Dimecres 6 de maig
|
El llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, de Joan Vallès (dir.), Joan Veny, Josep Vigo, M. Àngels Bonet, M. Antònia Julià i Joan Carles Villalonga, ha rebut el Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca (Altres Ciències) 2015.
Coeditat pel Centre de Terminologia (Termcat) i Publicacions i Edicions de la UB, el llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana recull més de 35.000 denominacions documentades arreu dels territoris de parla catalana, corresponents a més de 5.800 espècies de plantes vasculars, en bona part autòctones, així com un nombre important de noms catalans d’espècies exòtiques amb interès comercial, cultural o científic. L’obra ha estat possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Universitat de Barcelona, tant pel que fa a la tasca investigadora dels autors com a la coordinació editorial duta a terme per Publicacions i Edicions de la UB.
En aquesta entrevista parlem amb Joan Vallès, catedràtic de botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i director científic de l’obra, sobre el valor del premi i la feina ingent que ha suposat la realització d’aquest projecte.
Què significa haver guanyat aquest premi?
Abans que res vull manifestar que trobo molt bé que Serra d’Or atorgui premis no només en l’àmbit literari o humanístic, sinó també en el científic. És una mostra del concepte que l’entitat té de la cultura, que comparteixo plenament. A part d’això, el premi al llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana és, certament, una mica per als sis autors, els editors i força altres col·laboradors, però, sobretot, per a totes aquelles persones que, al llarg de la història, han anomenat –i ho continuen fent– les plantes en català. El fet que aquest llibre hagi estat premiat vol dir, doncs, que es valora de manera positiva –cosa que agraeixo molt en nom de tots els autors– aquesta recerca multidisciplinària, a cavall de la botànica i la lingüística, i, sobretot, la informació científica –i, doncs, cultural– que conté.
Heu dirigit un equip interdisciplinari de botànics i lingüistes. Com ha estat aquesta col·laboració?
Sembla molt tòpic, però he de dir que ha estat enriquidora. Tots els autors hem après coses els uns dels altres. Encara que d’entrada pugui semblar que lingüística i botànica siguin molt allunyades, hi ha hagut força gent interessada en tots dos àmbits; ara bé, sigui com sigui, la formació i les maneres de treballar són diferents i això ha significat haver-nos d’adaptar recíprocament. El Termcat, amb el qual hem col·laborat o col·laborem, en diferents graus, tots els autors del llibre, ha fet de nexe d’unió i ha facilitat l’entesa (que ja no era pas dificilíssima d’entrada) entre aquells que provenim dels dos bàndols d’allò que s’havia anomenat les dues cultures. Vull remarcar que ha estat importantíssim –per a mi, i crec que també per a la resta d’autors fora dels dos que ara esmentaré– poder treballar amb dos grans mestres, cadascun en el seu àmbit: en Joan Veny i en Josep Vigo.
Com ho heu fet per recollir tot aquest corpus lingüístic i botànic?
Ha estat un projecte llarg i complex, que ha durat vint-i-un anys (set dels quals a molt baix ritme i els altres catorze amb treball continuat i més o menys intens). El 1993 vam constatar que l’obra del mestre i botànic Francesc Masclans Els noms de les plantes als Països Catalans (publicada, en segona edició, el 1981) era d’un gran interès, però feia temps que no es trobava a l’abast, si no era en algunes biblioteques. Llavors vam tenir la idea, que el Termcat va acollir amb gran interès, d’actualitzar-la. Una de les seves directores, Rosa Colomer –que esmento perquè ja no és entre nosaltres–, va ser fonamental en moments difícils del procés. Així, doncs, vam buidar més de 300 obres i llistes de noms. Es tractava de llistes fornides per alguns botànics o botanòfils, o bé extretes de llibres o articles publicats, en el benentès que, per ser considerades, havien de contenir tant el nom català com el nom científic al qual corresponia. Després, es van elaborar les llistes i es van revisar els noms científics i els catalans. En aquest procés, una bona quantitat de noms catalans han estat desats perquè, per algun motiu, no els hem trobat suficientment clars; aquestes denominacions podran ser més treballades en el futur, i les que es resolguin podran engruixir el diccionari en línia que complementa l’obra, com també aportacions noves que s’hi puguin fer.
Són riques, botànicament, les terres de parla catalana?
