/script> Edicions de la Universitat de Barcelona
 
  logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Abril
2014
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dijous 3 d'abril de 2014
L’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) ha premiat, en l’apartat de publicacions i llibres d’autor, el llibre Caravaggio, 400 anys després, editat per Rosa Maria Subirana, Joan Ramon Triadó i Anna Vallugera i publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Aquest és el segon any consecutiu en què un llibre editat per la UB obté el premi, ja que l’any passat va resultar guanyadora l’obra Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió, inclòs en la col·lecció Memoria Artium.

Caravaggio, 400 anys després incideix en aspectes essencials de l’obra de Michelangelo Merisi (Milà, 1571 – Porto Ercole, 1610), així com en el reflex d'aquesta en disciplines artístiques contemporànies com la fotografia i el cinema. Caravaggio és una de les figures més suggeridores i controvertides de la història de l’art i un dels pintors més cèlebres de tots els temps. Polèmic per la seva radical con­cepció de l’art, va ser el capdavanter de la pin­tura naturalista que va sorgir a Itàlia com a oposició al corrent manierista dominador de l’escenari artístic del segle XVI. Transgressor tant en la seva vida personal –i el seu tràgic final no és precisament un detall menor– com en la seva obra, va prefigurar les personalitats fortes que reivindicaran els artistes romàntics segles des­prés, en què la vida i l’obra es confonen en un mateix magma torrencial i creatiu. Encara avui, 400 anys després, el naturalisme, l’ambigüitat i l’erotisme dels seus quadres no han perdut un bri del seu caràcter subversiu i, en alguns casos, fins i tot torbador.

Editat pels investigadors del projecte de recerca Acaf/Art i professors del Departa­ment d’Història de l’Art de la UB Rosa M. Subirana i Joan R. Triadó, i per la investigadora Anna Vallugera, forma part de la col·lecció Acaf-Art Llibres, que dirigeix el cate­dràtic d’Història de l’Art Joan Sureda. En el marc de la commemoració del quart centenari de la mort de l’artista, Caravaggio, 400 anys després ofereix cinc estudis d’especialistes de prestigi que proposen noves línies de recerca a l’entorn de la figura de l’artista, així com un extens repertori documental, bibliogràfic, expositiu i fílmic. La professora de la Universitat Roma Tre Silvia Ginzburg perfila en el seu estudi una proposta de seqüenciació estilística i cronològica de les pietats que Annibale Car­racci va pintar en la seva maduresa –un tema historio­gràficament controvertit– a la llum de la influència que va poder tenir-hi l’art de Caravaggio.

Lloat, criticat, envejat, però mai ignorat en vida, Cara­vaggio va revolucionar l’art europeu del sis-cents, i se­guidament va ser condemnat a l’oblit durant segles, pràcticament fins a l’exposició organitzada per Roberto Longhi a Milà el 1951. La professora Rosa M. Subirana resse­gueix la complexitat del panorama social, cultural i ideològic de la seva pintura, tant per oferir llum al seu procés creatiu com per mirar d’escatir les raons d’aquest ostracisme secular. Per Subirana, «al marge de les se­ves indiscutibles habilitats tècniques, posseí una ment privilegiada i una personalitat dominant, qualitats que traspuen amb força en totes les seves pintures».

Rossella Vodret, antiga soprintendente per il Patrimo­nio Storico Artistico e del Polo Museale di Roma, con­sidera el cicle pictòric de sant Mateu dut a terme per Caravaggio a la capella Contarelli de Sant Lluís dels Francesos a Roma a la llum de nous descobriments documentals i científics que permeten precisar dades cronològiques i estilístiques de cabdal importància per determinar l'evolució pictòrica de l'època.

Per la seva banda, el professor Triadó ens descobreix com la ideologia artística de Caravag­gio –la concepció formal, conceptual, compositiva i cromàtica– va ser àmpliament seguida i copiada pels pintors contemporanis –els caravaggistes– però realment poc compresa. Copien el clarobscurisme dramàtic i el realisme figuratiu, sense entendre’n els valors ideolò­gics. Per Triadó, «el món de Caravaggio és terrenal, allunyat de l’espiritualitat barroca de molts dels seus suposats seguidors».

Però la influència del geni llombard no es va limitar només a la pintura, ja que la força i l’originalitat del seu estil han influït de forma decisiva tant en la fotografia com en el cinema, arts del segle XX per antonomàsia. Pel que fa al cinema, el professor José E. Monterde traça una panoràmica de Caravaggio i el cinema que va des de la presentació de la seva figura a través de biopics, fins a la seva significació en la construcció visual de la ficció històrica, pas­sant per les possibles connexions amb el realisme cinematogràfic.

L’estudi clou amb un repertori documental i bibliogràfic actualitzat del pintor, amb voluntat de totalitat, amb l’ànim que sigui una eina de recerca pràctica per a l’investigador. Més enllà, però, del valor que sens dubte té per a investigadors i crítics, Caravaggio, 400 anys després servirà per descobrir a qualsevol amant de l’art la vigorosa actualitat del pintor milanès.

