Dimarts, 15 de desembre
|
Es publica Iniciació a la botànica, de Pius Font i Quer, un clàssic de la bibliografia científica catalana. Joan Vallès i Josep Vigo són els responsables d’aquesta tercera edició, que revisa i actualitza la segona, a cura d’Oriol de Bolòs, amb les il·lustracions originals d’Eugeni Sierra.
L’eminent botànic Pius Font i Quer va publicar el 1938 Iniciació a la botànica, un tractat de morfologia externa dels vegetals que descriu els processos de formació, diferenciació i perpetuació de les plantes. L’obra, que ofereix informació enciclopèdica i sistemàtica, va contribuir a fixar la terminologia científica en català d’aquesta disciplina. Tanmateix, no es va utilitzar en l’àmbit acadèmic fins més tard, pel fet que la dictadura franquista s’imposà només quatre mesos després de la seva publicació. L’any 1979 Oriol de Bolòs, un altre gran botànic del país, en va fer una segona edició corregida i augmentada amb tres apartats nous: la sistemàtica dels grans grups d’éssers vius, i en particular dels considerats vegetals; l’estructura i les propietats de la cèl·lula, i les formes vitals de les plantes. En aquesta edició que presentem ara –a cura dels botànics Joan Vallès i Josep Vigo (col·lega d’Oriol de Bolòs)– amb motiu del cinquantenari de la mort de Font i Quer el 2014, s’actualitzen els temes incorporats en la segona i s’afegeix un bon nombre d’il·lustracions. Adreçada tant als estudiants de biologia, farmàcia, ciències ambientals i enginyeria agrícola i forestal com a qualsevol persona interessada en la botànica, aquesta obra de referència és una eina indispensable per accedir al coneixement dels vegetals i a la terminologia amb què es descriuen i s’expliquen.
Pius Font i Quer (Lleida, 1888 – Barcelona, 1964). Llicenciat en Ciències Químiques (1908) i doctor en Farmàcia (1914) per la Universitat de Barcelona, el 1911 s’incorporà al cos de sanitat militar. El 1916 entrà a treballar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona i el 1935 creà l’Institut Botànic de Barcelona, que dirigí —com el Jardí Botànic de Barcelona— fins al 1939. Entre el 1917 i el 1922 fou professor de Botànica a la UB; del 1923 al 1939 ho fou a l’Escola Superior d’Agricultura, i del 1933 al 1939, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Acabada la Guerra Civil fou destituït dels seus càrrecs i empresonat. Un cop alliberat, continuà treballant en el camp de la botànica i publicà unes quantes obres remarcables, però no pogué dur a terme alguns dels seus projectes. Fou membre i president de l’Institut d’Estudis Catalans. A més d’un docent innovador i un sòlid investigador, Font i Quer fou el gran organitzador de la botànica a Catalunya i creà una escola que ha estat molt reconeguda en l’àmbit acadèmic, tant a casa nostra com arreu del món.
Oriol de Bolòs i Capdevila (Olot, 1924 – Barcelona, 2007) es doctorà en Ciències Naturals per la Universitat de Barcelona, on fou catedràtic de Botànica. Director de l’Institut Botànic de Barcelona entre el 1965 i el 1984, va treballar en diversos camps de la botànica, especialment la geobotànica i la sistemàtica de plantes. També s’interessà per la terminologia de la botànica.
Joan Vallès i Xirau (Figueres, 1959) és doctor en Farmàcia i llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Catedràtic de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la UB, treballa en diversos àmbits de la botànica, especialment la sistemàtica i l’evolució de plantes, l’etnobotànica, la fitonímia i la història de la botànica. És director científic de Noms de plantes (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014), Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca 2015.
Josep Vigo i Bonada (Ribes de Freser, 1937) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona, on ha estat catedràtic de Botànica de la Facultat de Biologia. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, n’ha presidit la secció de Ciències Biològiques. Ha estudiat diversos aspectes de la botànica —especialment la florística i la geobotànica— i s’ha interessat pel lèxic botànic. És coautor de Noms de plantes.
|
Dimarts, 15 de desembre
|
A El arte de escuchar. Viajes por la música clásica (Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Periodismo Activo, 2015), Roberto Herrscher reuneix dues dècades de treball com a cronista musical i crític d’òpera en els diversos mitjans en què ha col·laborat. Hi desfilen grans personatges del món musical, com Plácido Domingo, Jordi Savall o Astor Piazzola, i escenaris com el Festival de Bayreuth o el Liceu, però sobretot l’autor hi destil·la la seva experiència estètica i humana amb l’ofici literari dels grans periodistes.
