Dilluns 30 de setembre
|
Dirigida per Joan Vallès, presentem una obra de referència que recull tots els noms catalans de plantes documentades arreu del territori. La col·laboració científica de la UB ha estat essencial en la seva llarga i complexa elaboració, iniciada fa més de vint anys, i que culmina ara. Es presentarà dijous 2 d’octubre a les 19 h a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la UB (Gran Via, 585).
El Centre de Terminologia Termcat publica l’obra Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, que recull més de 35.000 denominacions documentades arreu dels territoris de parla catalana, corresponents a més de 5.800 espècies de plantes vasculars, en bona part autòctones, però també s’hi ha documentat un nombre important de denominacions catalanes per a espècies exòtiques d’interès comercial, cultural o científic. L’obra ha estat possible gràcies a la intensa col·laboració amb la Universitat de Barcelona, tant pel que fa a la tasca investigadora dels autors com a la coordinació editorial de Publicacions i Edicions de la UB.
En l’elaboració del llibre ha participat un nombrós equip d’especialistes en botànica i terminologia, dirigits pel professor de la Universitat de Barcelona Joan Vallès i encapçalats per Joan Veny (professor de la UB), Josep Vigo (professor de la UB), M. Àngels Bonet, M. Antònia Julià i Joan Carles Villalonga, els quals han treballat sobre obres publicades i altra mena de documentació aportada per molts altres experts.
De fet, el llibre que ara es presenta és un dels fruits d’un llarg i complex projecte, iniciat el 1993, que es va plantejar com a objectiu compilar un corpus fitonímic en llengua catalana centrat en totes les plantes per a les quals es documenta una denominació catalana pròpia. Des de l’inici del projecte es va atorgar al llibre Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans, un paper referencial com a corpus de partida sobre el qual s’havien de bastir l’actualització i la posada al dia de la informació. A banda d’aquesta obra, s’han buidat més de 300 obres i documents especialitzats (tant publicats com inèdits) dels Països Catalans, o d’abast més ampli, datats entre 1871 i 2013 i que compleixen un requisit indispensable: contenen noms catalans en correspondència amb noms científics.
Així, Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana es converteix en una obra de referència, perquè posa en relació més de 8.400 denominacions científiques amb les corresponents formes catalanes. El llibre no és, però, un recull acrític de denominacions dialectals sinònimes, sinó que, per mitjà de recursos gràfics, permet al lector identificar quines formes són part del cabal normatiu de la llengua i quines altres, en canvi, tenen un ús més reduït o són variants gràfiques.
El volum, doncs, esdevé una obra útil tant per a botànics com per a lingüistes, i de fet pot despertar l’interès de qualsevol persona aficionada al món de les plantes. Diversos índexs (de noms científics, de variants gràfiques, de termes botànics, etc.) faciliten l’accés a la informació des de les diverses perspectives possibles. El llibre presenta també una mostra d’il·lustracions que els autors han volgut destacar perquè tenen denominacions curioses, per exemple perquè són especialment descriptives de la forma de la planta (estrella de camp, esclops o sabatetes de la Mare de Déu, etc.) o per algun altre motiu.
El desenvolupament del projecte i la publicació dels seus resultats ha pogut fer-se realitat gràcies al suport de diverses institucions, com ara l’Obra Social de ’la Caixa’, la Institució Catalana d’Història Natural —societat científica filial de l’Institut d’Estudis Catalans—, el Govern d’Andorra i la Universitat de Barcelona, al costat del Termcat, que n’ha coordinat l’elaboració.
L’obra es presenta en un sol volum, en una edició especialment cuidada, i serà accessible a les llibreries a partir del mes d’octubre. Es preveu que, com un altre resultat del projecte, complementari d’aquest llibre, ben aviat es podrà oferir en línia la consulta a la base de dades que ha servit de suport per a l’elaboració del volum.
|
Dilluns 30 de setembre
|
Antoni Gaudí: Casa Bellesguard as the Key to His Symbolism, de Carles Rius, és la versió actualitzada i en anglès del seu llibre Gaudí i la quinta potència. La filosofia d’un art. L’obra, coeditada per Publicacions i Edicions de la UB i l’Ajuntament de Barcelona, es presentarà al 1r Congrés Mundial sobre Gaudí, que tindrà lloc del 6 al 10 d’octubre a la Universitat de Barcelona. Dirigida tant a especialistes com al gran públic, el llibre amplia la documentació sobre l’univers creatiu de Gaudí i contribueix a enriquir el coneixement de la seva obra.
