El llibre Topografías Invisibles, presentat en una edició especialment cuidada amb profusió d’imatges a tot color, tracta sobre les interaccions que es produeixen entre art i geografia a partir de les transformacions que l’economia exerceix sobre el territori. En aquest àmbit, l’art de les darreres dècades ha esdevingut motor d’actuacions, registres i investigacions.

Aquesta obra, fruit del simposi «Topografías de lo invisible» celebrat a Barcelona el novembre del 2013, recull les aportacions d’artistes, arquitectes, geògrafs, historiadors i especialistes de rellevància internacional en aquest tema —com ara Lara Almarcegui, Marine Hugonnier, Xavier Ribas i Mike Rickkets—, les repercussions del qual són avui centre d’atenció des de camps d’estudi tan diversos com la ciència política, la geografia, l’urbanisme o l’antropologia política. A partir de múltiples discursos crítics lligats al territori com a escenari de les tensions sociopolítiques actuals, Topografías Invisibles teoritza sobre les diverses maneres en què les propostes artístiques reinterpreten i transgredeixen la relació amb el paisatge. Al mateix temps, posa en evidència qüestions com la fallida del progrés capitalista, la inestable noció de frontera, les limitacions de l’urbanisme, el nou valor donat a la ruïna moderna i la consideració social i política del concepte de «lloc».

L’obra s’estructura en quatre grans blocs temàtics: «Investigaciones experimentales del “lugar”: del registro al accionismo», introduït per Àngels Viladomiu; «Estrategias que ponen en duda la idea de progreso capitalista en el uso geofísico del territorio», per Teresa Blanch; «Representaciones alternativas de la realidad topográfica. Biopolíticas del espacio», per Eva Marín, i «Cuestionamientos prácticos del paisaje identitario y de frontera en la economía global homogeneizadora», per Patrícia Dauder.

Des de les fotografies sobre el treball en les explotacions mineres del salnitre al desert d’Atacama, oblidades en arxius centenaris, fins a les pràctiques guerrilleres del maqui, enteses com una forma extrema de fugida i tornada a l’agrest, que troben els seus ecos en formes de lluita actualment a Europa, passant per la urbanització difusa del territori fruit del boom immobiliari, els abandonaments i la degradació dels edificis fronterers a Europa després del Tractat de Schengen, o la «urbanalització» de ciutats com Barcelona a causa d’una simplificació excessiva de la seva identitat: aquests són alguns dels temes que aborden els autors, en la mesura que són exemples de certes pràctiques artístiques que es comprometen a evidenciar les contradiccions del model econòmic imperant i les seves representacions territorials de poder.

Teresa Blanch (Barcelona, 1952) és historiadora de l’art i comissària d’exposicions d’art contemporani. Doctora en Història de l’Art i professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona des de 1981, ha estat degana de la Facultat de Belles Arts del 2004 al 2008. Escriu articles per a revistes i assaigs per a catàlegs de museus; imparteix conferències i seminaris i participa com a membre de jurat en convocatòries de premis, beques i projectes artístics en l’àmbit estatal; també és assessora en comitès d’experts d’art contemporani. Ha estat responsable de la programació de la Sala Montcada de l’Obra Social “la Caixa” del 1989 al 1991. Des del 1986 ha dut a terme una intensa activitat com a comissària d’exposicions concebudes per a museus: FRAC (Champagne Ardenne), Expor-Art (Bari), Reina Sofía (Madrid), IVAM (València), Kunsthalle (Mälmo), MACBA (Barcelona), Fundació Serralves (Porto), Whitechapel Art Gallery (Londres), Magasin (Grenoble), Rekalde (Bilbao), Fundació Gubelkian (Lisboa), Tecla Sala (L’Hospitalet de Llobregat), CAAC (Sevilla), Artium (Vitòria), Fundació Joan Miró (Barcelona). Des del 1987 ha organitzat tallers amb artistes internacionals, ha col·laborat en biennals d’art i ha coordinat la producció d’intervencions d’«art públic» en diferents ciutats d’Espanya, Itàlia, Portugal i els Estats Units. El 1999 va organitzar l’esdeveniment internacional «Dobles vides. Intervencions en 14 Museus Històrics» a l’ICUB de l’Ajuntament de Barcelona.

