Edicions de la Universitat de Barcelona serà present a l’estand número 60 amb més de vuitanta títols del seu fons i un miler de llibres en total, entre els quals destaquen les novetats Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona, de Salvador Clarós; Aprendre de lletres, d’Enric Prats; L’embrió inconformista, de Jordi Garcia-Fernàndez i David Bueno, i La naturalesa en el teatre de Guimerà, d’Enric Ciurans.

Així mateix, el dimecres 7 de setembre, de les 10.30 a les 14.30 h, Edicions de la Universitat de Barcelona promourà, per commemorar l’Any Llull, una lectura pública de Blaquerna organitzada amb la col·laboració de diverses entitats de la Universitat de Barcelona —el Centre de Documentació Ramon Llull de la Facultat de Filologia, la Facultat de Filologia, la Facultat de Filosofia i el Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI)—, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l’Editorial Barcino, amb l’objectiu que estudiants i professors de la UB, així com el públic en general, contribueixin a la difusió d’aquest clàssic de la literatura catalana.

Edicions de la Universitat de Barcelona va publicar per Sant Jordi el facsímil de l’edició de Blaquerna pertanyent al fons del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, a cura de l’humanista Joan Bonllavi i impresa a València el 1521. Considerada una obra cabdal de la literatura catalana, Blaquerna va exercir una enorme influència en la narrativa de l’edat mitjana i en els escriptors posteriors. Aquesta edició facsímil ha estat prologada per Joan Santanach, professor de la Facultat de Filologia i comissari de l’Any Llull.

Durant deu dies l’esplanada de la catedral esdevindrà la Ciutat de la Lectura, amb les seves avingudes i places, les seves casetes de fusta i 127 expositors, entre editorials, llibreries, institucions i agrupacions d’editors. També s’hi trobarà l’iQuiosc.cat, un espai de 100 m² amb una mostra de més de 500 capçaleres editades en català. Cada plaça comptarà amb un escenari, on tindran lloc diferents activitats com ara presentacions, debats, lectures, contacontes i recitals. També hi haurà espais amables pensats per poder descansar. Una sèrie de circuits de lectura orientaran els visitants.

Des que es va instal·lar a l’avinguda de la Catedral de Barcelona el 2012, la Setmana del Llibre en Català no ha parat de millorar les seves xifres. En l’edició de l’any passat es van vendre 20.500 exemplars de llibres i revistes (corresponents a 11.200 títols diferents), un 26,5% més que els 16.200 de 2014, i es van facturar un total de 304.000 euros, un 26,1% més que els 241.000 de 2014.

L’objectiu és oferir una sèrie de regles bàsiques per ajudar a resoldre els conflictes que es produeixen diàriament en l’actual «societat de la comunicació», a partir de quatre premisses: indagar les possibilitats de diàleg entre adversaris; fomentar el diàleg com a via de negociació entre les parts en conflicte; insistir en la importància de la conversa, considerada la forma de diàleg més operativa per assolir un acord, i realçar el caràcter formatiu del diàleg i la conversa tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu, per garantir la qualitat democràtica de les institucions.

Més enllà de la perspectiva socràtica, que és la que s’adopta generalment en filosofia per enfocar el tema del diàleg, Bilbeny elabora un assaig interdisciplinari i intercultural, espigolant elements de teories i autors diversos, com ara de l’ètica discursiva d’Apel, Habermas i Wellmer, i de la denominada democràcia deliberativa de Rawls, Elster i Benhabib. Alhora connecta amb la filosofia del llenguatge dels «actes de parla» desenvolupada per Austin, Grice i Searle, i també amb la teoria de la comunicació, concretament amb la sociolingüística de la interacció de Goffman, Garfinkel i Gumperz, amb el contrapunt de la psicologia del llenguatge de Clark i de la teoria de la negociació de Zartman i Schelling.