Centrat en l’estudi de la Casa Bellesguard i el temple de la Sagrada Família, aquest treball obre nous camins per interpretar el simbolisme gaudinià a partir dels vincles existents entre l’obra de l’arquitecte català i la del pintor alemany Peter Lenz, que alhora s’ha d’emmarcar en el context global de la filosofia de Schelling.
La fascinació que desperta l’obra de Gaudí és deguda en gran mesura a l’enigmàtic simbolisme de les seves formes, plenes de significats místics i filosòfics a vegades difícils de copsar per l’observador, però que s’il·luminen quan s’analitzen a la llum de certs corrents de pensament molt influents en l’art del segle XIX i principis del XX.
El llibre està dividit en vuit capítols, profusament il·lustrats amb fotografies i reproduccions de plànols i dibuixos. Els dos primers se centren en l’estudi de la Casa Bellesguard, situada al peu de Collserola, al barri de Sant Gervasi, i que va ser construïda entre 1900 i 1909 per encàrrec de Maria Sagués, vídua de Jaume Figueras, sobre les restes de l’antiga residència d’estiu del rei Martí l’Humà, del segle XV.
Els quatre capítols següents analitzen la vida i l’obra del pintor, escultor i teòric de l’art Peter Lenz, autor del cèlebre tractat L’estètica de Beuron (monestir del sud d’Alemanya que va exercir una gran influència en l’art eclesiàstic i l’avantguarda europea de principis del segle XX), en el qual palesava el seu rebuig al naturalisme i la perspectiva i reflexionava sobre l’abstracció i la cerca del sagrat.
Els dos capítols finals, dedicats al temple de la Sagrada Família, amplien l’abast i el valor del llibre, ja que, a més d’apropar-nos a l’obra més internacionalment coneguda de Gaudí, serveixen per contextualitzar tant la seva biografia com la història i la cultura de la Catalunya del tombant de segle. Cada capítol finalitza amb unes conclusions, molt útils per al lector, i amb una completa i acurada selecció bibliogràfica sobre el tema.
Carles Rius (Barcelona, 1963) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Ha treballat en l’àmbit editorial i en el de la docència, com a professor d’institut i de la Facultat de Filosofia de la UB, amb la qual col·labora des del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica. És autor de diversos escrits publicats en obres col·lectives i en revistes, i ha traduït l’obra de Schelling.
|
Dilluns 30 de setembre
|
Dos volums d’homenatge a Carles Miralles, publicats a propòsit de la seva jubilació amb el títol Som per mirar (el primer, coordinat per Eulàlia Vintró, Francesca Mestre i Pilar Gómez, i el segon, per Montserrat Jufresa, Carles Garriga i Eulàlia Miralles), són un reconeixement a la tasca docent i a la trajectòria intel·lectual i humana d’aquest catedràtic de filologia grega. Hel·lenista i poeta, estudiós de la literatura catalana contemporània, som davant d'una figura excepcional de la nostra cultura.
