrics d’Espanya i Portugal. El nou clima d’intercanvis transoceànics va venir acompanyat d’una intensificació de les comunicacions. Persones, missatges i artefactes de tota mena van començar a circular d’un lloc a un altre com mai ho havien fet fins aleshores. Es configurava d’aquesta manera una cultura cosmopolita en la qual, a diferència del que sempre s’havia pensat, els europeus no només eren emissors de continguts i formes de vida sinó que, en molts casos , també eren receptors. Actualment estem preparant dos llibres: un sobre les festes polítiques als dominis americans de la monarquia hispànica i un altre sobre la visió imperial de Carles V. 


Una última i quasi obligada pregunta sobre l’actualitat, molt relacionada amb l’objecte d’estudi de la col·lecció. La polèmica sobre si s’ha d’enderrocar o no el monument a Colom. Què opineu sobre el revisionisme històric en relació amb la correcció política?

Als historiadors se’ns pregunta sovint sobre aquestes qüestions, buscant una mena de «validació» científica de determinades posicions, en aquest cas, sobre la presència de certs monuments o símbols a l’espai públic. Potser la qüestió hauria de ser més senzilla: la història s’integra també en un patrimoni immaterial que és l’imaginari col·lectiu d’una ciutat o d’un país i, així, allò que és un símbol integrat i que explica una tradició o un episodi del passat ha de poder conviure, si la ciutadania així ho sent, amb el present. Tots tenim un cert deure moral de conèixer bé la nostra història, sent crítics tant amb el passat com amb el present. El revisionisme, si obeeix a motivacions polítiques, per molt justes que siguin, corre el risc d’ofegar, precisament, aquest esperit crític, i la possibilitat de qüestionar-nos els perquès de la història.

Els clàssics en la literatura infantil i juvenil, a cura de Jordi Malé i Josep Murgades, repassa la presència dels clàssics grecollatins en la rondallística catalana, la revista Cavall Fort i les obres per a lectors joves publicades abans i després de la Guerra Civil.

El 23 de juliol trobareu com a primícia a la llibreria Laie aquest títol, el darrer de la col·lecció Aula Carles Riba, que ens ofereix una mirada sobre la pervivència de l’antiguitat grecollatina en l’imaginari infantil i juvenil.

Us en reproduïm un fragment, amb el convenciment que us farà venir ganes de llegir-lo sencer:

«En un moment en què el Noucentisme començava a assentar les bases del moviment que havia de portar la modernització i l’europeïtzació del país, els intel·lectuals que l’encapçalaven de seguida van començar a fer els primers passos per modernitzar, també, l’educació de les noves generacions que havien de seguir-los la petja quan ells haguessin de passar el relleu. Per a això, calia, entre altres coses, una literatura infantil i juvenil que posés a disposició dels nous i futurs lectors material de qualitat que els formés intel·lectualment. Res que a Europa no s’hagués fet ja des de principis del segle XIX. Catalunya, en canvi, com en tantes altres coses, anava molt endarrere en aquest sentit. La Renaixença ja havia intentat, tímidament, omplir aquest buit profund, i van començar a ser populars les faules d’Isop adaptades en català, les Rondaies mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, i altres obres de caire popular d’autors consagrats com Francesc Pelagi i Briz, Frederic Soler, Àngel Guimerà o Apel·les Mestres. Tot i així, la situació de la literatura pensada per a infants continuava sent molt pobra.

»Així, i en un altre intent d’imitar i obrir-se a l’Europa del moment, les primeres espases intel·lectuals es van bolcar a pal·liar aquesta necessitat de país en un procés que començà als primers anys del segle XX. Se sol prendre com a referència l’any de la fundació de la revista En Patufet (1904). Aquest moviment només perdrà empenta amb la dictadura de Primo de Rivera, per acabar reprenent el vol durant la Segona República i estroncant-se definitivament amb la funesta victòria feixista. Folch i Torres, Bertrana, Rovira i Virgili, Carner, Jordana, els germans Soldevila, Lola Anglada, Salvat-Papasseit, Manent, i encara d’altres, hi contribuiran d’una manera o altra, escrivint contes o poemes per a la mainada, fundant revistes infantils o adaptant la història de Catalunya, en estreta col·laboració amb els millors dibuixants del moment: Xavier Nogués, Apa, Junceda, la mateixa Lola Anglada o Josep Obiols, entre d’altres.