L’autor posa de manifest que l’eclosió de les xarxes socials ha transformat l’acte d’opinar en un monòleg i ha desplaçat la democràcia cap al populisme, que es tanca al diàleg i genera gestos, marques i missatges en comptes d’idees, programes i polítiques. Malgrat tot, el diàleg continua sent el motor central de tota negociació, i resulta molt més econòmic i ètic que la força militar, que encara avui constitueix l’ultima ratio per solucionar conflictes a escala internacional.

Bilbeny reconeix que la teoria dels jocs de Von Neumann i Morgenstern ha significat un considerable avenç en l’estudi dels conflictes i de la negociació com a via per resoldre’ls en el món de l’economia i la ciència política, però que, de moment, no hi ha un equivalent similar en la sociologia de la comunicació ni en la filosofia, almenys en el seu vessant més pràctic. Així, el llibre, amb un llenguatge entenedor i amanit amb exemples històrics, presenta una estructura ascendent, des del moment mateix en què les parts reconeixen el conflicte fins que es formula la possibilitat d’acord, passant per tota la gradació d’estratègies de negociació, formes, estructures i pautes de diàleg i conversa, amb l’objectiu final d’arribar a un pacte.

Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat degà de la Facultat de Filosofia i actualment dirigeix el màster en Ciutadania i Drets Humans, coordina el projecte de recerca Crisi de la Raó Pràctica, i és membre del Grup Interdisciplinari de Reflexió i de Solucions Matemàtiques per a Entitats (GISME). Ha estat professor visitant de la Universitat de Chicago, de l’Institut Tecnològic i d’Estudis Superiors de Monterrey, i de la Universitat Loyola de Chicago. La seva recerca, que s’inicià amb treballs sobre història de la filosofia catalana i ètica kantiana, s’ha especialitzat en qüestions interculturals, ètica de la ciutadania i cosmopolitisme. Col·laborador habitual en els mitjans de comunicació, Bilbeny és un autor prolífic, tant en català com en castellà. El 1984 va guanyar el Premi Josep Pla amb Papers contra la cinta magnètica, i el 1987 el Premi Anagrama d’Assaig amb La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. Ha publicat diversos llibres d’ètica, filosofia política i divulgació, com Carta a un estudiant d’humanitats (2005), La identidad cosmopolita (2007), Consultorio ético (2008), El futuro empieza hoy (2010), Justicia compasiva (2015) i La vida avanza en espiral (2016). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat Ética del periodismo (2012) i Humanidades e investigación científica. Una propuesta necesaria (2015, coordinat amb Joan Guàrdia).

The Art of Urban Design in Urban Regeneration (http://goo.gl/fXEL4D), editat per Antoni Remesar, inclou part de les ponències presentades al congrés internacional Cities. Interdisciplinary Issues in Urban Regeneration, Urban Design, Public Art and Public Space, organitzat pel Centre de Recerca Polis i la xarxa temàtica PAUDO (Public Art and Urban Design Observatory). El llibre estudia els factors de la teoria econòmica i política relatius a la funció dels processos de regeneració urbana, des de les polítiques generals implementades a Europa fins al seu impacte real en la creació d’ocupació i en les iniciatives locals d’innovació. Aprofundeix en els aspectes físics dels processos de disseny urbà, analitzant un projecte interdisciplinari per a la regeneració urbana de la riba fluvial de Lisboa, i proposa algunes idees per fer front al canvi climàtic en la construcció de l’espai públic a les ciutats. Finalment, reflexiona sobre les noves formes de governança urbana que poden fer més habitable un entorn urbà gràcies a la participació dels veïns i al seu paper actiu en la transformació física (disseny urbà) i simbòlica (art públic) de la comunitat. Es tracta, doncs, d’una àmplia reflexió sobre la regeneració urbana, amb contribucions de camps tan diversos com l’economia, les polítiques públiques, el disseny urbà, l’arquitectura, el paisatgisme i l’art públic, que posa de manifest la necessitat de dur a terme un treball més interdisciplinari.