Aparegut en format paper el febrer del 2015 (Arts i naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900), ara se’n publica la traducció a l’anglès en ePub. Fruit del projecte «Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900» del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON), que dirigeix Teresa-M. Sala, l’obra ofereix una reflexió acurada i polifònica sobre un tema encara no prou estudiat: la profunda relació simbòlica entre la biologia i l’art durant el modernisme. És ben sabut que aquest moviment artístic es va inspirar en la naturalesa i que va utilitzar profusament elements d’origen natural, amb preferència els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic. Ara bé, aquest llibre s’ocupa d’aspectes menys coneguts d’aquesta relació, com ara la recepció de les teories darwinistes a Catalunya a finals del segle XIX, el bestiari modernista, els repertoris d’ornamentació vegetal utilitzats pels artistes i l’imaginari simbolista del paisatge natural.

Influïts pel culte a la natura, els creadors —pintors, arquitectes, artistes decoratius i gràfics, sobretot— van configurar durant els anys d’eclosió del modernisme un potent imaginari poètic, simbòlic i oníric, mentre els científics, que vivien la repercussió de la teoria de l’evolució de Darwin, encetaven un intens debat entre creacionistes i evolucionistes. D’aquest marc històric i de les relacions entre artistes i científics s’ocupen els capítols «Concerning the relationship between the arts and nature: biology and Symbolism in Barcelona circa 1900», d’Enric Ciurans, Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «Darwinism in Spanish natural science school textbooks in the last decade of the nineteenth century. A brief approach to art in teaching the theory of evolution», de Margarita Hernández Laille; «Concerning nature in Symbolist imagery», de Teresa-M. Sala; «The Symbolist landscape and the concept of the degeneration of race according to Max Nordau, Pompeu Gener, et al.», d’Irene Gras Valero, i «The study of the Modernista bestiary: notes for a first approach», de Teresa-M. Sala.

D’altra banda, els plantejaments antimaterialistes i idealistes que, en alguns casos, havien coincidit amb els postulats de les teories de l’evolució van proporcionar el marc de sensibilitats del moviment simbolista, en què els anomenats «paisatges de l’ànima» s’estenien des de l’aproximació a l’inconscient fins al viatge a illes inexplorades, tot passant per altres formes d’evasió del subjecte, com van ser la tècnica de l’actor, el joc dels infants o l’emmirallament en les plantes i les bèsties. Sobre aquests aspectes versen els capítols «Anti-Materialist ideas in England in the late nineteenth century and their validity today», de Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «The discovery of The White Island», de Nina Ferrer, sobre l’arribada de Santiago Rusiñol a Eivissa, i «Papier-mâché animals, popular pageantry: a tribute to Xavier Fàbregas», d’Enric Ciurans. Cal destacar el capítol «The Maeterlinck of the flowers and the bees», de Jordi Coca, dedicat al poeta, dramaturg i assagista belga, un dels màxims exponents del teatre simbolista del seu temps.

L’obra es completa amb les aportacions d’Antoni Galmés Martí («“Oh, worker, worker poet!”. An overview of the concept of nature based on the literary work of Ignasi Iglésias»), Carmina Salvatierra Capdevila («The pedagogical notebooks of Enric Giménez i Lloberas. The actor’s technique»), Fàtima López Pérez («Methods of application and catalogues for Modernista floral decoration»), Daniel Pifarré Yañez («Animals in Modernista sgraffiti») i Pere Capellà Simó («Nature in miniature. From Noah’s Ark to the teddy bear»).

La col·lecció Singularitats, a la qual pertany aquest llibre, vol donar a conèixer els resultats de les recerques desenvolupades per GRACMON. Els llibres que la integren estan concebuts com a obres col·lectives que aporten una reflexió àmplia al voltant del modernisme, el noucentisme, l’estudi de la història del disseny a Catalunya i els estudis culturals de les arts a la ciutat de Barcelona. Els títols apareguts fins avui són Llibre de viatge (1913-1914), de Joaquim Folch i Torres (a cura de Mercè Vidal i Jansà); La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat, d’Anna Calvera (coord.); cDf International Congress (eBook), de Lluís Bosch i Mireia Freixa (coords.); Diàlegs amb l’antiguitat. El clàssic com a referent en l’art i la cultura contemporànies, de Cristina Rodríguez Samaniego i Jorge Egea (coords.), i Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900, de Teresa-M. Sala (coord.), també publicat en anglès en versió ePub.

