Des de la lírica fins a la ciència, en forma de tasts o de llibres sencers en accés obert, Edicions de la UB us proposa lectures per a aquests dies de confinament.

Durant aquests darrers dies, des d’Edicions de la UB hem anat oferint a través de les xarxes socials —Facebook, Twitter i Instagram— diverses propostes de lectures del nostre fons editorial per acompanyar els lectors i seguidors. 

Textos lírics i de prosa poètica, recomanacions de llibres de divulgació científica o d'història de la medicina —alguns dels quals consultables íntegrament al Dipòsit Digital de la UB—, fragments disponibles a Google Books o descarregables en la seva versió electrònica, la varietat de lectures és enorme. Com a editorial universitària que som, volem oferir reflexió, coneixement i pensament crític en aquests moments complicats i acompanyar en tot moment els nostres lectors. Aquí trobareu el recull de les nostres propostes per si voleu sumar-vos-hi:

«Hi ha moments de la vida en què una rondalla o una cançó poden influir molt en l’ànima d’una persona». Extret del Diari de Vilamar, la crònica d’una revolució pedagògica impulsada pel pedagog Pere Vergés el 1922.

«Des de l’Atlàntic fins a la Mediterrània, la serralada pirinenca ondula entre mars i llums, alhora que, com les branques d’un arbre assegut —que diria Verdaguer—, s’estira pel nord i el sud de la terra ferma», a Visions dels Pirineus. Un recorregut artístic, literari i de pensament, entre la Renaixença i el Modernisme, en què es va anar escrivint un relat mític i simbòlic sobre un territori: els Pirineus.

«Si en política hi ha molta farsa, també és cert que en tots los partits s’hi troben homes honrats que, despullats de mesquines ambicions, no tenen altre nord que la prosperitat del país a on nasqueren.» Lo primer any republicà, de Rossend Arús, 1873, a Teatre complet I.

«En la placidesa d’aquest repòs, de cara a un paisatge prou vast per a no encongir, prou suau per a no imposar, com és dolç de sentir!», extret de La prosa de Màrius Torres, a cura de Jordi Julià i Pere Ballart.

David Bueno, director de la col·lecció Catàlisi de divulgació científica i autor, ens recomana tres eBooks, tres propostes interessants per ampliar horitzons i coneixement: Per a què serveix el sexe?, Som una espècie violenta? i Les profunditats de la ment. 

El 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, vam triar un poema de Francesc Parcerisas sobre el papir, extret del llibre El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, de Joan Vallès i Montserrat Camps. Un instant de reflexió en aquests temps difícils: l’escriptura del poema, el papir.

Sala egípcia
M’assec a la sala egípcia del museu
i sento el brunzir de mel de les abelles.
El passat és de debò: groc i blau,
com el blat que agrana el pagès o aquesta cigonya
que beu al riu turquesa del papir.

«Si la llengua fallava, fallava tot» (Pompeu Fabra), extret del llibre Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat, a cura de Josep Murgades, Neus Nogué i Eloi Bellés, que acompanya l’exposició virtual «Pompeu Fabra i la Universitat».

La salut en la història d’Europa, de Jon Arrizabalaga, Àlvar Martínez Vidal i José Pardo Tomás. Un llibre que ofereix una visió panoràmica de la salut en la història europea dels darrers mil anys.

Us heu fixat mai com són les fulles d’un arbust? Aquí us avancem algunes imatges de la Guia il·lustrada per a conèixer els arbusts i les lianes, de Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart, que us ajudaran a mirar-les bé.

«Precisament perquè el ritme és l’essència de la vida, les diferents cultures i societats tenen també un ritme determinat que els és característic», a Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez.

«El metge encarna plenament la figura de l’heroi, en el sentit que la seva causa és noble i essencialment altruista, que tendeix a posar la seva feina per sobre de si mateix, sacrificant-se amb llargues jornades laborals i esforçant-se al màxim, dia i nit, per salvar la vida dels pacients. Així, doncs, es converteix en una figura admirable en què el lector pot dipositar la seva confiança.» Medicina i literatura. Una parella de fet, d’Amàlia Lafuente Flo.

