/script> Edicions de la Universitat de Barcelona
 
  logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Octubre
2015
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dimarts 13 d’octubre de 2015
Soldados, marineros y lengua española, de Juan-Pablo García-Borrón, reuneix centenars de paraules i frases fetes d’ús habitual en la llengua castellana provinents de l’ofici de la guerra i les feines del mar. Estructurat en quatre petits diccionaris, el llibre n’explica l’origen i la història, i completa la informació amb dos breus estudis sobre les expressions las cuentas del Gran Capitán i no hay moros en la costa.

García-Borrón ha aplegat una munió de paraules i frases fetes de la llengua castellana, la major part d’ús ben comú, i ens en descobreix l’origen, vinculat a les activitats militars i marineres. El llibre, de lectura amena, aporta una àmplia i rigorosa informació que captivarà tant els filòlegs i lingüistes com qualsevol parlant interessat a conèixer la història de les paraules que utilitza cada dia.

L’obra destaca el fet que algunes activitats i professions han enriquit amb expressions originàriament seves el vocabulari que ara és comú, especialment els soldats i els mariners, notables tributaris de la llengua castellana. Oportuno, per exemple, fou originàriament una paraula de l’àmbit mariner (és un derivat de puerto), i armario, un terme usat pels soldats (era el lloc on guardaven les armes); i si l’expressió no dar un palo al agua va ser en els seus inicis una reconvenció als mariners mandrosos, echar a alguien con cajas destempladas es referia a una manera infamant d’expulsar algú de l’exèrcit.

Els centenars d’històries de paraules i frases fetes que reuneix el llibre s’organitzen en quatre diccionaris que en faciliten la consulta, i l’autor els completa amb dos breus estudis històrics sobre les expressions las cuentas del Gran Capitán i no hay moros en la costa.

Si la fonètica diacrònica posa de manifest que tota llengua es compon en gran mesura de paraules provinents d’altres llengües (aspillera, per exemple, és un mot d’origen català; si procedís del llatí envellit a Castella es pronunciaria espejera), la semàntica diacrònica mostra com la llengua comuna s’ha enriquit amb expressions procedents de diferents ocupacions i oficis. Aquestes variacions d’ordre social són la base del treball desenvolupat a Soldados, marineros y lengua española, que, a més d’oferir-nos informació sobre les professions estudiades i de descobrir-nos delicioses anècdotes històriques, ens ensenya que la llengua –qualsevol llengua– la fem entre tots: és fruit de l’activitat que han dut a terme tant els parlants que ens han precedit com nosaltres mateixos, i dels contactes que, al llarg dels segles, ha mantingut la nostra cultura amb altres cultures que utilitzaven altres llengües.

Juan-Pablo García-Borrón (Lorca, 1959) és professor del Departament de Filologia Hispànica de la Universitat de Barcelona. Les seves principals línies de recerca són l’onomàstica i la semàntica. Ha publicat, entre altres llibres, el Diccionario geográfico de hagiotoponimia española (Publicacions i Edicions de la UB, 2013).


Dimarts 13 d’octubre de 2015
Antologia. Selecció de textos grecs, d’Homer a Libani, obra editada per Francesca Mestre i publicada en homenatge a la catedràtica de grec Eulàlia Vintró amb motiu de la seva jubilació, ofereix una tria de textos que mostren la rica diversitat de més de deu segles de literatura grega antiga.

Els vint textos que aplega el llibre, en original grec i amb una traducció al català escrita especialment per a l’ocasió, abasten tot l’arc temporal de la cultura grega antiga, des de l’arcaisme fins a l’antiguitat tardana, i els principals gèneres: l’èpica i la lírica arcaiques; la tragèdia i la comèdia; la prosa historiogràfica, de la més primitiva a les biografies de figures il·lustres i l’autobiografia; la reflexió filosòfica, política i científica; el relat mític i de ficció, etc. Veus molt diferents, seleccionades i traduïdes pels hel·lenistes Francesca Mestre –que també ha tingut cura de l’edició de l’obra–, Joan Josep Mussarra, Montserrat Reig, Montserrat Camps, Montserrat Jufresa, Jorge Binaghi, Pilar Gómez, Carles Garriga, Xavier Riu, Jaume Almirall, Eloi Creus, Joana Zaragoza, Pau Gilabert, M. Teresa Fau, Jesús Carruesco, Cristian Tolsa i Ernest Marcos.

