Edicions de la UB presentarà tres novetats dins els actes de la Setmana: el dilluns 10 de setembre, a les 17.45 h, La Roma del segle IX, de Carles Mancho, un nou volum de la sèrie Lliçons / Lessons de l’Institut de Recerca en Estudis Medievals (IRCVM), en què l’autor ens guia a través d’un suggestiu recorregut per la Roma medieval; el dimecres 12 de setembre, a les 17.30 h, Poètiques de la natura, de Teresa-M. Sala i Irene Gras Valero (coords.), segon llibre de la col·lecció Quaderns d’Art i Natura del Grup de Recerca en Història de l’Art i el Disseny Contemporanis (GRACMON), un recull de textos en què els autors reflexionen sobre la condició de la naturalesa com a font inexhaurible d’inspiració artística, i el dijous 13 de setembre, a les 17.30 h, Construint vincles entre universitat i societat, d’Anna Escofet i M. Teresa Fuertes (coords.), que aplega vint experiències d’aprenentatge servei a les universitats catalanes.

A més dels llibres esmentats, Edicions de la UB oferirà també tres nous títols al seu estand: Escriure a l’Edat Mitjana (col·lecció Lliçons / Lessons), de Daniel Piñol-Alabart, que tracta sobre la producció i l’ús dels textos durant el període medieval en relació amb els conceptes de poder, gestió i memòria; El primer Romanticisme alemany (col·lecció Filosofia UB), de Robert Caner-Liese, que presenta el pensament de Schlegel i de Novalis com a resposta a la filosofia kantiana i com a proposta d’un nou art per contribuir als moviments revolucionaris del seu temps, i El vessant seriós i tràgic de Woody Allen (col·lecció Filologia UB), de Pau Gilabert, en què, a partir de l’anàlisi de sis pel·lícules paradigmàtiques del director novaiorquès, es palesa el paper nuclear i vertebrador que té la tragèdia grega en el seu pensament.

Aquesta 36a edició de la Setmana del Llibre en Català, que s’ha convertit en un dels esdeveniments culturals més importants del país, tornarà a mostrar la riquesa i diversitat de l’edició en català, així com el seu potencial econòmic, afavorint el contacte directe entre llibreters, editors i lectors, i presentant tant les novetats com els llibres de fons i les col·leccions de cada segell. Durant deu dies l’esplanada de la catedral es transforma en la Ciutat de la Lectura, amb avingudes i places, casetes de fusta i més de 150 expositors, entre editorials, llibreries, institucions i agrupacions d’editors. Cada plaça acull un escenari, on tenen lloc presentacions, debats, lectures, tallers de contes i recitals, entre altres activitats. També hi ha espais amables pensats per descansar i llegir amb calma, a més de circuits de lectura que orienten els visitants i contribueixen a estimular i a promoure la lectura en català. El repte més important per a aquesta edició és consolidar el procés de transformació de la Setmana en un saló del llibre professional sense perdre la seva essència de fira i festival de la cultura.

Des que es va instal·lar a l’avinguda de la Catedral de Barcelona el 2012, la Setmana del Llibre en Català ha millorat el nombre de vendes any rere any. En xifres globals, en l’edició de l’any passat es va facturar un total de 402.000 euros, cosa que significa un increment del 13,56% respecte del 2016. En les tres últimes edicions, la Setmana ha augmentat la facturació global un 66,6%.

El jurat, format per destacats membres del món del periodisme i l’edició, va remarcar en el dictamen «l’oportunitat del tema, perquè és poc freqüent una col·lecció sobre periodisme, i per l’àmplia difusió que ha assolit en els mitjans».