Antoni Remesar és professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, director del Centre de Recerca Polis i del màster en Disseny Urbà: Art, Ciutat, Societat d’aquesta universitat, i investigador associat a l’Instituto de História da Arte de la Universitat Nova de Lisboa. Ha publicat, entre altres llibres, Tres ensayos sobre comunicación. De la naturaleza a la cultura (1982), Análisis del cómic (1982), Análisis y observación de la conducta (com a editor, 1982) i Comicsarías. Ensayo sobre una década de historieta española (1977-1987) (1987). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat, entre altres obres, Urban Regeneration. A Challenge for Public Art (1997), Repensar el río. Taller de Participación Ciudadana. «Usos sociales del río Besós» (amb Enric Pol Urrutia, CD-ROM, 1999) i Arte contra el pueblo. Tensiones entre la democracia, el diseño urbano y el arte público (CD-ROM, 2002).

Public Space and Memory (http://goo.gl/zmSkgq), editat per Núria Ricart, té com a objectiu fomentar el debat sobre la memòria i l’espai públic, temes de gran complexitat tant en termes teòrics com pràctics. L’ampli abast de les perspectives presentades en els documents ajuda a entendre algunes de les línies actuals del pensament sobre la memòria i la ciutat des d’un punt de vista interdisciplinari (l’art, el disseny urbà, la història), sense oblidar les polítiques i les maneres de gestionar la memòria en l’espai públic. Ruïnes, restes i àmbits immaterials de la memòria o del patrimoni poden ser entesos com a elements que organitzen l’espai en relació amb les seves connexions amb els esdeveniments del passat i del futur, i estimular així el debat sobre el consens i el dissens polític actual. Les restes del passat, diu John Berger, no són només aquelles que romanen quan alguna cosa ha desaparegut, sinó que també poden formar per si mateixes el senyal d’un projecte.

Núria Ricart és professora del Departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on imparteix classes de grau i del màster oficial en Disseny Urbà: Art, Ciutat, Societat. És membre del Centre de Recerca Polis. Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades, com ara «Art públic, regeneració urbana i participació. El projecte cartografies de la Mina» (On the W@terfront, 2009); «Das Märzgefallenen-Denkmal. Monumento a los caídos de marzo. Evolución de la obra a través de los documentos gráficos» (Revista Digital de la Asociación Aragonesa de Críticos de Arte, 2009), i «Arte público 2010» (Ar@cne, 2010, amb Antoni Remesar).

Tots dos llibres són fruit de les activitats del Centre de Recerca Polis: Art, Ciutat, Societat, un grup interdisciplinari format per investigadors dels departaments d’Arts Visuals i Disseny i d’Arts i Conservació-Restauració de la Universitat de Barcelona, i d’altres procedents de la Universitat de Saragossa, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Complutense de Madrid i el Centre Portuguès de Disseny. L’àmbit d’investigació de Polis és la ciutat, especialment els aspectes referits a la sostenibilitat urbana, el disseny urbà i l’art públic.

«Aquest també és el parany d’una revista miscel·lània, que aporta recerques molt diverses per a interessos molt diversos. Això és bo per a la comunitat científica perquè la majoria de les vegades algun d’aquests articles pot ocasionar, al cap d’un temps i a causa de les reflexions que pugui suggerir, monogràfics que cusin grans buits que es donen en contextos internacionals comuns o, per altra banda, pot delimitar els contorns amb què es pot trobar un estudiós del tema i pot evitar més fracassos en diverses línies de recerca.

»El que el lector té a les seves mans és un número miscel·lani que agrupa unes aportacions que considerem rellevants especialment per l’òptica amb què fan relectures de temes ja investigats, perquè obren portes i per la novetat de la seva recerca. En un moment en què la interdisciplinarietat és tan present en els discursos de la investigació, aquest número la vertebra creant aliances entre la mirada estètica i teòrica, i ho fa amb la posada en pràctica del qüestionament d’estudis que havien tingut vigència fins als nostres dies però que ara, gràcies a l’aflorament de nous testimonis documentals, posen en dubte o obren escletxes per les quals es pot transitar de manera diferent.