Enceten el volum els poemes homèrics —la Ilíada i l’Odissea—, dels quals s’han triat dos passatges que tracten el tema de la grandesa d’Aquil·les, mostrada sota els prismes de la crueltat, la pietat i el desconsol. Segueix una de les versions hesiòdiques del mite de Pandora, que explica, entre altres coses, el desconsol d’Aquil·les atenent a les exigències de l’existència dels mortals, herois inclosos. I encara, en el bloc de l’èpica, s’ofereixen vuitanta versos d’un Himne homèric, el dedicat al déu Apol·lo. L’època arcaica es completa amb tres mostres de lírica grega: les elegies de Soló d’Atenes, tant la dedicada a les Muses com les que es fan ressò de la seva activitat política, i les monodies de Safo, exquisits poemes d’amor i de preparació de les noies per al matrimoni. De Píndar, ja a les acaballes del període arcaic, s’inclou un breu epinici, que casa el diví i l’humà, enaltint l’home, l’atleta, que amb el seu esforç s’ha fet mereixedor del favor dels déus.

De l’època clàssica, es recull un fragment de les Històries d’Heròdot que dóna una versió alternativa a l’homèrica —l’egípcia— del rapte d’Hèlena i, per tant, de la guerra de Troia, els seus antecedents i resultats. Pel que fa a la tragèdia, s’ofereix una mostra representativa de cadascun dels tres autors tràgics principals: un passatge de les Eumènides, d’Èsquil, que posa en escena la superació d’un terrible parricidi; el primer cor d’Antígona, de Sòfocles, que presenta l’alegria dels tebans per haver recuperat la pau, i un passatge d’Eurípides que recupera el mite egipci d’Hèlena, a la tragèdia homònima. Quant a la comèdia, el fragment triat pertany a Els acarnesos, d’Aristòfanes, que ens situa a la polis d’Atenes durant la guerra del Peloponès, descrita com un destorb per a la vida quotidiana dels ciutadans. El contrapunt d’aquest tema l’ofereix un text de la Història de la guerra del Peloponès, en què Tucídides fa una llarga reflexió sobre la guerra i descriu excel·lentment, sense explicitar-ho, l’espiral d’ambició en la qual els dirigents atenesos es van endinsant. En l’àmbit de la reflexió filosòfica, s’inclouen uns passatges de la República de Plató que exposen el lloc que, en un estat ideal, han d’ocupar dones i fills, mentre que el text triat de la Constitució dels atenesos, atribuïda a Aristòtil, deixa ben clar que les dones, així com els esclaus i els metecs, estan totalment exclosos del col·lectiu de ciutadans de l’Atenes democràtica.

Els quatre darrers textos són petits exemples de la immensa producció literària postclàssica. El primer és un passatge de l’Himne a Apol·lo, de Cal·límac, contrapunt erudit a l’Himne homèric abans esmentat, i els tres restants són mostres de la prosa d’època imperial romana: un fragment de la Vida de Marcel, de Plutarc, que explica com els siracusans es van defensar de l’atac de l’exèrcit romà gràcies a les màquines de guerra ideades per Arquímedes; una composició breu de Llucià que evoca el mite de la lluita del déu Dionís amb els indis en el seu periple universal, i finalment, ben entrats en el segle IV dC, quan l’imperi ja és oficialment cristià, Libani parla encara de la relació de franquesa i amistat que l’uneix a l’emperador apòstata.

Aquesta antologia ha estat pensada, confegida i publicada per homenatjar, amb motiu de la seva jubilació, Eulàlia Vintró, catedràtica de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i figura destacada de la política catalana durant molts anys. Després d’acabar els estudis de Filosofia i Lletres el 1967, es dedicà a la docència i es doctorà en Filologia Grega amb una tesi sobre Hipòcrates. Militant del PSUC, a mitjan anys setanta inicià una dilatada carrera política que la dugué a les Corts Generals (diputada entre 1979 i 1982), al Parlament de Catalunya (diputada entre 1984 i 1987) i a l’Ajuntament de Barcelona, on va exercir diversos càrrecs al llarg de quatre legislatures (1983-1999). El 1999 va retornar a la universitat, tot i que mai no va perdre l’interès per la política. La seva brillant trajectòria ha estat reconeguda amb guardons com la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio i la Creu de Sant Jordi. Entre altres llibres, ha publicat, com a editora o coordinadora: Homenatge a Montserrat Jufresa (Publicacions i Edicions de la UB, 2012); Som per mirar I. Estudis de filologia grega oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), i Som per mirar II. Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014).

