Dijous 19 de novembre de 2015
|
La paraula en el vent, obra publicada per primer cop el 1914, va situar la lírica catalana en la modernitat europea i va consolidar Carner com el «príncep dels poetes». Aquesta nova edició ofereix, juntament amb el facsímil de la publicació del 1914, dos volums més a cura de Jaume Coll.
El títol del poemari evoca el vers de Petrarca «solco onde, e ’n rena fondo, et scrivo in vento» (‘llauro les ones, construeixo a la sorra, i escric en el vent’), de manera que el poeta toscà esdevé un model per a Carner, tant pel que fa a la mètrica com al tema de l’amor que mou a la compassió i al penediment. Tal com manifesta Jaume Coll, «hauríem de recular al segle xv per trobar a la nostra tradició cultural una obra de contingut amorós d’una magnitud semblant». La paraula en el vent esbandeix «per sempre la retòrica ampul·losa de la poesia pseudoromàntica anterior, encallada en un discurs amorós que navegava entre la inversemblança i la cursileria».
Els tres llibres, curosament editats, es presenten en un estoig. El primer volum d’aquesta edició és el facsímil d’un exemplar únic, utilitzat pel mateix Carner per revisar, de pròpia mà, els poemes de La paraula en el vent que va incorporar a La inútil ofrena (1924), una àmplia selecció de la seva poesia amorosa. El facsímil mostra, doncs, la sincronia del text de 1914 i la diacronia manuscrita de trànsit cap al text de 1924.
El segon volum presenta, a les pàgines de l’esquerra, una edició dels seixanta-cinc poemes de La paraula en el vent i, a les de la dreta, la forma final dels poemes que, un cop revisats, van passar a altres llibres posteriors: disset a La inútil ofrena i trenta-nou a Poesia (1957). Es tracta, doncs, d’una edició tridimensional: crítica, genètica i evolutiva, sinòptica i estereoscòpica. Al peu de l’aparat de cada composició, el lector hi trobarà una breu glossa que el situarà en els paràmetres essencials del poema.
Finalment, el tercer volum, Paraula en prosa, està format per textos relacionats amb La paraula en el vent: d’una banda, articles sobre la recepció del llibre per la crítica el mateix 1914 i, d’altra banda, escrits del poeta sobre temes diversos (història literària, traducció de grans autors, revisió de la seva obra, teoria de la creació, etc.). El volum es completa amb un apèndix de dues imatges comentades i relacionades amb La paraula en el vent.
Josep Carner (1884-1970) és un dels autors més destacats de la història de la literatura catalana, gran renovador de la poesia i de la llengua. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, va fer la carrera diplomàtica i exercí càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola vivia fora de Catalunya; es va mantenir fidel a la República i no hi va tornar a residir mai més.
Autor precoç, començà a publicar amb només dotze anys, i amb vint-i-sis, el 1910, fou proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona. Llibre dels poetes (1904) és el seu primer poemari; deu anys després publicà dues obres excepcionals, Auques i ventalls i La paraula en el vent (1914), que formen part de la primera dècada prodigiosa del poeta, tal com ho expressa Jaume Coll. En la segona dècada, als anys trenta, hi trobem títols tan singulars com El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935) o el mateix Nabí (1938), un artifici verbal meravellós. I en la tercera, als anys cinquanta, Poesia (1957) esdevé una gran síntesi de la seva trajectòria i un dels llibres més extraordinaris de la poesia europea del segle XX. A banda de la poesia, l’obra en prosa de Carner és igualment excepcional, amb títols com Les bonhomies (1925), i traduccions com la de Pickwick (1931), de Charles Dickens.