Miralles transcendeix la figura del professor universitari. Autor d’una obra àmplia i variada que respon als seus interessos de filòleg i escriptor, s’ha mogut amb naturalitat i saviesa per èpoques diverses, des de les més antigues a les més properes, ha recorregut llengües i cultures diferents, i ha estudiat i conreat gèneres de tota mena, tant en vers com en prosa. Miralles és un home de literatura, un humanista. Dins d’aquest ampli ventall, els puntals històrics que millor el defineixen són l’època arcaica i clàssica del món grec, i la contemporània catalana; de llengües, igualment dues, el grec antic i el català; i de gèneres, sobretot un, la poesia, també en la creació personal. Així, Miralles és un profund coneixedor de la poesia grega arcaica i clàssica —l’èpica, les diferents modalitats de lírica, la tragèdia—, i també un estudiós d’alguns dels poetes catalans més importants del segle XX —Riba, Foix, Espriu—, sobre els quals ha escrit treballs de referència obligada. Els dos volums publicats en homenatge al professor Miralles s’ocupen, respectivament, d’aquests dos vessants dels seus interessos; però no entren en un aspecte que queda fora de l’àmbit universitari, la seva producció poètica, per bé que sigui difícil delimitar les fronteres d’unes tasques que, al cap i a la fi, són igualment humanístiques.
«Som per mirar» és la fórmula amb què Carles Riba enceta el segon tercet del seu sonet «Diana als jardins», el vint-i-dosè de Salvatge cor. L’expressió fa sentit si llegim una mica més amunt quan, adreçant-se a la deessa, el poeta diu: «el misteri | és que tu ets i nosaltres només | vivim». Diana és natura que se sap ella mateixa. Els humans, en canvi, per saber hem de mirar, som per mirar. Aquesta és la condició humana: la filologia és l’art de fer-ho conscientment; la poesia, el de viure-ho sàviament. D’aquí ve la tria del títol Som per mirar per a tots dos volums.
El primer aplega quinze contribucions de distingits hel·lenistes, tots col·legues i amics de Miralles. Els temes que s’hi tracten són idees, interessos i orientacions cars a l’homenatjat: lectures d’Homer, d’Hesíode i de lírics arcaics —Alcman, Safo, Teognis—, quatre aproximacions a Èsquil i, en època hel·lenística, qüestions de poètica i de definició del gènere èpic; per acabar amb estudis sobre diversos testimonis més tardans —Plutarc, Ateneu, Pausànias— sobre el món arcaic i clàssic, i amb una mostra de poesia en papirs màgics. En conjunt, un esplèndid recorregut per la cultura grega i els mecanismes de la seva poesia.
El segon volum, més heterogeni en temàtica i orientació, inclou la col·laboració de reputats professors, escriptors, crítics que s’han fixat en fets de literatura i en gustos compartits amb Miralles. Hi podem llegir aportacions sobre qüestions diverses, que van de T. S. Eliot a Rodoreda, de Llull a Carner, o, fins i tot, d’un recull d’aforismes a una anàlisi de crítica estrictament filològica aplicada a la literatura catalana. Tots els autors, però, s’han volgut presentar amb una visió que es fonamenta en el principi de reconèixer-se en la literatura, com a punt de partença i horitzó.
Carles Miralles (Barcelona, 1944), catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona, hel·lenista i poeta, es va donar a conèixer l’any 1965 amb La terra humida, i el 1967 va guanyar el Premi Salvat-Papasseit amb On m’he fet home. No va tornar a publicar fins al 1981, any en què van aparèixer Camí dels arbres i de tu i Per fi la tortuga. El 1990 va sortir a la llum La mà de l’arquer, que va obtenir el Premi Nacional de Literatura Catalana de poesia, i el 1995, La ciutat dels plàtans. En el volum D’aspra dolcesa. Poesia 1963-2001, publicat l’any 2002, Miralles va aplegar i revisar la seva obra poètica apareguda fins aleshores. El 2010 va rebre el Premi de la Crítica Catalana de poesia amb L’ombra dels dies roja (2009). És autor, també, de l’obra narrativa Escrit a la finestra. Com a filòleg ha publicat Lectura de les «Elegies de Bierville» de Carles Riba (1978; Premi IEC – Josep Carner l’any 1980), Sobre Foix (1993; Premi Crítica Serra d’Or d’assaig l’any 1994), Homer (2005), Sobre Riba (2007) i Sobre Espriu (2013). Ha traduït al català obres de Xenofont i Heròdot, ha tingut cura de la introducció i l’edició de les tragèdies d’Eurípides i Sòfocles, i ha participat en la redacció de la Història de la literatura catalana d’Ariel. Ha estat col·laborador habitual al diari Avui, així com en les publicacions Ítaca, El Pont, Serra d’Or, Els Marges, Faventia, Reduccions, Nous Horitzons, Quimera i Arbor. És membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i president de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics.