Pere Capellà Simó (Palma, 1981) és llicenciat en Belles Arts i doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Com a artista plàstic, ha il·lustrat els versos de Ramon Llull —Cant de Ramon – Lo Desconhort (2005)—, de Pau Vadell —Sadoll de seny (2006)— i d’August Bover —Cloc! (2011) i Beabà (2014)—. També ha participat en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives. Com a investigador, s’ha especialitzat en la història de la joguina durant la segona meitat del segle XIX, i el seu llibre La ciutat de les joguines. Barcelona, 1840-1918 (2013) ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2013 en la modalitat d’Història «Agustí Duran i Sanpere». Des del 2011, és professor de l’àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica del Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques de la Universitat de les Illes Balears.

Antoni Galmés Martí (Manacor, 1983) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de Dibuix i Gravat, i exerceix de professor d’Arts Escèniques al Departament d’Història de l’Art de la mateixa universitat. Ajudant de direcció de Ricard Salvat i de Rafel Duran, actualment és actor a la companyia Petita Pàtria i dirigeix el grup de teatre de la UB. La seva tesi doctoral versa sobre el teatre de putxinel·lis al segle XIX a Barcelona i la dimensió estètica que prengué aquest art en convertir-se en un entreteniment popular admirat pels grans cercles artístics de l’època.

El llibre està dividit en dues parts. En la primera, el lector hi trobarà els textos que ha publicat l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona sobre aquest tema des de 1994 fins a l’actualitat. En la segona, s’hi apleguen textos d’EXIT-ADMD Suisse Romande, una de les organitzacions que faciliten ajuda al suïcidi a Suïssa, país on aquesta pràctica, supervisada per professionals de l’àmbit sanitari, és perfectament legal. L’objectiu d’incloure aquests materials en la segona part del llibre, com a complement il·lustratiu i necessari de la primera, és donar a conèixer el funcionament i els propòsits d’aquestes entitats, així com la importància de la tasca que duen a terme com a garants del ple exercici de la llibertat individual. En un dels textos que recull el llibre s’explica, per exemple, que el sol fet de saber que hi ha l’opció de recórrer a l’eutanàsia ja dóna tranquil·litat als malalts.

El llibre també exposa quin és l’estat de la qüestió pel que fa a la problemàtica ètica, jurídica i política que suscita aquest tema, ja que la reivindicació del dret a morir amb dignitat comporta la necessitat d’assegurar-ne les garanties legals, sanitàries, etc., i també d’obrir un debat social que determini l’abast dels canvis que cal promoure. Moltes són les preguntes que demanen resposta, tant per la repercussió social del problema com pels efectes, a vegades devastadors, que té sobre les persones; preguntes com la següent, que planteja Albert Royes: «Si aquestes persones reuneixen els mateixos requisits de llibertat, voluntarietat i capacitat per prendre decisions que s’exigeixen als qui desitgen formular una petició d’eutanàsia o d’ajuda al suïcidi, per quina raó són excloses d’aquesta possibilitat quan el fonament bàsic de tals peticions és el sentit de la dignitat propi de cadascun i l’elevat patiment que seguir amb vida els ocasiona?».

Aquest títol pertany a la Col·lecció de Bioètica, que promou una concepció de la bioètica flexible i laica, en el marc del respecte als drets humans reconeguts, i fomenta el debat informat sobre les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies connexes aplicades als éssers humans. Una col·lecció impulsada per l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, que dirigeix María Casado, titular de la Càtedra Unesco de Bioètica de la UB, professora de Filosofia del Dret a la UB, i creadora i directora del màster en Bioètica i Dret també de la UB. Els títols publicats a la Col·lecció de Bioètica són: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan;Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.); La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà; Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica. Del convenio de la ONU a las búsquedas a través del ADN, de María Casado i Juan José López Ortega, i Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.).

Albert Royes i Qui, doctor en Filosofia, és membre de la Junta de l’Observatori de Bioètica i Dret, i professor i coordinador del màster en Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la Universitat de Barcelona. També és secretari de la Comissió de Bioètica de la mateixa universitat i membre del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Clínic de Barcelona. Entre altres títols, ha publicat Diferentes metodologías para la resolución de conflictos en Bioética(Edika, 2003) i El malalt en situació terminal (Signo, 1995).