I finalment, el dijous 2 d’abril, a les 18 h, a Instagram Live, i en col·laboració amb el digital de cultura Núvol, vam parlar de literatura comparada amb Antoni Martí Monterde arran de la publicació dels dos darrers títols de la col·lecció Figura que dirigeix: El comparatisme en els escriptors catalans, a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás, i Cultura / El vell i el nou humanisme, de Victor Klemperer.

Al llarg de tots aquests dies us seguirem acompanyant amb noves propostes de lectures. Animeu-vos a seguir-nos a través de les nostres xarxes socials (Facebook, Twitter i Instagram).

Amb la publicació del primer volum del Teatre complet de Rossend Arús recuperem aquest autor oblidat i reivindiquem el vessant social i polític de la seva dramatúrgia.

Edicions de la UB i Publicacions de la URV, amb la col·laboració de la Biblioteca Pública Arús, han endegat l’edició de les obres completes del dramaturg republicà, catalanista, lliurepensador i maçó Rossend Arús, a cura de Magí Sunyer, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Aquest ambiciós projecte editorial posarà a l’abast del lector més de cinquanta peces dramàtiques d’aquest autor —tant en format digital de lliure accés com en paper— que constitueixen una de les col·leccions més extenses de teatre vuitcentista. L’objectiu és revalorar el seu teatre i col·locar-lo on li correspon en la història de la dramatúrgia anterior al Modernisme.

A Teatre complet I (1865-1873) es palesa la dimensió política del teatre de Rossend Arús i, sobretot, el valor dels seus drames realistes contemporanis en prosa, en l’escriptura dels quals va ser pioner. Concretament, se n’hi poden trobar dos d’excepcionals, Lladres de ciutat i Claudi F., i l’obra de denúncia política Lo primer any republicà, sobre la degeneració dels ideals socials i polítics de la Primera República Espanyola. El llibre inclou un aprofundit estudi introductori sobre Rossend Arús i el seu temps, i la producció teatral menys coneguda del vuit-cents català que comprèn la de les societats d’aficionats i la que divertia el públic menestral i obrer, i a la qual s’adreçaven les peces d’aquest autor.

Arús forma part de la generació d’autors que, pels volts de la meitat del segle XIX, es proposaren de redreçar la presència del català als escenaris mitjançant la captació d’un públic propi. La seva contribució s’inclou en les primeres produccions que, d’entrada, bevien de la tradició popular, costumista o burlesca, i que aviat van proposar-se d’elevar-ne el to i actualitzar-ne els temes per acostar-los als nous espectadors de les ciutats: els treballadors i la burgesia.

El gruix de les seves obres, moltes encara inèdites, no van seguir l’evolució natural que requeria aquell redreçament. Segons la crítica del seu temps, per bé que eren populars i aplaudides, les seves peces no sortien del clos de l’humorisme amable del final de festa, la caricatura, l’estirabot o l’amalgama d’un espectacle de varietats. A més, una part de l’oblit en què caigué la figura d’Arús, ja entrat el segle XX, fou degut també a la incomoditat que suposarien els seus postulats ideològics per al Noucentisme.

Rossend Arús i Arderiu (Barcelona, 1845-1891) va ser un periodista i dramaturg maçó de tendència republicana federal catalanista. Va col·laborar en la premsa barcelonina, especialment a La Tramontana, Diari Català, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Militant republicà, va ser secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Va dirigir el Boletín Oficial de la Gran Logia Simbólica Regional Catalana i va ser fundador de la lògia catalanista Avant (1880). Filantrop i lliurepensador, en morir va deixar diversos llegats amb finalitats pedagògiques entre els quals destaca la Biblioteca Pública Arús, que fundà Valentí Almirall i i s’inaugurà el 1895 amb 20.000 volums.

150 anys de taules periòdiques a la Universitat de Barcelona, a cura de Claudi Mans i Santiago Álvarez, guanya el Premi Crítica Serra d’Or 2020 en la categoria de Recerca. 