La col·lecció Periodismo Activo d’Edicions de la Universitat de Barcelona va néixer el 2012 amb l’objectiu d’esdevenir un referent editorial en el camp de la comunicació i el periodisme, en un moment marcat, d’una banda, per una crisi del model de negoci periodístic i, de l’altra, per l’eclosió de nous formats, gèneres i vies de comunicació directa entre els periodistes i el seu públic. Així, des d’una decidida aposta per la defensa de la professió, explora els escenaris canviants que el periodisme viu en aquest principi de segle, a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Dirigida per Roberto Herrscher, el consell editorial està format per Marcela Aguilar, periodista i directora de l’Escola de Periodisme de la Universitat Finis Terrae (Xile); María Angulo Egea, periodista i professora d’Història del Periodisme i Periodisme d’Investigació de la Universitat de Saragossa; i Adolfo Sotelo, catedràtic de Literatura Espanyola, exdegà de la Facultat de Filologia de la UB i impulsor del grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Facultat de Filologia d’aquesta universitat.

Els llibres publicats fins ara en la col·lecció són: Periodismo narrativo (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia (2015), de Vladimir de Semir; Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán; El nuevo Nuevo Periodismo (2015), de Robert S. Boynton; El arte de escuchar (2015), de Roberto Herrscher; Cien casos (2016), de Roger Jiménez; Periodismo en reconstrucción (2016), de Josep Carles Rius; Una viajera por Asia Central (2016), de Patricia Almarcegui; Inmersiones (2017), de María Angulo Egea; Opinión política (2017), de Jordi Matas Dalmases; La imagen faltante (2018), de Pamela Martínez Rod i Javier Gacharná Muñoz; i Variaciones Cela  (2018), d’Adolfo Sotelo Vázquez.

Roberto Herrscher (Buenos Aires, 1962) és periodista, reporter especialitzat en cultura, societat i medi ambient, i professor de periodisme. Al llarg de divuit anys va ser director i professor del màster en Periodisme BCN_NY (IL3), organitzat per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Columbia (EUA), país on continua impartint classes. També exerceix la docència a la Universitat Alberto Hurtado de Xile, en la qual dirigeix el curs Escriptura Narrativa de No-Ficció, i col·labora en mitjans de comunicació com The New York Times (en la versió en castellà) i La Vanguardia. És autor de Los viajes del «Penélope» (2007) i de dos títols de la col·lecció que dirigeix: Periodismo narrativo (2012) i El arte de escuchar (2015).

Aquest premi, juntament amb el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica de la UNE obtingut per la col·lecció de Bioètica –dirigida per María Casado– i per la col·lecció Instrumenta –dirigida per José Remesal–, consolida la política, potenciada pel Vicerectorat de Projecció i Internacionalització, d’enfortir les col·leccions amb direcció i comitè editorial.

Així mateix, en la darrera edició de l’«Estudi qualitatiu de les editorials acadèmiques. La percepció de la comunitat científica espanyola», realitzat pel Grup d’Investigació sobre el Llibre Acadèmic (Ília), Edicions de la UB ha millorat dotze posicions: ha passat de la 52 a la 40, d’un total de 512 editorials acadèmiques tant públiques com privades. Cal remarcar que els resultats d’aquest informe s’inclouran en l’índex Scholarly Publishers Indicators (SPI).

Aquest llibre —que forma part de la col·lecció Pedagogies UB, dirigida per Enric Prats— reuneix vint experiències de projectes educatius emmarcats en la metodologia coneguda com aprenentatge servei (ApS), amb l’objectiu de vincular l’ensenyament universitari amb la realitat social que l’envolta.

L’aprenentatge servei és una activitat educativa que es fonamenta en la implicació social dels estudiants durant el seu procés de formació. En l’àmbit universitari té un valor afegit, ja que els ajuda a desenvolupar les seves capacitats en una doble direcció: com a ciutadans i com a futurs professionals. La participació real en un projecte esdevé, així, una experiència formativa inestimable. En aquest context, les dinàmiques d’aprenentatge servei es configuren com un excel·lent recurs per afavorir la integració dels joves en l’activitat social, ja que permeten treballar competències clau i valors orientats al bé comú i a la socialització.

Les experiències exposades en el llibre, en les quals participen diverses universitats (UAB, UB, UdG, UdL, UIC, UPC, UPF, URL i URV) i que abracen un ventall d’ensenyaments, s’han agrupat en tres blocs: el primer emmarca els projectes d’ApS en diferents assignatures optatives i obligatòries; el segon recull treballs de fi de grau i de pràctiques, i el tercer, activitats en diversos espais de docència i aprenentatge. El llibre es tanca amb un capítol, fruit del treball d’un grup de discussió sobre les experiències, amb reflexions, coneixements compartits i nous reptes de futur.