«A comienzos de los años sesenta, los emigrantes españoles eran un grupo minoritario que representaba el 11% del total de trabajadores extranjeros en el mercado laboral alemán. En 1965 alcanzaban su cuota máxima con un 15%. A partir de aquí, su participación en el contingente de empleo foráneo disminuyó hasta situarse en el 6% de 1975. En esa fecha había más de dos millones de ocupados y los españoles eran el cuarto contingente de trabajadores, muy por debajo de Turquía (26%), Yugoslavia (20%), Italia (14%) e incluso Grecia (9%). Si en 1961 los extranjeros representaban el 1,6% del empleo total en la metalurgia y siderurgia, en 1985 era el más elevado con un 14%. Además, el segundo mayor incremento se había producido en las restantes ramas industriales manufactureras. Si en 1961 los extranjeros apenas alcanzaban un 1,3%, en 1985 representaban el 11,5% del empleo. Tan solo la construcción había incorporado niveles similares, pasando del 3,3% en 1960 al 12,4% en 1985.

»Los datos agregados, aunque significativos en cualquier toma de decisión o análisis, suelen ocultar importantes diferencias de fondo. Aspectos como la desagregación, la interrelación o la multicausalidad enriquecen cualquier aproximación en el laboratorio histórico. En nuestro caso concreto, las cifras relativas de ocupación aumentan si pasamos del sector a algunas ramas industriales. En 1961, por ejemplo, el porcentaje de trabajadores extranjeros en la industria del automóvil era de un 6,5%. A la altura de 1970 ascendía al 25,7%. Y si de estos pasamos a empresas concretas las cifras son más elevadas, ya que el 31% de los trabajadores de la factoría Opel/Russelsheim en 1972 eran extranjeros. De ellos, alrededor de 2.500 (un 26%) procedían de España. En la empresa galletera Bahlsen/Barsinghausen un 21% de la plantilla (674) eran mujeres españolas en 1965.Y en el caso de la factoría alimentaria Langnese-Iglo/Wunstorf, de los 2.780 empleados el 47% en 1970 eran extranjeros, de estos la mitad turcos y la otra mitad españoles.

»La finalidad de este estudio es situar la integración de los emigrantes españoles en el mercado laboral de la República Federal de Alemania (RFA) entre 1960 y los años previos a la entrada de España en la CEE, abordando su papel dentro de la inmigración en general y del crecimiento industrial. El objetivo es la reconstrucción del stock de emigrantes laborales españoles ahondando en su inserción regional, sectorial y empresarial en la Alemania occidental y comparando esta evidencia cuantitativa con datos agregados de la población inmigrante ocupada en la República Federal y de la población autóctona. El primer apartado aborda el marco institucional del “milagro económico alemán” y los efectos de la crisis industrial para introducir a los inmigrantes dentro del engranaje productivo y coyuntural del país de destino. Más adelante, me centraré en los ciclos económicos del empleo y en el espacio regional en el que se asentó la inmigración, pasando después al estudio de las distintas ramas industriales. Finalmente, se aborda la ubicación del empleo extranjero en la estructura empresarial alemana, adentrándonos en la distribución de la ocupación en las empresas según su tamaño y reivindicando la elevada funcionalidad de esta mano de obra industriosa dentro de la productiva industria de la Alemania occidental.

»La inserción laboral de la población inmigrante es analizada atendiendo a variables geográficas o laborales del sector, ramas de actividad, empresas, salarios, desempleo u ocupación. Además de los estudios que adoptan una perspectiva longitudinal mediante la movilidad de un grupo y de su ciclo vital, el análisis del stock es relevante para analizar la integración laboral inmigrante y valorar la contribución de esta inmigración en la estructura productiva. En inmigración el tradicional foco de atención son las diferencias existentes en la ubicación de la fuerza de trabajo utilizando múltiples variables y tendencias —verticales u horizontales— con el fin de analizar su continuidad o no en el tiempo y el papel del mercado y de las instituciones. Desde el punto de vista teórico, junto a los análisis pioneros sobre la segmentación de mercados internos vinculados a la inmigración como los de Piore y de síntesis generales, existe una amplísima literatura sobre la integración de los trabajadores extranjeros en la RFA que proviene de sociología. También hay trabajos económicos que han continuado en la última década con la segmentación de mercados y con estudios de caso. Junto a referencias en obras generales, para el caso concreto de los españoles en la RFA disponemos de algunos estudios previos desde las ciencias sociales y de algunas aportaciones recientes desde la historia.»

«Emigrantes industriosos: los trabajadores españoles y el “milagro económico alemán”, 1960-1985», de Gloria Sanz Lafuente (Universidad Pública de Navarra)