»Aquest número miscel·lani, el novè, es compon dels articles que es detallen a continuació. L’article de Laurence Wuidar, titulat “Iconologie de la voix : du sermon De voce et verbo au Traitez de la voix et des chants”, construeix una iconologia de la veu a partir de textos de caire teològic i filosòfic. Gregori de Nisa, sant Agustí i Joan Escot Eriúgena són els autors dels textos que s’analitzen per veure què representa la veu, si és un mirall de l’altre o una manifestació de les passions de l’ànima.

»Enrico Pusceddu, a “Un documento chiave per la ricomposizione del retablo di san Bernardino di Cagliari”, situa el retaule de san Bernardino, del 1455, com una obra clau per comprendre les dinàmiques de la pintura tardogòtica a Sardenya. Els darrers estudis teòrics que s’han fet sobre el retaule en revelen noves consideracions compositives de gran interès per als estudiosos.

»A “El retaule de la Transfiguració de la catedral de Tortosa, obra contractada per Rafael Vergós i Pere Alemany”, de Rosa Alcoy i Jacobo Vidal, es presenta una revisió de la implicació dels pintors Rafael Vergós, Pere Alemany i el prevere Antoni Alcanyís en aquesta obra del segle XV i dels consegüents canvis que implica aquest nou enfocament. A més, s’aporten elements per a una nova iconografia del conjunt pictòric, que s’hauran de tenir en compte en les properes recerques.

»Santiago Mercader, a “El retaule de la Glorificació de la Verge de la catedral de Barcelona: un cas singular de recerca tipològica en la retaulística catalana del set-cents”, posa en relleu el vincle d’aquesta obra amb els tractats sobre pintura i arquitectura de Juan Andrés Ricci i Andrea Pozzo. Els obradors i els artistes utilitzaven les conclusions d’aquests tractats per tirar endavant les seves comandes artístiques amb un rigor i una fonamentació teòrica.

»Ana María Morant centra les seves aportacions en la cara menys coneguda del marquès de Campo, José Campo Pérez, un home molt influent en els àmbits polítics i empresarials de la València del segle XIX i en altres ciutats espanyoles. L’article “Un coleccionista desconocido en la corte de Alfonso XII: el marqués de Campo (1814-1889)” posa l’accent en aquest filantrop, promotor arquitectònic, mecenes i col·leccionista.

»L’anàlisi de les relacions artístiques, especialment les escultòriques, entre Catalunya i l’Amèrica del Sud a la primera meitat del segle XX és l’objectiu de l’article “Artistas catalanes en las universidades argentinas y chilenas a principios del siglo XX”. Molts artistes que reberen la seva formació a Barcelona i en altres ciutats espanyoles van exercir la docència als llocs on es van exiliar i van aportar nous paradigmes culturals a l’Amèrica de l’època analitzada, sobretot a Argentina i Xile.

»Sílvia Rosés classifica la morfologia de l’anatomia femenina en l’àmbit de la moda amb formes geomètriques simples i compostes. La silueta de la dona es pot explicar a partir d’aquestes formes i del paper que va tenir en un context determinat. Aquests dos elements, les formes i els models de dona, són l’objecte de l’estudi comparatiu que es fa en l’article titulat “Moda, cos i geometria en el segle XX”.

»“Anvers i revers de la materialitat en l’art digital: revisant l’estètica de la desmaterialització”, de Daniel López del Rincón, planteja les potencialitats creatives de l’art digital, entre les quals ressalta la interacció, la producció col·lectiva i, en especial, el codi com a element destacat. El marc que acull els seus arguments és el de l’estètica de la desmaterialització, tot i que l’autor de l’article ens proposa atorgar un valor material específic a aquestes manifestacions artístiques.»