El recull d’exemples específics il·lustra molt bé els objectius de socialització i els valors que es treballen en els projectes, a partir de la implicació de facultats, escoles universitàries i entitats en diversos àmbits del coneixement i camps professionals. Per exemple, estudiants d’Econòmiques i de Comunicació ajuden emprenedors en risc d’exclusió social a tirar endavant la seva idea empresarial amb microcrèdits procedents de finances ètiques; a través de les TIC, estudiants de Psicologia promouen la inclusió educativa en contextos desfavorits. Aquestes experiències posen de manifest la necessitat de fer de l’aprenentatge servei un eix central de la política universitària per tal de formar ciutadans responsables.

La col·lecció Pedagogies UB ofereix una mirada nova a les qüestions més rellevants que afecten el món de l’educació al nostre país. Fins ara, s’han publicat els títols següents: La educación revisitada. Ensayos de hermenéutica pedagógica, d’Ángel C. Moreu i Enric Prats (coords.); L’educació, una qüestió d’estat. Una mirada a Europa, d’Enric Prats; Aprendre de lletres. Literatura i pedagogia, vides paral·leles, d’Enric Prats; Impertinentes. El desgarro de pensar, d’Octavi Fullat; La formación del carácter de los maestros, a cura de Francisco Esteban; ¿Enseñar y aprender en la universidad? Ensayos fenomenológicos y hermenéuticos, de Xavier Laudo i Isabel Vilafranca (coords.); Diari de Vilamar, edició facsímil (1922) prologada per Jordi Brasó; Pedagogías sensibles. Sabores y saberes del cuerpo y la educación, de Jordi Planella, i Giner i la Institución Libre de Enseñanza, des de Catalunya. Cent anys després de la mort de Francisco Giner de los Ríos (1839-1915), a cura d’Isabel Vilafranca i Conrad Vilanou.

Anna Escofet, doctora en Pedagogia, és professora del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Facultat d’Educació i del màster d’Ensenyament i Aprenentatge en Entorns Digitals de la Universitat de Barcelona. Ha estat degana de la Facultat de Pedagogia de la UB i ha participat en diversos projectes de recerca, molts dels quals orientats a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en la docència universitària, i a les relacions entre les TIC i les qüestions de gènere. Sobre aquests temes ha publicat articles en revistes especialitzades i ha fet ponències en congressos arreu del món. Ha estat professora de la llicenciatura de Psicopedagogia de la Universitat Oberta de Catalunya, professora del màster de Disseny d’Aplicacions Multimèdia de la Universitat Politècnica de Catalunya, coordinadora i professora del màster a distància Multimèdia Educatiu de la UB, i professora del programa de doctorat Multimèdia Educatiu de la UB.

Maria Teresa Fuertes, diplomada en Magisteri per la Universitat Ramon Llull i en Psicopedagogia per la Universitat Oberta de Catalunya, és professora de la Facultat d’Educació de la Universitat Internacional de Catalunya. Participa en projectes de recerca sobre l’impacte de les experiències d’aprenentatge servei a la Fundació Catalana de l’Esplai, sobre l’educació i la innovació social per a la sostenibilitat, així com en el pla global d’integració de les competències matemàtica, científica i lingüística en la formació inicial de mestres. És autora de nombrosos articles publicats en revistes i de llibres, entre els quals destaquen Pedagogia viària. Formar i educar (2004); Dificultades de cálculo y resolución de problemas en educación primaria. Propuesta de pautas de observación (2002); Matemagic. 1001 ideas para disfrutar en el aula (amb altres autors, 2013) i El ApS en el Prácticum de la formación inicial del profesorado (2014).