Jaume Coll Llinàs, professor de literatura catalana i crítica textual a la Universitat de Barcelona, és marmessor del llegat literari de Josep Carner, de qui ha editat, entre molts altres llibres, Poesia (Quaderns Crema, 1992); Nabí (Edicions 62, 1991, 1998; La Butxaca, 2012); Arbres (Edicions 62, 2006), i L’oreig entre les canyes (Edicions 62, 2006). També ha escrit llibres de gastronomia, com Carme Ruscalleda, del plat a la vida (2000), El Celler de Can Roca, una simfonia fantàstica (2006) o El Bulli. Una passejada per la cuina adriànica (2010).
|
Dijous 19 de novembre de 2015
|
Ramon Margalef, ecólogo de la biosfera, de Narcís Prat, Joandomènec Ros i Francesc Peters, és la biografia científica de l’ecòleg espanyol de més renom internacional, i ha estat editada amb el patrocini de la Fundació Agbar en ocasió del desè aniversari de la seva mort. Margalef va impartir classes d’ecologia abans que aquesta disciplina existís com a matèria d’estudi a les universitats espanyoles.
Es tracta d’una extensa, rigorosa i ben documentada biografia que vol donar a conèixer als lectors la personalitat científica de Ramon Margalef a través de la seva obra. Tot i que ja s’han publicat amb anterioritat alguns llibres sobre la vida i la contribució científica de Margalef, la majoria d’aquests treballs només aporten informacions parcials, de manera que aquesta que publiquem ara és la primera biografia científica completa del professor. Els autors han dividit l’activitat científica de Margalef en sis blocs, basant-se en les sis obres clau de la seva carrera, en les quals va sintetitzar el que era per a ell l’ecologia. Cadascun dels blocs s’ha dividit, al seu torn, en tres parts: una notícia biogràfica, una síntesi bibliogràfica i un repàs de les publicacions i les principals idees sorgides del treball en cada època.
Aquests sis blocs són: «Los fundamentos de un naturalista (1919-1943)», en què s’analitza la seva formació abans de la Guerra Civil, amb la primera publicació: Acta Hydrobiologica, de la Societat Catalana d’Estudis Biològics, realitzada amb el seu amic Josep M. Marcè (que morí a la batalla de l’Ebre, en la qual Margalef també va participar com a integrant de la «lleva del biberó»); «La formación de un científico en una España aislada (1943-1957)», etapa que va culminar amb la publicació del treball La teoría de la información en ecología (Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1957), una monografia que li va obrir les portes de les principals institucions internacionals que treballaven en ecologia; «La primera síntesis (1957-1968)», època en què va publicar Perspectives in ecological theory (University of Chicago, 1968), el primer llibre en què va intentar unificar l’ecologia en un cos teòric únic; «La ecología y la biosfera (1968-1981)», moment que correspon a la publicació de La biosfera. Entre la termodinámica y el juego (Omega, 1980), una teoria que explica el funcionament de la biosfera, i de Teoría de los sistemas ecológicos (Publicacions i Edicions de la UB, 1981-1991), una obra en què Margalef feia la seva particular cerca dels principis unificadors en ecologia i explorava vies diferents a les que els ecòlegs d’aquells anys seguien; i, finalment, «Una biosfera para perturbar, gestionar, apreciar, conocer, amar (1991-2004)», que va culminar amb la publicació de Our biosphere (Ecology Institut, 1997), en què exposava la seva visió de l’ecologia i que mostra –si la comparem amb l’obra de 1968– quines idees centrals havien desaparegut en aquest trajecte i quines es conservaven.
Ramon Margalef (1919-2004), biòleg de formació, va destacar pel seu treball en els camps de la limnologia, l’oceanografia i l’ecologia. És considerat un dels científics més importants de Catalunya de tots els temps i un dels pilars de l’ecologia del segle XX. Va obtenir la primera càtedra d’Ecologia de l’Estat espanyol a la Universitat de Barcelona, on va constituir el Departament d’Ecologia i des del qual va formar un bon nombre d’ecòlegs, limnòlegs i oceanògrafs. Va ser membre de nombroses societats científiques i va publicar més de quatre-cents articles sobre biologia marina, limnologia i ecologia general. Entre els seus treballs, destaquen l’aplicació de la teoria de la informació als estudis ecològics i la creació de models matemàtics per a l’estudi de les poblacions. No només va excel·lir com a naturalista, sinó que relacionava diferents aspectes de la biologia, la geologia, la física i la química.