A la primera part del llibre, «Personajes» –la majoria ben coneguts, com ara Plácido Domingo, Calixto Bieito, Jordi Savall o Astor Piazzola–, l’autor sap mostrar facetes inèdites de la seva personalitat artística i humana. N’és un bon exemple el capítol dedicat al director d’escena Calixto Bieito, un dels artistes més polèmics i poc compresos pel públic i la crítica.
A la segona part, «Viajes», Herrscher no només ens transporta a escenaris de geografia musical variada, com la Setmana de Música Religiosa de Conca, el Festival Mozart de la Corunya o el Festival de Bayreuth, entre d’altres, sinó que, sobretot, ens narra el viatge interior, quasi iniciàtic, que suposen per a ell aquestes experiències i, amb un estil prolix i amable, fa partícip el lector de les seves emocions.
A la tercera i última part, «Experiencias», enfila una col·lecció de records, concerts i espectacles memorables, xerrades, reflexions, anècdotes i, a través de la música i la seva interpretació, ens parla de la vida i de la mort, de l’amor i de l’odi, de la companyia i de la soledat.
Periodista d’ofici i escriptor, en aquest llibre Roberto Herrscher demostra que, a més d’il·lustrar els aficionats a la música amb els seus coneixements i les seves vivències, és capaç de crear un llenguatge i un estil propis a partir del domini de les tècniques i els diferents gèneres periodístics (entrevistes, cròniques, reportatges...).
Roberto Herrscher (Buenos Aires, 1962) combina la seva feina com a periodista amb la docència. Director del màster en Periodisme BCN_NY, que la Universitat de Barcelona organitza conjuntament amb la Universitat de Columbia, també ensenya periodisme narratiu, cultural, social i de memòria històrica en altres universitats i mitjans d’Espanya, Amèrica Llatina i els Estats Units. Ha impartit cursos de periodisme musical a l’Ithaca College de Nova York i a la Universitat dels Andes de Bogotà, i de formació de periodistes a l’Institut Internacional per al Desenvolupament del Periodisme (IIJ) de Berlín i a l’Acadèmia Deutsche Welle (DWA) de Bonn. Corresponsal de la revista musical nord-americana Opera News, publica regularment cròniques, reportatges i assaigs en revistes com Gatopardo, Etiqueta Negra, Travesías, Buen Salvaje i Lateral; en revistes digitals com Altaïr, FronteraD, Anfibia i El Estado Mental; i, especialment, al suplement «Cultura/s» de La Vanguardia. És autor de Los Viajes del «Penélope» (2007), traduït a l’anglès com The voyages of the «Penelope», i de Periodismo narrativo, publicat el 2012 a la col·lecció Periodismo Activo.
Periodismo Activo és una col·lecció dedicada a explorar els escenaris canviants que el periodisme està experimentant en aquest principi de segle, a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el setè títol de la col·lecció, després de l’aparició de Periodismo narrativo (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter (2015), de Vladimir de Semir; Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán, i El nuevo Nuevo Periodismo, de Robert Boynton.
|
Dimarts, 15 de desembre
|
Constantino, ¿el primer emperador cristiano? Religión y política en el siglo IV, de Josep Vilella (ed.), reuneix els treballs de quaranta-cinc especialistes que analitzen des de diferents perspectives la importància de la figura de Constantí en la complexa transició del paganisme al cristianisme, un dels fets més transcendentals en la història d’Europa, la influència del qual és lluny d’extingir-se.
Coordinat i editat per Josep Vilella, el volum s’ha organitzat en set apartats. En el primer es tracten les obres de dos autors coetanis de Constantí, Lactanci i Eusebi, testimonis cabdals per a la comprensió i interpretació posterior del seu regnat. En el segon, s’aborda la trajectòria politicoreligiosa de Constantí, des de la ruptura amb el model tetràrquic fins a l’assoliment de la sobirania absoluta, prestant singular atenció a la seva vinculació amb la fe cristiana. El tercer apartat, dedicat a Itàlia, s’ocupa de les intervencions edilícies que tingueren lloc en l’època constantiniana a Roma i la Campània, així com de les relacions entre l’emperador i el senat i de les decisions que es van prendre per reorganitzar l’annona pública romana després de la fundació de Constantinoble. El quart estudia les polítiques que Constantí va desplegar per aconseguir una Església homogènia, unida i propícia als seus interessos, mentre que el cinquè, en canvi, examina la seva posició envers la tradició pagano-imperial, considerada des del punt de vista religiós i polític. Centrat en aspectes legislatius, el sisè apartat mostra tant la tolerància com la intolerància de Constantí i subratlla el seu suport creixent als idearis i interessos de les esglésies cristianes majoritàries, en una època marcada pels enfrontaments entre faccions cristianes diverses que van sotmetre l’imperi a grans tensions. Finalment, el setè se centra menys en el Constantí històric i més en els «Constantins» llegendaris o ficticis, encara que certament arrelats al primer i originats sota el seu regnat, a vegades fins i tot activats per ell mateix.