«En efecte, si hem de suposar que un vessant és “seriós i tràgic” per contrast amb un altre de categoria menor —com ara el còmic— i amb el qual, en el cas del director nord-americà, tothom l’identifica, qui pot garantir-nos que aquest adjectiu atribuït ara a la mateixa persona no és sospitós i potser desproporcionat? La possibilitat del dubte hi és i, per descomptat, mai no qüestionaria el dret inalienable dels lectors a la crítica, però, a banda del suport que significarà el cos central d’aquesta anàlisi, a fi d’esvair-lo, goso apel·lar de moment al consens majoritari dels crítics i respecte de qualsevol dels dos vessants esmentats.

»Fora impossible negar, per exemple, la rellevància d’Allen en l’escena cinematogràfica occidental. El seu impressionant currículum, que ningú no qüestiona, el fa mereixedor d’ocupar un lloc destacat entre els grans de la comèdia cinematogràfica, i no són pocs els qui fins i tot el consideren el rei indiscutible del gènere. L’elevat nombre de guions i l’enginy que palesen; l’èxit aclaparador de tants i tants títols, així com la condescendència d’alguns crítics a l’hora d’emetre un judici global, puix que, essent tants els films, és impossible reeixir-hi sempre, li atorguen un estatus privilegiat difícilment igualable. Això no obstant, no tot ha estat comèdia en la seva llarga, regular i indefallent trajectòria com a guionista i director, una trajectòria que, com podem constatar any rere any, continua sense donar senyals d’arribar a la fi, llevat, és clar, que algun dia la imposi una de les moltes contingències inherents a la vida humana. Comèdies a banda, doncs, Allen ha sorprès periòdicament el seu públic amb un seguit de pel·lícules no pas fàcils de catalogar i que, en nom d’una simplificació potser excessiva, han rebut el qualificatiu de “serioses” (serious films), amb la intenció evident de diferenciar-les de les que sembla haver concebut com a mitjans idonis tant “per riure ell mateix” com “per fer-nos riure a tots” en el si d’un món massa sovint conflictiu i fins i tot tràgic.

»Naturalment, la rellevància d’Allen es mesura també pel volum de tota mena de bibliografia —latissimo sensu, per tant— que el conjunt de la seva obra ha generat i, pel que fa als serious films que acabem d’esmentar, en un grau no menor. La seva relació especial i complexa amb la religió jueva en la qual fou educat; l’ampli i també complex ventall de crítiques adreçades a les religions en general, i en especial als opressius corpus de creences, ritus i normes; la petja multiforme de l’Holocaust en els seus guions; la seva progressiva i conscienciosa immersió en la filosofia i la ciència; la defensa de la llibertat humana contra ideologies de signe diferent, però causants d’un vessament de sang equiparable; el tractament particular, personalíssim, de la psicologia humana, sense obviar-ne a voltes els racons més amagats; el seu tarannà tants cops qualificat de pessimista, existencialista o àdhuc nihilista, l’han convertit, també a ell i més que justificadament, en un objecte “seriós” d’estudi i d’anàlisi.

»Per la meva part, en aquesta introducció […] voldria presentar un recull de sentències, reflexions o diàlegs pertanyents a alguns d’aquests films seriosos —llevat d’un passatge extret de L’última nit de Borís Gruixenko—, i voldria fer-ho de la manera més neutra possible, és a dir, sense relacionar-los amb la trama concreta de les pel·lícules —només en donaré el títol— i sense fer referència tampoc als personatges en boca dels quals els sentim. Obeeixen, simplement, a la voluntat de facilitar un accés directe i no mediatitzat —o només mediatitzat pel fet mateix de ser una selecció personal— al que seria el nucli de pensaments, neguits i obsessions del director nord-americà. Heus-la aquí:

»“Semblava que cada cop em venien al cap més pensaments sobre la mort… una inquietud per la meva pròpia mortalitat… una sensació de futilitat respecte de la meva obra… què és el que m’esforço a crear?... Amb quina finalitat, amb quin propòsit, amb quin objectiu?... Realment m’importa que es llegeixin un grapat de poemes meus quan hagi mort? He de creure que això representa algun tipus de compensació? Abans em pensava que sí, però ara, per alguna raó, sembla que no puc copsar el significat real del fet de morir. És aterridor. El seu caràcter íntim em fa sentir incòmoda” (Interiors).