Va rebre diversos guardons, com el Premi Huntsman (considerat el «Premi Nobel» en oceanografia), el Premi Naumann-Thienemann de limnologia i el Premi Ramón y Cajal. El 1997 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i, el 2003, amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva tasca investigadora. El 2004 la Generalitat de Catalunya creà el Premi Ramon Margalef d’Ecologia. Va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Laval (Canadà), la Universitat d’Aix-Marsella (França), la Universitat Nacional de Luján (Argentina), la Universitat d’Alacant (Espanya) i l’Institut Químic de Sarrià. Les seves obres més destacades són: Comunidades naturales (Instituto de Biología Marina, Universidad de Puerto Rico, 1962); Perspectives in ecological theory (University of Chicago, 1968); Ecología (Omega, 1974); La biosfera: entre la termodinámica y el juego (Omega, 1980); Limnología (Omega, 1983); Teoría de los sistemas ecológicos (Publicacions i Edicions de la UB, 1991) i Our biosphere (Ecology Institut, 1997).
|
Dijous 19 de novembre de 2015
|
Tragèdia. Teoria i presència del gènere en la literatura catalana, a cura de Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera i Muntané, aplega deu treballs que tenen com a objectiu estudiar la presència d’un dels gèneres més representatius de l’antiguitat clàssica dins la cultura catalana contemporània.
Aquest llibre, fruit del treball de recerca de l’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona, inclou una sèrie d’articles que se centren, per una banda, en la reflexió crítica sobre els conceptes de tragèdia i tràgic i, per una altra, en l’anàlisi d’aspectes concrets del gènere, i també n’ofereix uns quants que aborden el conreu de la tragèdia per autors catalans dels segles XIX i XX.
La reflexió crítica a l’entorn de la idea de tragèdia és desenvolupada a «La crítica catalana del segle XIX i la tragèdia», de Rosa Cabré i Monné; «Pere Bosch Gimpera i la tragèdia grega», de Jaume Pòrtulas, i «La tragèdia i el tràgic de Riba», de Carles Garriga. El treball de Roser Homar, «El tràgic en els relats d’amor i d’aventures», l’únic de tema no català, estudia aspectes concrets del gènere, mentre que el de Joan Josep Mussarra Roca, «Aspectes del Sèneca tràgic dins la tradició literària catalana», analitza la influència dels dramaturgs clàssics en la literatura catalana. Tots aquests autors estan vinculats a la Universitat de Barcelona. Finalment, uns quants estudis tracten sobre el conreu del gènere per autors catalans dels segles XIX i XX: «Una aproximació a les tragèdies de Francesc Ubach i Vinyeta», de Montserrat Jufresa (UB); «Tragèdies catalanes del primer terç del segle XX», de Jordi Malé (Universitat de Lleida); «Il Prometeo di Eugeni d’Ors», de Paola Volpe (Universitat de Salern); «L’ironia tragica nell’Antigone (con una nota sull’Antigone di Salvador Espriu)», de Guido Paduano (Universitat de Pisa), i «Helena de Villalonga: referents i innovació», de Carmen Morenilla (Universitat de València).
Amb aquest volum, que té el seu origen en el Simposi Internacional «Tragèdia», organitzat per l’Aula Carles Riba i celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans el juliol de 2013, l’Aula prolonga una de les seves línies d’investigació: la pervivència i la transformació dels gèneres antics en els temps moderns. Una línia que ja ha donat fruits en diverses publicacions, com Formes modernes de l’èpica (del segle XVI al segle XX), a cura d’Eulàlia Miralles i Jordi Malé (Obrador Edèndum, 2008); L’idil·li als segles XIX i XX. Literatura, música i arts plàstiques, a cura d’Eulàlia Miralles, Jordi Malé i Roger Canadell (Obrador Edèndum, 2010); Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, a cura de Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera i Muntané (Publicacions i Edicions de la UB, 2012); L’epica. Tra evocazione mitica e tragedia, a cura de Giuseppe Grilli (Aracne, 2013), i Mercè Rodoreda i els clàssics, a cura de Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera i Muntané (Publicacions i Edicions de la UB, 2013), i que respon a l’objectiu principal del grup de recerca: l’estudi de la presència i el paper dels clàssics i de l’humanisme en la nostra història cultural i literària.