Malgrat que en l’estat actual de les investigacions dedicades a l’emperador Constantí i a la seva època hi hagi, probablement, més incerteses que certeses, els treballs aplegats en aquest llibre aporten nova llum a la interpretació dels fets històrics i contribueixen a millorar el coneixement de l’antiguitat tardana, que tanta dificultat revesteix.
Josep Vilella (1959), doctor en història i llicenciat en filologia clàssica, és professor d’història antiga a la Universitat de Barcelona. Ha creat i desenvolupat línies de recerca centrades, sobretot, en l’estudi dels polièdrics fenòmens religiosos i sociopolítics esdevinguts durant els segles que connecten el món antic amb el medieval, dedicant una atenció particular als testimonis patrístics i canònics. Fundador i director del Grup de Recerques en Antiguitat Tardana (GRAT), format per un equip interdisciplinari i amb projectes internacionals, és també membre de diversos instituts, centres de recerca i comitès acadèmics. De la seva variada producció científica, sovint publicada en revistes especialitzades, destaquen els títols següents: Recerques sobre el comerç baix imperial del nord-est de la Península Ibèrica (1983); De la «fides gothica» a la ortodoxia nicena: inicio de la teología política visigótica (1986), amb Cristina Godoy; La política religiosa del Imperio romano y la cristiandad hispánica durante el siglo V (1990); Els concilis eclesiàstics de la Tarraconensis durant el segle V (1996); Hispania entre el Imperio romano y las monarquías germánicas (1998), i Un decenio de investigación en torno a los cánones pseudoiliberritanos. Nueva respuesta a la crítica unitaria (2013).
|
Dimarts, 15 de desembre
|
RECORDANCA EN LA TARDOR
Plou amb alegre furia jovençana;
la noia blanca du una rosa al trau,
i es fa en el cel la bella clariana
i pel carrer cada bassal és blau.
Jo un altre temps vivía eixa galana
hora diversa que mon cor atrau…
Però no et veig en l’ombra casolana
com allavors, o mon amor suau;
¿en jo passar mires encar la via
amb el somriure de ton vell istil
i és en ta destra aquell lilà gentil
que dins la fosca vas estrenye’ un dia?
¿O és tal vegada que amb melanconía
l’any es recorda de son temps d’abril?
ESPARSES DE TARDOR
Ara que, al lluny, el dia que es mustiga
retreu el flam de nostres dies vells,
veu amb recança l’oblidada amiga
finar sos dits adintre sos anells.
La llum ens besa amb una lleu fadiga.
Les dònes clares, al fugî els ocells,
senten al cor la dolça mel antiga,
i els homes tenen pensaments novells.
ARBRES A LA TARDOR
A cada marge hi ha la testa saura
d’un arbre un, tot bell en la dolô;
sols vosaltres sóu verds quan tot se daura,
pins de vellut i alzines de crespó.
Tu, vell pollanc, ¿on aniràs a raure,
que ja ets baumat i sense cap braó?
Tot diu a ton voltant que tu has de caure:
ja no tens niarada ni plançó.
També un jove pollanc fina aprop teu,
l’eura l’enllaça; cada tija lleu
fina dins l’eura sens poder-se’n treure.
Quan tu, vell arbre, escalfaràs mon peu,
el teu veí serà com un trofeu
i tots diran: –Quina columna d’eura!
|
|
El divendres 11 de desembre, a les 19 h, a la llibreria Altaïr (Gran Via de les Corts Catalanes, 616) presentarem el llibre El arte de escuchar. Viajes por la música clásica, de Roberto Herrscher. En l’acte intervindran la periodista Rosa Massagué i l’escriptor i fotògraf Leo Faccio.
|
|