»“La vida és curta. Aquest és el descobriment alliçonador que vaig fer quan la meva mare es va suïcidar. Curta i mancada de sentit, excepte allò que pots tocar i que et pot tocar. | Tenies raó quan deies que la vida és curta i mancada de sentit, però, si alguna cosa sé, és que no hem vingut a aquest món per deixar-nos arrossegar constantment. | No en tinc una explicació satisfactòria. Ja ho saps, les coses passen. La vida és un garbuix. | Bec perquè la vida passa tan de pressa. D’una manera tan impredictible. S’acaba tan aviat i, en darrera instància, què és? Txékhov deia que una bombolla de sabó” (Melinda i Melinda).

»“És veritat que vas treballar en la bomba atòmica?... | De cap manera… | En quina branca de la física et mous? | En una cosa molt més terrorífica que la voladura del planeta… | Hi ha alguna cosa més terrorífica que la destrucció del món? | Sí, saber que tant se val que es destrueixi o no, que tot és fortuït, sorgint del no-res i sense cap propòsit, i que a la fi desapareixerà per sempre. No estic parlant del món. Estic parlant de l’univers. Tot l’espai, tot el temps és una mera convulsió temporal. I em paguen per demostrar-ho. | Quan mires el cel en una nit clara com aquesta i veus tots aquells milions d’estrelles, estàs tan segur que res no importa? | Crec, com tu, que és bonic i vagament evocador d’alguna veritat pregona que sempre se’ns escapa, però, aleshores, s’imposa la meva visió professional, menys idealista i més penetrant, i entenc el món com el que realment és: atzar, moralment neutre i violent més enllà del que és imaginable” (Setembre).

»“Què passa quan morim? Hi ha infern? Hi ha Déu? Tornem a viure? Bé, deixi’m fer-li només una pregunta: hi ha noies?... | Sí, però, si Déu va crear la natura, ha de ser bella, fins i tot si de moment no veiem clar quin és el seu pla. | I si no hi ha Déu, Sònia? | Fas broma, Borís Dimítrovitx? | I si només som una colla de gent absurda que va pel món sense solta ni volta? | Però, si no hi ha Déu, aleshores la vida no té sentit. Per què hauríem de continuar vivint? Per què no hauríem de suïcidar- nos?... | Diguem que no hi ha cap Déu, i que tots els homes són lliures de fer allò que volen… què t’impedeix aleshores matar algú? | L’assassinat és immoral. | La moralitat és subjectiva. | Sí, però la subjectivitat és objectiva… | Borís, hem de creure en Déu. | Tant de bo pogués veure un miracle, només un” (L’última nit de Borís Gruixenko).

»Ara sí; ara els dubtes s’haurien d’haver esvaït davant la seriositat evident d’aquests temes: el “sentit” o la “manca de sentit” de la vida que fins i tot confirmen il·lustres pensadors, filòsofs, mestres espirituals o textos sagrats; la futilitat de les creacions i dels esforços humans; la vàlua real de l’“ara i aquí”, de tot allò que es pot tocar per sobre de qualsevol ideal metafísic; la naturalesa impredictible del curs existencial d’una vida humana; la vida mateixa entesa com a embolic impossible de desfer; la justificació de la violència exercida contra éssers humans “concrets” en nom d’objectius pretesament dignes que els converteixen en meres “abstraccions”; la vida percebuda com a pur atzar; l’univers entès com a convulsió temporal i indiferent a tota moral, com a organisme viu en permanent eclosió violenta, extrema i total; la presència indefugible de la mort i els dubtes sobre una altra vida; l’escepticisme respecte d’un infern i d’un càstig diví; Déu mateix com a gran i eterna incògnita; la por que la manca d’un déu llevi el sentit a la vida; l’existència de Déu com a garantia de la moral i, si en veritat hi ha un déu, la perplexitat humana davant el fet que alguns assassins no percebin la immoralitat dels seus crims; la vida entesa com un autoengany per poder sobreviure; en suma, ¿podria ser que fóssim tan sols una colla de gent absurda que no sap d’on ve, cap on va, ni què fa?»