|
Dilluns 30 de setembre
|
«En el treball que us presentem, volem posar de manifest alguns aspectes —ja siguin socials, educatius, biològics o neurològics— que fan la pau trencadissa, sabent que fent-ho podem convidar a entrar en el terreny de la sospita. Tot i així, mirem de seguir defensant la pau com a camí —en termes gandhians— malgrat que sigui un camí ple de viaranys estrets, sinistres alguns, dubtosos d’altres, lleugers els uns i incerts gairebé tots.»
»Si no ho féssim així, cauríem en el parany de la ingenuïtat. Però, amarats com estem del llegat gaudinià, ens sorprèn com l’artista és capaç de jugar amb fragments ceràmics trencats i conjugar-los de manera nova, i del trencament enlairar tot un conjunt de belleses en un nou mosaic —un trencadís com el que il·lustra la portada del llibre—. Semblantment ho fem amb la matèria que ens ocupa, i reflexionar sobre com del trencament que provoquen els conflictes podem gestionar un mosaic de pau. Descobrim la pau feble, però sabem que no està renyida amb la fortalesa que la preserva ni amb la bellesa que desprèn quan es viu.
»La pau és fràgil, i més es posa en evidència com més la posem a dialogar amb altres formes de saber, de fer i de ser, de les paus. És per això, perquè reconeixem la seva essència de fragilitat, que no ens estem de donar-li un enfocament inter i transdisciplinari, ja que dialogant amb ciències diverses es posarà més en relleu la seva essència vulnerable, no per això menys digna de ser i seguir sent. En tot cas, la mirada que oferim és des del diàleg d’una ciència social com és la tradició pedagògica i d’una ciència empírica com és la biologia.
»Ambdues mirades, en diàleg, generen una visió diferent, intersubjectiva, fruit de la conversa entre dues disciplines del coneixement humà, i més encara, entre dues facetes de la nostra humanitat: l’una amb voluntat de mostrar, en el marc de les ciències socials, i l’altra amb voluntat de demostrar el que sovint el llegat pedagògic ha posat de manifest. No sempre és fàcil trobar científics empírics que reconeguin la saviesa ancestral d’algunes fonts de coneixement, de les quals l’empirisme beu i que sovint acaba corroborant amb dades que se’ns fan més creïbles. Sigui com sigui, s’han trobat dues àrees de coneixement que, sense afany de ser l’una més que l’altra, perquè no ho són ni ho poden ser, dialoguen entre si per contribuir a una mirada integradora de l’objecte de coneixement que us presentem: la pau.»
|
|
El dimarts 30 de setembre, a les 18.30 h, a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la UB (Gran Via, 585), presentarem Som per mirar, dos volums d’homenatge a Carles Miralles publicats amb motiu de la seva jubilació. La presentació anirà a càrrec dels professors Joan Martí (URV) i Pau Gilabert (UB).
|
|
El dimarts 30 de setembre, a les 12 h, al Paranimf de la UB (Gran Via, 585), presentarem el llibre Homenatge a Salvador Claramunt, publicat amb motiu de la seva jubilació.
|
|
El dijous 2 d’octubre, a les 19 h, a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la UB (Gran Via, 585), presentarem Noms de plantes, de Joan Vallès (dir.), editat pel Termcat amb la col·laboració de la UB.
|
|
El divendres 10 d’octubre, a les 19.30 h, a la llibreria L’Altell (c. Canal, 2, Banyoles), presentarem Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy. La presentació anirà a càrrec de l’escriptor i periodista Matthew Tree.
|
|
En el marc del 1r Congrés Mundial sobre Gaudí, presentarem l'obra Antoni Gaudí: Casa Bellesguard as the Key to His Symbolism, de Carles Rius.
|
|