Francesca Mestre (1956) és professora del Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i està especialitzada en literatura, cultura i societat hel·lenístiques i gregues en època romana, així com en didàctica de la llengua grega. Dirigeix el grup de recerca Graecia Capta per a l’estudi del món grec sota dominació romana, és membre del Grup Consolidat d’Innovació Docent de la UB Electra i responsable de l’assignatura de Grec a les PAU de Catalunya. Entre altres llibres, ha publicat, com a editora o coordinadora: Lucian of Samosata, Greek Writer and Roman Citizen (Publicacions i Edicions de la UB, 2010); Homenatge a Montserrat Jufresa (Publicacions i Edicions de la UB, 2012); Three Centuries of Greek Culture under the Roman Empire. Homo Romanus Graeca Oratione (Publicacions i Edicions de la UB, 2014); Som per mirar I. Estudis de filologia grega oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), i Som per mirar II. Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014).


Dimarts 13 d’octubre de 2015
L’exactitud que fa funcionar el món. Per què les ciències exactes són arreu encara que no ens n’adonem, de Concepció Arenas, és un nou títol de la col·lecció Catàlisi de divulgació científica que ens descobreix el fil ocult que uneix tots els fets de la realitat que ens envolta.

Aquest volum proposa una manera diferent i engrescadora d’acostar-se a les ciències exactes i el coneixement en general. Quina relació hi ha entre les formigues i la pintura artís­tica? I entre la poliomielitis i els vells marins? Què té a veure Mozart amb els daus? I els gens amb les sabates de cordons? Encara que al primer cop d’ull no ho sembli, aquests elements tenen un punt d’unió, un «comú deno­minador». Al llarg de les pàgines del llibre, com qui segueix la trama d’una novel·la policíaca, l’autora va des­cobrint quina és la branca del saber que connecta àmbits tan diversos com la història, l’art, la música, la genètica o el dret. Però cal arribar fins al final per descobrir el nom d’aquest saber: una de les disciplines més útils i apassionants, que es troba arreu encara que sovint no en siguem conscients.

Per fer aquest camí, el llibre es divideix en onze breus capítols, cadascun dels quals consta de dues parts. En la primera, es presenten fets o curiositats del món que ens envolta que, malgrat que no ho sembli, estan relacionats. En la segona, sota l’epígraf «I a més…», s’analitza detalladament què hi ha darre­re d’aquests fets i en què es fonamenten aquestes relacions.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, iniciada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la nostra vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño, i La ciència en la literatura, de Xavier Duran.

Concepció Arenas i Solà (Barcelona, 1959), doctora en Matemàtiques, és professora del Departament d’Estadística de la Universitat de Barcelona. Especialista en l’anàlisi multivariant, les seves principals línies de recerca se centren en el desenvolupament de nous models estadístics teòrics amb aplicacions en l’àmbit de l’evolució biològica, la genètica humana, la medicina i la robòtica. Ha publicat nombrosos articles en revistes de la seva àrea científica i també d’altres especialitats en què ha col·laborat com a estadística. És autora de diversos llibres docents sobre la matèria.


Dimarts 13 d’octubre de 2015
«La col·lecció que presentem està formada per un conjunt d’obres que es conserven en una mateixa, i encara més extensa, col·lecció de pintura catalana. Es tracta d’un conjunt de més de cent obres creades el 1972 per diversos artistes amb l’objectiu de ser exposades en una mostra d’homenatge a Picasso que tingué lloc a Vallauris a les acaballes d’aquell any. Responien a la convocatòria d’un jove galerista barceloní que organitzà aquesta exposició com a desgreuge dels atemptats perpetrats contra el nom de Picasso i que el mateix galerista havia sofert en la seva persona i al seu establiment: la galeria Taller de Picasso.»