Sens dubte que ho són. En general, l’àmbit ibericobalear (Pirineu inclòs) és un dels punts més rellevants de biodiversitat vegetal d’Europa, i les terres de parla catalana constitueixen una part important d’aquesta àrea. La flora d’aquests territoris és formada per uns 3.600 tàxons (en els nivells d’espècie i subespècie), una xifra certament important. Complementàriament, la zona on es parla la nostra llengua és també rica en coneixement popular sobre la flora, com ho mostren els 35.000 noms catalans recollits en el llibre al qual ara ens referim, aplicats a uns 6.500 tàxons vegetals (de casa nostra i de fora).
Creieu que coneixem i valorem prou –tant lingüísticament com botànicament– les plantes del nostre entorn?
Podria semblar (i ser cert) que, temps enrere, no ens en preocupàvem pas gaire, del patrimoni vegetal, si ens fixem en les destrosses fetes en el paisatge del nostre país. Darrerament –de fet ja fa prou temps–, s’hi nota un respecte més gran, fins i tot en molts casos podria dir –potser essent un pèl optimista– que hi ha una complicitat entre l’espècie humana i les altres que constitueixen la biodiversitat. Em sembla que molta gent té empatia amb la natura i interès per conèixer-la i usar-la racionalment. Quant a la valoració lingüística, i tot i que la nostra ha estat i és una llengua amb dificultats per fer una vida plena, em fa l’efecte que les persones que l’han parlada i la parlen han estat sempre contentes de poder-la usar per anomenar els vegetals. Sempre que fem treball de camp etnobotànic, onsevulla que sigui de les terres catalanes, experimentem la satisfacció de parlar amb gent orgullosa de poder-nos transmetre allò que sap de les plantes, i un dels aspectes més importants és, sens dubte, els noms. Per això, no dubto pas que el llibre de què parlem serà ben aviat obsolet, i considero que això serà un bon indicador de la vitalitat de la nostra cultura. L’edició en línia podrà actualitzar el llibre regularment, i qui sap si d’aquí a trenta anys potser algú més no s’animarà a publicar-ne un altre de posat al dia.
|
Dimecres 6 de maig
|
Refundar el cosmopolitisme, d’Yves Charles Zarka, traduït per primer cop en català per Josep Monserrat Molas i Leire Sales Salvatierra, aborda qüestions com el dret de resistència a l’opressió i a la sobreexplotació de la Terra, les fronteres o la relació amb l’estranger i l’emigrant. Aquest assaig vol demostrar que, si la humanitat es fonamenta en el principi d’inapropiabilitat, reeixirà a regular els límits de la lògica capitalista del benefici i podrà establir les bases d’un nou contracte social.
El cosmopolitisme és un dels termes clau de la contemporaneïtat, conseqüència directa de la globalització. Invocat sobretot des dels corrents progressistes com un dels valors fonamentals associat al multiculturalisme de les societats obertes, és un terme que en els darrers temps ha patit un cert desgast i una crisi de significat. En aquesta obra, Yves Charles Zarka proposa repensar, actualitzar i revitalitzar el concepte de cosmopolitisme.
L’autor introdueix la idea del cosmopolitisme a partir d’una responsabilitat exclusiva de l’home, en la mesura que la seva condició li permet deslliurar-se d’una existència immediata per a configurar el món en què viu. Zarka desplega la noció d’humanitat lligada a una responsabilitat i amb ella els drets i els deures que se’n deriven i que li són inherents. La responsabilitat per la humanitat i el conjunt del món vivent, principi i fonament del cosmopolitisme segons Zarka, no és pas una responsabilitat simplement moral, sinó jurídica o fins i tot metajurídica.
Això no evita que l’autor es baralli amb els atzucacs a què menen alguns usos contemporanis que es fa del cosmopolitisme i, a més, s’aplica a dues lectures del cosmopolitisme: l’una, dedicada a fonamentar de cap i de nou el dret de resistència a l’opressió o a la sobreexplotació (un concepte clau i recorrent en la filosofia política des de La desobediència civil de Thoreau fins a la Teoria del partisà de Schmitt); l’altra, centrada en el sentit cosmopolita del principi de precaució. Finalment, l’autor tracta d’obrir el camí cap a la idea d’un humanisme cosmopolita, basat en la xarxa de nocions i principis desplegats en l’obra i preparat per a fer front als reptes actuals.
Zarka conclou l’obra amb una reflexió sobre un dels temes més candents a Occident, vist des d’un punt de vista cosmopolític: la frontera, l’estranger i l’emigrant, és a dir, el concepte d’alteritat.