L’Aula Carles Riba és un espai de debat entre els estudiosos de la cultura clàssica i la catalana, que té l’objectiu de dilucidar el paper dels autors clàssics i de l’humanisme en la nostra història literària i ideològica. Es va fundar als anys setanta a la Universitat de Barcelona, sota la direcció de Josep Alsina i Antoni Comas, a partir de la commemoració, el 1969, del desè aniversari de la mort de Carles Riba. L’Aula va cessar la seva activitat en morir Antoni Comas, el 1981, però la va reprendre el 1998 per iniciativa d’un grup de professors de filologia catalana i filologia grega de la Universitat de Barcelona, als quals s’han afegit d’altres provinents de diverses universitats, com la Universitat de Lleida, la Universitat de València, la Universitat de Florència i la Universitat de Roma III. El 2014 va encetar una nova etapa sota els auspicis de la Universitat de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
|
Dijous 19 de novembre de 2015
|
«La llegada de Horacio Capel a la Universidad de Barcelona hacia 1966, de la mano del reciente ganador de la cátedra Joan Vilà i Valentí (n. en 1925), supuso un gran impulso al desarrollo de la Geografía urbana, y la Geografía humana en general, en esta universidad, a la sazón la única existente para todo el distrito universitario de Cataluña y Baleares. Aunque Salvador Llobet (1908-1991), que ya ejercía la docencia en este centro antes incluso que el doctor Vilà, había empezado sus estudios en el campo de la Geografía humana y acabaría detentando la primera cátedra con esta denominación, ya se estaba decantando hacia la Geografía física. Dos años antes había publicado su famoso estudio sobre la falsa captura del río Ter e iniciaba los trabajos acerca del periglacial, en los que fue pionero. Por ello, Capel se encontró frente a la posibilidad y a la necesidad al mismo tiempo de desarrollar todo el campo disciplinar en esta materia, tanto en su docencia como en su investigación.»
«El momento era especialmente estimulante entonces, sobre todo en las universidades, con un movimiento estudiantil efervescente que, de una u otra forma, impulsaba y prefiguraba los cambios del tardofranquismo hacia la transición. Al mismo tiempo, la propia disciplina geográfica a escala internacional se encontraba también en una dinámica teórica y metodológica, casi en una espiral de cambios, que minaba los viejos dogmas clásicos en una relativamente rápida sucesión de paradigmas contradictorios, que Capel seguía con una intensa labor de lecturas. Este hecho contribuiría tal vez a explicar la atención que Capel ha acabado dedicando a la historia y a la evolución del pensamiento geográfico, como se analiza en otros capítulos de esta obra. En su primera etapa docente transmitía directamente a los estudiantes la necesidad de leer para seguir los cambios que no siempre eran capaces de asimilar.
»Capel llegó a Barcelona, con su trabajo de Geografía de la población urbana sobre Lorca, su lugar de residencia, que había constituido su tesis de licenciatura en 1963, elaborada dentro de los cánones del modelo regional francés, como correspondía a la época. La población y especialmente las migraciones centraron sus primeros intereses en Geografía humana a quien había ingresado en la Universidad de Murcia para formarse como historiador, tal como él mismo ha explicado. Vilà y Llobet, por su parte, habían asistido al Congreso Internacional de la Unión Geográfica Internacional celebrado en Río de Janeiro en 1956, donde entraron en contacto con la Geografía internacional y con muchos de los grandes geógrafos contemporáneos. Un impacto especial les habría producido la intervención de una entonces relativamente joven Jacqueline Beaujeu-Garnier (1917-1995), en un mundo predominantemente masculino. Precisamente de su manual de Geografía urbana, publicado en 1963 junto a Georges Chabot, realizaría Capel la bibliografía española para la edición castellana de la editorial Vicens Vives, publicada en 1970 a instancias de Vilà.