«El 1971 Picasso complia el seu norantè aniversari. La voluntat de celebrar-ho de l’artista fou suficient per emplaçar-lo com a objectiu d’una sèrie d’atemptats perpetrats per grups d’ultradreta, que atacaren llibreries i galeries d’art espanyoles. Les circumstàncies d’aquestes agressions suggereixen que foren accions específiques i planificades, que van conformar una autèntica campanya contra Picasso. Amb la intenció d’organitzar una exposició com a acte de desgreuge davant d’aquests atacs, el director de la galeria va sol·licitar a més de cent artistes i personalitats del món de la cultura una dedicatòria que havien de realitzar al damunt d’una peça de cotó orlat, un cobretaula d’homenatge. La resposta fou contundent i gairebé tots els convocats van enviar els seus missatges.

»La major part de les obres que conformen aquest homenatge es conserven juntes, ja que van ser reunides per un mateix col·leccionista que les adquirí en diversos moments de la dècada dels anys noranta. Actualment, gran part d’aquest conjunt es pot contemplar al vestíbul i el restaurant de l’hotel Mas de Torrent, al poble de Torrent, a l’Empordà.

»Així doncs, no abordem l’enfocament habitual de “col·lecció” com a recopilació realitzada mitjançant el criteri de selecció d’un col·leccionista, sinó com un conjunt d’obres vinculades i, en aquest cas, fruit d’una mateixa acció artística. Tanmateix, sempre constitueix una referència de col·leccionisme, tant per la voluntat de la iniciativa d’aplegar unes obres determinades com per l’esforç dut a terme després de reunir-les i reconstruir el conjunt. Un conjunt la unitat del qual permet recuperar fets històrics i aportar nova informació al context artístic dels anys setanta. En aquest sentit, la funció del col·leccionisme es revela imprescindible, no pas com a matriu de creació d’un cert discurs artístic, sinó com a agent de preservació dels objectes. La voluntat del col·leccionista de reunir el conjunt possibilita la reconstrucció i la transmissió del seu discurs historicoartístic, de la seva memòria. L’anàlisi d’aquestes obres en conjunt ha permès reconstruir uns fets dels quals s’havia perdut parcialment la memòria. Uns esdeveniments que ens parlen de la recepció, durant el franquisme, d’un artista alineat en els corrents materialistes i que havia esdevingut un símbol de llibertat per a un ampli sector de la societat.

»El valor diferencial d’aquesta col·lecció és la seva condició de conjunt reivindicatiu de Picasso durant la dictadura, l’alt contingut crític i compromès de la major part de les seves obres, moltes de les quals fan referència a la destrucció de les obres de Picasso i a la repressió. Els atemptats havien actuat com a catalitzador d’un estat d’opinió. El sentiment comú d’indignació afavorí la conciliació entre la pràctica artística i l’ètica política, i va estimular la producció d’obres amb un alt grau de contingut crític. Així, aquest conjunt constitueix un dels pocs exemples que hi ha de col·lecció amb intencionalitat política i social, entre els quals podem esmentar també la col·lecció Martínez Guerricabeitia.»


El divendres 2 d’octubre, a les 18 h, a l’Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47), l’escriptor i dramaturg Jordi Coca va presentar el volum de l’Aula Carles Riba Tragèdia, a cura de Jordi Pujol i Meritxell Talavera.

El dimecres 14 d’octubre, a les 20 h, a la Llibreria 22 de Girona (carrer de les Hortes, 22), la crítica i professora Mita Casacuberta presentarà La ciència en la literatura. Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps, de Xavier Duran.

El dimecres 28 d’octubre, a les 12 h, a la Facultat de Biologia (Diagonal, 643) presentarem Ramon Margalef, ecólogo de la biosfera. Una biografía científica, de Narcís Prat, Joandomènec Ros i Francesc Peters.

El dimecres 28 d’octubre, a les 13 h, a l’Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia (Aribau, 2-8) presentarem l’edició de La paraula en el vent, de Josep Carner, a cura de Jaume Coll, per commemorar el primer centenari de la seva publicació. La presentació anirà a càrrec d’Alberto Blecua i Albert Rossich.

El dimarts 3 de novembre, a les 19.30 h, a la llibreria La Central (Mallorca, 237) presentarem Les cartes de l’escultor Enric Casanovas, a cura de Teresa Camps i Susanna Portell. La presentació anirà a càrrec de Mercè Vidal i Bonaventura Bassegoda.

 
 
logo