»La profusió de revistes dedicades a la mainada serà important: a En Patufet s’hi afegiran La Palmeta, L’Escolanet, Una vegada, Virolet, Esquitx, La Mainada, Jordi, Sigronet i encara moltes altres. També aniran apareixent editorials que s’especialitzaran en aquest tipus de literatura, com ara Joventut o Muntañola, L’Avenç (Biblioteca Popular L’Avenç) o Editorial Catalana, que obriran una línia de publicacions per a nens. Totes van posar el seu gra de sorra per modernitzar no només la literatura com a tal per a infants, sinó el llibre infantil com a objecte pedagògic. No és estrany, doncs, que un home com Carles Riba participés activament d’un moment tan esclatant. El 1917 ja escrivia, per encàrrec, Les aventures d’en Perot Marrasquí, tota una novel·la dedicada als més petits en què refonia, de manera molt ambiciosa, literàriament parlant, la rondalla tradicional d’en Patufet. Un any després publicava un conte llarg, Guillot, bandoler, i seguint el camí de Carner i les seves traduccions d’Andersen i Twain (1917), va traduir, poc després, els contes de Grimm (1919-1921). Per si fos poc, el 1920 li van encarregar una antologia del llegendari català.

»A aquesta llista s’hi haurien d’afegir Sis Joans (1918-1928) i diferents contes no recollits en volum, així com les assídues col·laboracions a la revista Mainada, on va treballar amb Joan Laguía, que firmaria les traduccions castellanes de les obres per a nens de Riba. La producció pròpia de Riba en aquest camp, com es pot veure, no és pas insignificant, ni de bon tros. I és que l’autor de les Estances coneixia de prop el món literari infantil català, atès que havia treballat l’any 1915 a Quaderns d’Estudi, una revista que, entre d’altres objectius, tenia la funció de fer conèixer les innovacions pedagògiques als mestres de Catalunya.»

Aquest estiu publiquem un llibre molt especial, que recull deu històries d’infants abandonats a l’Hospital de la Santa Creu, en una edició adreçada al públic infantil i juvenil.

El dijous 23 de juliol, la llibreria Obaga de Barcelona tindrà com a primícia l’obra Històries d’infants de Barcelona, de Salvatore Marino, Caterina Pibernat i Teresa Vinyoles, un recull de deu relats inspirats en històries reals —extretes del Memorial dels infants de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona— que ens endinsen en la vida quotidiana de la baixa edat mitjana. 

Hem conversat amb un dels seus autors, l’historiador Salvatore Marino, i amb l’Anna, una molt bona lectora de nou anys d’edat que ens ha ajudat a dimensionar adequadament aquesta edició per als lectors més joves.

A l’Anna, que reconeix que es va llegir el llibre «en una sola tarda», el que més li ha interessat és que «m’ha ensenyat coses que no sabia: els nens i les nenes abandonats, i que l’Hospital els cuidés». També la va impressionar el fet de reconèixer els espais de la ciutat que s’hi esmenten, i poder «visitar l’Hospital, i trepitjar els mateixos llocs que aquests nens, cinc-cents anys després». Aquesta capacitat evocadora és un dels punts forts de l’obra, com reconeix Salvatore Marino: «Sovint m’imaginava les nenes i els nens jugant al pati cada cop que visitava l’Hospital. Aquesta és una escena que la il·lustradora Caterina Pibernat ha sabut interpretar molt bé per al llibre». Cal destacar que aquesta edició infantil inclou un conjunt d’il·lustracions que ajuden a comprendre les històries narrades i a endinsar-se en l’ambient que recreen.

Els personatges escollits, cinc nenes i cinc nens, presenten històries d’èxit, tot i que Salvatore Marino, que ha dut a terme l’edició crítica del Memorial dels infants, reconeix que no sempre era així: «Només la meitat sobrevivien. I dels que sobrevivien, la meitat fugia de les seves famílies d’acollida. La inserció era una tasca complicada». Tot i així, palesa que «malgrat la pobresa i l’abandó, hi ha nens que se’n surten, i aquest missatge positiu cal remarcar-lo». A l’Anna, per exemple, la història que li ha agradat més és la de l’Eufrasina Volandera, «perquè era rebel. La van fer treballar de minyona, es va escapar i va tornar a l’Hospital. L’únic que volia era ser en un lloc on l’estimessin».

Salvatore Marino i Teresa Vinyoles van dur a terme una tasca de recerca de la documentació durant tres anys que els va obrir un horitzó de possibilitats: «Ens vam adonar que aquelles històries tenien un potencial narratiu enorme, fins i tot en algun moment vam pensar escriure’n una novel·la. Però finalment ens vam decidir per aquest format, molt més amable, i adreçat especialment al públic que n’era el protagonista: els nens».

Partint de la recerca acadèmica, els tres autors han sabut bastir un llibre que destaca per la seva singularitat en el catàleg d’Edicions de la Universitat de Barcelona, i que podreu trobar al nostre estand de la Setmana del Llibre en Català (del 9 al 13 de setembre) i a les llibreries.

A les parets del pati de l’antic Hospital, avui, hi hem llegit els contes mentre uns nens jugaven... Com hi hem sentit bategar la història de la ciutat!