»En las clases de Geografía humana, en el antiguo edificio histórico de la Universidad de Barcelona, Capel introdujo la ecología urbana a partir del texto del sociólogo estadounidense Amos H. Hawley (1910-2009). Se trata de un texto que entonces resultaba algo extraño en una facultad de Letras; Hawley era continuador de la escuela clásica de Chicago, y su libro fue traducido por el sociólogo José Jiménez Blanco (1930-2009), que estudió con el autor en la Universidad de Michigan, y fue difundido en España entre los especialistas de Ciencia Política, en aquellos momentos Derecho político, ya que, como la Sociología, apenas existía en la universidad española. En la asignatura se trabajaban especialmente los capítulos finales, dedicados a los aspectos espaciales y temporales de la organización ecológica, así como al crecimiento de la ciudad y a la movilidad de la población. Los estudiantes guardamos especialmente una idea muy clara acerca de la importancia de la escuela de Chicago en los estudios urbanos.
»Capel recomendaba este libro muy probablemente porque se encontraba ya en el camino de su tesis doctoral, que presentaría en 1972. Arduo y dificultoso camino desde la Geografía regional francesa hacia la nueva Geografía teorético-cuantitativa anglosajona, que Capel focalizaría en el estudio del sistema urbano español. Para ello se planteaba como necesario, entre otras cosas, reforzar sus conocimientos de matemática y de estadística. En relación con este camino realizaría más tarde un alto, o mejor un excurso, más teórico que práctico quizá, en la Geografía de la percepción, sobre la que publicó diversos trabajos en 1973 y 1975, también reseñados en esta obra. Pero la elaboración en 1971 de la traducción, análisis y presentación del artículo póstumo de Karl Fred K. Schaefer (1904-1953) de 1953 supuso un hito teórico fundamental en este camino de Capel, y también en el de quienes cursábamos los estudios de Geografía en aquellos años. Se consolidaba desde un punto de vista teórico la ruptura con el enfoque regional francés, y ello en unos momentos en los que en el mundo anglosajón se había iniciado ya una nueva ruptura con esta llamada nueva Geografía, a partir de la aparición de los primeros estudios radicales. Hay que recordar, por otro lado, que en Francia las posiciones críticas habían tenido siempre una cierta continuidad con el marxismo tradicional pero en otras Ciencias Sociales, especialmente en la Economía, la Sociología o la Filosofía.»
|
|
El dimarts 3 de novembre, a les 19.30 h, a la llibreria La Central (Mallorca, 237) vam presentar el llibre Les cartes de l’escultor Enric Casanovas, a cura de Teresa Camps i Susanna Portell. En l’acte van intervenir Mercè Vidal, Bonaventura Bassegoda i Marçal Casanovas.
|
|
El dimarts 3 de novembre, a les 18 h, a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 585) vam presentar el llibre Horacio Capel, geógrafo, a cura de Luis Urteaga i Vicente Casals.
|
|
El dimarts 10 de novembre, a les 19.30 h, a la Biblioteca Fages de Climent (plaça del Sol, 11, Figueres) vam presentar el llibre La ciència en la literatura, de Xavier Duran. La presentació va anar a càrrec de Vicenç Pagès Jordà.
|
|
El dissabte 21 de novembre, a les 19.30 h, a La Plaça del Llibre (Sant Ferran, 12, València) presentarem el llibre La ciència en la literatura, de Xavier Duran.
|
|
El dimarts 24 de novembre, a les 19 h, a la Llibreria Documenta (Pau Claris, 144) tindrà lloc la conferència «Divulgació científica, de Galileo a Twitter», amb Vladimir de Semir, amb motiu de la publicació del seu llibre Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter.
|
|