Publicada amb motiu de la celebració del 150è aniversari de la creació de la taula periòdica dels elements pel químic rus Dmitri Mendeléiev, l’obra guardonada és una mostra valuosíssima d’universitat universal: s’hi aborden aspectes científics, tècnics, històrics, artístics, literaris i pedagògics, tots relacionats de manera natural amb la taula periòdica. Curosament editada en tres idiomes, se centra en la col·lecció de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona, i mostra al lector taules periòdiques de molt diverses menes en què el rigor de les ciències experimentals es combina amb la sensibilitat artística. En total es mostren 114 taules periòdiques, gairebé tantes com els 118 elements químics avui identificats. 


Entrevistem Santiago Álvarez, un dels curadors de l’obra, amb motiu de la concessió d’aquest guardó.


Com se us va acudir la idea de fer un llibre sobre les taules periòdiques de la Facultat de Química?

El 2018, a la Facultat ens plantejàvem quines accions podríem fer per celebrar l’Any Internacional de la Química. Dos projectes van prendre cos ràpidament. Un consistia en la museïtzació de la col·lecció de més d’una cinquantena de taules periòdiques murals que pengen en diversos espais de la Facultat, i tenia el suport del Vicerectorat d’Arts, Cultura i Patrimoni. L’altre era l’organització d’una exposició del fons bibliogràfic de diverses biblioteques del CRAI relacionada amb la història del descobriment dels elements i amb l'evolució del sistema periòdic de classificació proposat per Mendeléiev l’any 1869. De forma gairebé automàtica va sorgir la idea de fer un llibre que servís de fil conductor a aquestes dues activitats, que donés visibilitat a aquest patrimoni de la Universitat de Barcelona, i que fos al mateix temps la targeta de presentació de la Facultat per als visitants estrangers. Tant el deganat com Edicions de la Universitat de Barcelona van donar ple suport a aquesta proposta, i ens van encomanar a en Claudi Mans i a mi mateix elaborar l’esquelet d’aquest llibre i invitar altres persones a col·laborar-hi.


Per què creus que la taula periòdica ha esdevingut una icona més enllà de la seva utilitat científica?

La taula periòdica s’ha convertit en un paradigma de representació visual fàcilment abastable que organitza de manera molt eficient una gran quantitat d’informació, com demostren les nombroses aplicacions que se li han donat en altres camps del coneixement, i fins i tot en l’àmbit artístic, com en l’obra del pintor nord-americà Blair Bradshaw. Al meu parer, no menys important és el fet que durant més d’un segle els alumnes de batxillerat han estudiat química amb l’ajut de la taula periòdica, un element didàctic molt diferent dels que s’utilitzen en altres assignatures. Per una raó o una altra, tots la recorden: uns amb enuig per les dificultats que els va suposar aprendre-la, com el poeta xilè Nicanor Parra, que en un poema explica com li feien memoritzar la taula periòdica; d’altres amb plaer, perquè els va ajudar a descobrir nous coneixements, com el neuròleg Oliver Sacks, que tota la vida en va ser un fanàtic.


Què significa aquest premi per a vosaltres?

Un premi sempre implica que algú que es mira allò que has fet des de fora ho troba ben fet, i això és el que produeix satisfacció. També ens fa pensar que l’interès del llibre pot transcendir el camp acadèmic de la química. Si, a més, el premi ve d’una revista amb la tradició i el prestigi de Serra d’Or, la satisfacció és encara més gran. Però per ser mínimament justos hem de reconèixer que la qualitat d’aquest llibre no pot atribuir-se tan sols als autors principals. Sense la iniciativa dels professors Joaquim Sales i Miguel Seco, que van iniciar la col·lecció de taules periòdiques murals, aquest llibre no existiria. També cal destacar les contribucions d’Eulàlia Bosch, David Jou i el mateix Miguel Seco, així com la d’Eugènia Balcells, que ens va donar totes les facilitats per reproduir el seu Homenatge als elements, i el magnífic treball fotogràfic de Xènia Fuentes. A tot això s’ha de sumar la intensa i impecable feina de l’equip d’Edicions de la UB en les tasques de correcció, traducció, revisió, disseny i difusió. Aquest premi és també de tots ells.