Yves Charles Zarka (Tunísia, 1950) és professor de filosofia a la Universitat de la Sorbona. Ha estat director de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França. Les seves investigacions s’han centrat en la democràcia, la nova configuració del poder, la tolerància i la noció actual de cosmopolitisme. Ha impartit classes a les universitats de Nàpols, Jerusalem, Tel-Aviv o Nova York, i en universitats del Canadà, els Estats Units o el Brasil. El 1999 va rebre la medalla de bronze del CNRS per l’obra La décision métaphysique de Hobbes. Ha fundat i dirigeix la prestigiosa revista Cités. En català ha publicat Hobbes i el pensament polític modern (2000) i L’altra via de la subjectivitat. Sis estudis sobre el subjecte i el dret natural al segle XVII (2003).
Amb aquesta obra, Publicacions i Edicions de la UB continua la nova línia de filosofia endegada el 2013 amb Anàlisi reflexiva. Una primera introducció a l’anàlisi fenomenològica, de Lester Embree, traduït per Carles Serra Pagès i editat per Joan González Guardiola i Josep Monserrat Molas.
|
Dimecres 6 de maig
|
A partir del cèlebre article «J’accuse!», d’Émile Zola, considerat l’acta fundacional de la intel·lectualitat a Europa, Antoni Martí Monterde i Bernat Padró Nieto han vertebrat l’edició de Qui acusa? Figures de l’intel·lectual europeu, que aplega disset contribucions d’especialistes que analitzen l’essència d’aquesta figura primordial en les societats europees contemporànies.
Escrit des de la perspectiva de la literatura comparada, Qui acusa? aborda la figura de l’intel·lectual per tal de reflexionar sobre la història europea i en especial sobre la seva dimensió literària, en un moment especialment crític en què sembla que la funció de l’intel·lectual ha desaparegut del debat públic i en què la idea d’Europa és qüestionada tant com a projecte col·lectiu com pels seus valors implícits.
Des d’aquesta perspectiva, professors, pensadors i escriptors com Christophe Charle, Joseph Jurt, Joan Manuel del Pozo, Carolina Moreno, Ignasi Moreta, Ester Pino, Maximiliano Fuentes, Bernat Padró, Antoni Martí Monterde, Enric Sullà, Mercè Rius, Neus Penalba, Borja Bagunyà, Àlex Matas, Henri Garric, Annick Allaigre i Túa Blesa miren de respondre preguntes essencials com ara si existeix un espai intel·lectual europeu compartit en què la reflexió sobre les problemàtiques i els debats públics concrets de cada indret respongui a una tradició de pensament comú; o bé com ha evolucionat la posició de l’escriptor respecte de la figura de l’intel·lectual en cada literatura europea; o quines són les característiques, les contradiccions i les paradoxes dels intel·lectuals. Els autors recorren els itineraris intel·lectuals i humans de pensadors i escriptors que han marcat la història del continent europeu dels segles XIX i XX: Georg Brandes, Émile Zola, Joan Maragall, Josep Pla, Eugeni d’Ors, José Ortega y Gasset, Stefan Zweig, Carles Riba, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Joan Fuster, Michel Leiris, Danilo Kiš, Juan Goytisolo, Rafael Sánchez Ferlosio, Walter Benjamin, Juan Gil-Albert i Maurice Blanchot. En conjunt, Martí Monterde i Padró es proposen determinar quin és el llegat de la reflexió que va llançar Émile Zola des de les pàgines de L’Aurore el 1898.
Antoni Martí Monterde (Torís, 1968). Professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, ha alternat aquesta activitat amb l’escriptura de poesia, narrativa i assaig. Després de la publicació de Sobre el desordre: cinc fragments (1992), va guanyar el XXVIII Premi Guerau de Liost 1994 amb Els vianants (1995) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians amb L’erosió (2001). En el camp de l’assaig ha publicat J. V. Foix o la solitud de l’escriptura (1998), IX Premi d’Assaig Joaquim Xirau 1997, a més de nombrosos estudis inspirats en la relació entre crítica, ficció i autobiografia. L’any 2007 va ser finalista del XXXIV Premio Anagrama de Ensayo per Poética del café: un espacio de la modernidad literaria europea, en què reflexiona sobre el cafè com a espai subversiu, tant literari com cultural. Ha coeditat, amb Teresa Rosell, Joan Fuster. Figura de temps (Publicacions i Edicions de la UB, 2012).