El llibre posa en relleu un patrimoni pràcticament ocult i desconegut per a la resta de la comunitat universitària...

La mateixa idea que una taula periòdica mural vella és un patrimoni que val la pena conservar i estudiar és relativament nova. Basta dir que la taula mural impresa més antiga que es conserva, dels volts de 1880, va ser descoberta tan sols fa cinc anys a la universitat escocesa de Saint Andrews, abandonada i plena de pols en unes golfes. Això no obstant, estem segurs que els historiadors de la ciència hi trobaran informació rellevant per als seus estudis en el futur. El mateix succeeix amb els catàlegs de material de laboratori, que es llençaven un cop sortia una edició més recent amb productes i preus actualitzats, i que ara ens adonem que des d’una perspectiva històrica contenen una valuosa informació gràfica i tècnica sobre el desenvolupament històric del material i les tècniques de laboratori.


La Facultat acaba de restaurar el mural del vestíbul i el mosaic ceràmic del passadís de les aules 100. De totes les taules que surten al llibre, quines creus que són les més significatives?

Aquests murals ceràmics —un dels quals és obra de Fornells-Pla— no són estrictament taules periòdiques, però tenen l’interès que ens mostren els símbols dels elements emprats pels alquimistes, o pel pare de la teoria atòmica, John Dalton, al principi del segle XVIII. Com a taula periòdica de gran valor històric destaca la que Antonio García-Banús, professor de la Universitat de Barcelona, va fer pintar a la paret lateral de l’actual aula 111 de la Facultat de Filologia el 1934. D’aquesta obra es pot veure també una excel·lent reproducció fotogràfica a prop del deganat de la Facultat. També és important pel seu valor històric la versió que féu la Secció de Química de la Societat Catalana de Ciències pels volts de 1984, possiblement la primera taula periòdica mural impresa en català. Per no allargar-me, acabaré esmentant l’obra d’Eugènia Balcells Homenatge als elements, un gran catàleg dels colors de llum que poden emetre cadascun dels elements, situada a la lluerna de la Biblioteca de Física i Química, un superb pont entre les ciències i les arts.


Creus que hi ha espai per a nous elements i qui sap si per a un nou llibre?

Sens dubte s’obtindran nous elements, cosa que ens obligarà a afegir una línia més a la taula periòdica. Els centres de recerca dedicats a la preparació de nous nuclis atòmics ja estan treballant per trobar els elements 119 i 120. Com succeeix amb els elements 104 al 118, els futurs elements s’espera que tinguin una vida mitjana molt curta i que se n’obtinguin quantitats ínfimes. Per tant, aquests futurs elements aportaran dades per comprendre millor els fenòmens nuclears, però és difícil que afectin els nostres coneixements químics. Un projecte que va quedar fora d’aquest llibre —perquè va acabar de cristal·litzar un cop ja publicat— és el que vam anomenar «Aules periòdiques», que pretenia dotar totes les aules de la Facultat de Química de taules periòdiques actualitzades. Edicions de l’Eixample es van encarregar del disseny i la realització, i va tenir la col·laboració de Hewlett Packard pel que fa a la impressió digital. D’acord amb la proposta de Salvador Saura, el projecte consisteix a fer 25 taules periòdiques amb el mateix estil essencial, que inclouen tan sols els símbols i els nombres atòmics dels 118 elements coneguts. Cadascuna d’aquestes taules té unes mides adaptades a les dimensions de l’aula i fa servir una tipografia diferent, triada pel seu valor històric o per les seves característiques especials. A més de tipografies clàssiques com la Garamond o la Bodoni, tenim, per exemple, a l’aula 105 una taula de 3 x 1,9 metres, amb la tipografia Gaudí, dissenyada per Ricard Giralt Miracle el 1962 i premiada amb el Delta d’Or de l’Associació de Disseny Industrial del Foment de les Arts i del Disseny (ADI-FAD). Com que és molt difícil poder tenir accés a les vint-i-cinc aules, excepte en períodes no lectius, podria ser una bona idea que els alumnes i el públic en general tinguessin l’oportunitat de gaudir de les imatges d’aquestes taules i l’explicació de cada tipografia a través d’un llibre. 

«Gustave Flaubert, fill i net de metges, va viure durant la infantesa a l’hospital on treballava el seu pare. Quan ja era un autor reconegut defensava que l’escriptura havia d’experimentar la mateixa proximitat amb les persones que els metges. Això és el que Flaubert anomenava “la mirada mèdica”. Flaubert va utilitzar aquesta expressió en una carta en què criticava la novel·la Graziella, d’Alphonse de Lamartine: 

»“L’autor no té la mirada mèdica de la vida, aquesta visió d’allò que realment importa, que és l’únic mitjà per aconseguir els grans efectes de l’emoció.”

»Ras i curt: no jutja l’obra per elements com els personatges, la trama o l’estil, sinó per la manca d’una mirada humana sobre els éssers vius, els fets i els sentiments. La base de la literatura. 

»La medicina i la literatura es necessiten mútuament? Aquest és precisament el tema de la lliçó i pretenc demostrar al llarg dels propers minuts que sí, que es tracta d’una relació que beneficia totes dues disciplines, malgrat que l’arcaica separació entre lletres i ciències les hagi confinat a actuar com una “parella de fet”, i no tant perquè no vulguin regularitzar la seva relació, sinó perquè no poden fer-ho en el marc acadèmic actual. Es necessiten, s’atrauen, conviuen establement, però de forma no convencional, fora de l’àmbit oficial. 

»Mentre escrivia aquestes línies he recordat haver experimentat aquesta sensació d’irregularitat, de relació extraoficial, gairebé il·lícita, durant els primers anys d’escriure. Em sentia culpable de desviar-me de la meva trajectòria, d’abandonar la medicina, de perdre’m en activitats “poc serioses” i de gaudir tant amb elles. De fet vaig portar una doble vida ocultant a la família, a amics i companys que als vespres seguia els cursos a l’Ateneu Barcelonès i que escrivia una novel·la. 

»El cert és que són molts els metges que han tingut la temptació d’escriure i resulta emocionant descobrir entre ells exemples d’escriptors extraordinaris, com ara Johann Wolfgang von Goethe, Arthur Conan Doyle, Anton Txékhov, Sigmund Freud, Frank Gill Slaughter, William Somerset Maugham, Louis-Ferdinand Céline, Archibald Joseph Cronin, Michael Crichton, Robin Cook, Michael Palmer o Oliver Sacks. Evidentment, hi hauríem d’afegir una llista, sempre incompleta, dels nostres metges escriptors, com Pío Baroja, Gregorio Marañón, Pedro Laín Entralgo, Jaume Salom o Lluís Daufí, tots ells professionals de la salut que van decidir aplicar els seus coneixements a la literatura.

»M’agradaria destacar el cas paradigmàtic d’Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes. Com ens explica el doctor Josep Eladi Baños, professor de la Universitat Pompeu Fabra, en els seus articles d’anàlisi mèdica de la novel·la negra, Conan Doyle era un metge observador, amb un potent raonament deductiu que el portava a diagnosticar amb encert total les malalties dels seus pacients. Però a finals del segle XIX, aquestes habilitats li servien de ben poc atès que la medicina era molt rudimentària, comprenia pobrament el procés patològic i no disposava de les proves necessàries per confirmar un diagnòstic. En canvi, en aquesta època naixia i prosperava la ciència forense, ja que s’establien les bases de la balística, i per primer cop s’utilitzaven la fotografia i les empremtes dactilars com a mètodes d’identificació. Per això Conan Doyle, avorrit i frustrat per les limitacions de la clínica, va traslladar la seva inclinació per l’observació i la deducció a l’àmbit de la ciència criminal. Va canviar la bata blanca i l’estetoscopi que s’acabava d’inventar per una gorra amb visera doble i una lupa, i d’aquesta manera es va crear la novel·la de detectius, que ha estat el bressol de la popular novel·la negra actual.»