Bernat Padró Nieto (Barcelona, 1981) és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i membre de diferents grups de recerca entre els quals «Literatura comparada en l’espai intel·lectual europeu» de la UB i «Pensamiento literario español del siglo XX y su contextualización» de la Universitat de Saragossa. És autor de diversos articles en publicacions periòdiques, en què ha aprofundit en l’obra de Friedrich von Schiller, Hans-Georg Gadamer i Rafael Sánchez Ferlosio, entre d’altres.
|
Dimecres 6 de maig
|
«Desde 2009-2010 los problemas de la integración europea dan un salto cualitativo cuando alcanzan a lo que podríamos denominar el “núcleo duro” de los aspectos financieros; es decir, cuando se pone en tela de juicio la misma noción de que la zona euro constituye un espacio financieramente integrado. Las enormes diferencias entre países en las “primas de riesgo” y, más recientemente, en el coste y la posibilidad de acceder a la financiación del sistema crediticio por parte de empresas y familias de los diferentes Estados, hacen que se hable de “fragmentación financiera” de la eurozona, algo que atenta contra la esencia de lo que se esperaba de una integración monetaria y financiera.»
«Primas de riesgo: desde 2009 las “primas de riesgo” se han convertido en una referencia omnipresente, con gran repercusión mediática y calado en la opinión pública. La constatación de que los diferentes países de la zona euro tenían ahora que pagar tipos de interés significativamente diferentes para acceder a una financiación se convirtió súbitamente en motivo de alarma. Dada la posición central de Alemania, se hizo habitual presentar los costes de financiación de cada país según el diferencial con aquella (tanto de emisión de deuda pública o “deuda soberana” como de la obtención de financiación por parte de entidades privadas de los diferentes Estados). Desde 2010, a partir del detonante de la situación fiscal de Grecia, la “horquilla” de primas de riesgo se ha abierto de forma notable, y desde entonces ha habido momentos de tensión —especialmente en 2012— en los que arreciaron los comentarios incluso sobre una ruptura de la eurozona. Una forma de expresar la situación es decir que con esos acontecimientos “cae el manto común del euro”, que, hasta 2008-2009, había permitido que las primas de riesgo fuesen mínimas, imperceptibles. Cabe preguntarse si esa situación previa estaba justificada: en 2007-2008, por ejemplo, ¿era la deuda publica griega casi “tan buena” como la alemana? Seguramente no, pero entonces los mercados no lo percibían así. Más recientemente el péndulo habría ido en sentido opuesto y, según argumentan algunos, incluso de forma exagerada…
»Credit crunch (restricciones crediticias): otra dimensión en que el péndulo parece haber ido demasiado lejos es la de la evolución del crédito. En algunos países, las tasas de variación del crédito para el sector privado (empresas y familias) eran injustificablemente elevadas antes de la crisis, en un caso claro de lending boom (en España, por encima del 20% durante varios años), mientras que en la actualidad dichas tasas son incluso negativas para países como España e Italia. El “grifo del crédito” parece cerrado… precisamente en los países en que más necesaria sería la financiación de nuevas actividades y proyectos emprendedores para salir de la crisis. Los debates acerca de si la contracción del crédito se debe a “factores de oferta” —decisiones de las entidades financieras— o a “factores de demanda” —ausencia de proyectos realmente solventes para financiar— no ocultan las cifras que resultan de la interacción de ambas causas: bastantes entidades financieras se encontraron en una situación delicada en sus balances y solvencia (hasta el punto de requerir ayudas públicas en casos significativos), de modo que su disposición a nuevos préstamos se vio limitada por la “urgencia” de mejorar sus balances, al tiempo que alguna demanda procedía más bien de intentos de perpetuar situaciones de dudosa viabilidad. En todo caso, el sistema financiero en algunos países dejó de cumplir adecuadamente su función básica de canalizar el ahorro hacia la inversión productiva.»
|
|
El dilluns 4 de maig, a les 14.30 h, a la Sala d’Actes de la Facultat de Belles Arts (Pau Gargallo, 4), presentarem Agua: Porto / Aigua: Barcelona, de Domènec Corbella i Llobet i António Quadros Ferreira (coords.), dins la jornada «L’art de l’aigua».
|
|
El dilluns 4 de maig, a les 19 h, a la Casa del Llibre (rambla de Catalunya, 37), presentarem Arts i naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, coordinat per Pere Capellà i Antoni Galmés. La presentació serà a càrrec de Gonçal Mayos.
|
|
El dimecres 6 de maig, a les 19.15 h, a la Sala Martí l’Humà del MUHBA (plaça del Rei) presentarem Qui acusa? Figures de l’intel·lectual europeu, d’Antoni Martí Monterde i Bernat Padró Nieto (eds.).
|
|
Durant 15 dies Publicacions i Edicions de la UB participarem, amb un estand propi, a la 74a edició de la Feria del Libro de Madrid, que tindrà lloc al parc del Retiro (ubicació de la Feria).
|
|