Som davant d’un altre títol tan rigorós com suggestiu de la col·lecció Acaf-Art Llibres, que té com a objectiu desenvolupar cartografies analítiques i crítiques vinculades a l’àmbit mediterrani en època moderna, adreçades tant a historiadors, so­ciòlegs, geògrafs i antropòlegs com a altres investigadors interessats en l’art i les produccions vi­suals, arquitectòniques, urbanístiques i monumentals dels segles XV al XVIII.


Dijous 3 d'abril de 2014
Homeopatia sense embuts. Una pràctica que prospera entre miracles i miratges, de Jesús Purroy, és un llibre que repassa les idees clau d’aquesta teràpia: la història, la teoria, els experiments, les contradiccions i la situació legal en què es troba a diversos països.
Tota una informació exposada amb voluntat pedagògica i divulgadora, però sense defugir els aspectes polèmics, amb una clara voluntat desmitificadora i absolutament fidel als principis del mètode científic.

La sanitat és un dels puntals de l’estat del benestar. Tot allò que fa referència a la salut és un tema d’alta sensibilitat social. La massificació, la tecnificació i la protocol·lització de l’atenció mèdica ha produït un descens de la seva qualitat humana. En aquest sentit, les anomenades «teràpies alternatives», i més concretament l’homeopatia, han guanyat espai de representativitat i legitimitat social. Estan a l’ordre del dia, molts metges la recomanen, les farmàcies en venen, la premsa considera que és una opció més per tractar tota mena de malalties, moltes universitats l’ensenyen, per bé que no en els programes oficials, i la meitat dels nostres conciutadans n’han fet ús algun cop.

Homeopatia sense embuts. Una pràctica que prospera entre miracles i miratges, de Jesús Purroy, és un llibre repassa les idees clau d’aquesta teràpia: la història, la teoria, els experiments, les contradiccions i la situació legal en què es troba a diversos països. Tota una informació exposada amb voluntat pedagògica i divulgadora, però sense defugir els àmbits polèmics amb una clara voluntat desmitificadora i absolutament fidel als principis del mètode científic. Els lectors en podran treure les seves conclusions, i la seva lectura ben segur no els deixarà indiferents, tant si són usuaris ocasionals com convençuts.

Prologat a través d’una conversa amb dos reputats i reconeguts metges com són l’exconseller de Sanitat Manel Balcells i el director de l’Institut de Recerca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron Joan X. Comella, l’autor ens guia per un itinerari en què ens descobreix les circumstàncies especials del naixement de l’homeopatia a finals del segle XVIII de la mà de Samuel Hahnemann en un context no especialment favorable a la ciència mèdica, tot seguint la seva evolució durant l’Alemanya nazi i el seu ressorgiment durant els anys seixanta del passat segle.

A través dels capítols, Purroy mira de respondre si l’homeopatia és una ciència o una pseudociència, si és una alternativa a la medicina tradicional o una moda passatgera, tot descrivint el procés científic de desenvolupament de medicaments, i palesant que, malgrat la seva gran popularitat en la societat actual, els científics ha deixat ben clar que les teories en què es basa contradiuen tot el que sabem sobre la física i la química, i lamentant-se que –malgrat aquests antecedents– hagi pogut accedir a la docència universitària. A més, exposa com els assajos clínics que han intentat demostrar la seva eficàcia no han aconseguit veure cap diferència significativa entre homeopatia i placebo. Així mateix, també fa un repàs a la cobertura legal que té aquesta pràctica a Catalunya i a altres països del nostre entorn, així com el tracte de favor que rep per part del mitjans de comunicació. Per finalitzar, l’autor proposa una sèrie de mesures personals i polítiques per posar l’homeopatia al lloc que li correspon

Jesús Purroy (Barcelona, 1970) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i director tècnic dels Serveis Científics i Tecnològics del Parc Científic de Barcelona, on treballa des del 2007. Gestor de recerca, emprenedor i assessor d’empreses tecnològiques, ha treballat en diverses institucions a Catalunya, Anglaterra i els Estats Units. A més de nombrosos articles, ha publicat els llibres La era del genoma (2001) i Tot el que cal saber per saber-ho tot (2008, Premi Europeu de Divulgació Científica «Estudi General»), i col·labora habitualment a la revista Mètode.


Dijous 3 d'abril de 2014
Narrativa catalana de la postmodernitat, de Jordi Marrugat, és el primer estudi crític de conjunt de la literatura catalana de les darreres quatre dècades. El llibre presenta un estudi de la narrativa catalana produïda pels escriptors que han escrit en el temps històric de l’anomenada «postmodernitat», que va des de finals dels seixanta fins a l’actualitat.

«Qualsevol escriptor català que hagi construït la seva obra des de, aproximadament, els anys seixanta o setanta fins a l’actualitat és, en aquest sentit, un escriptor postmodern. Tant si es dedica a criticar les condicions del seu temps com a exaltar-les, tant si se sent hereu i continuador de diversos aspectes de la cultura moderna com si renuncia a tots, tant si rebutja els intents de definició d’una estètica postmoderna com si en participa, tant si ha utilitzat el terme “postmodernitat” com si l’ha demonitzat o ignorat.»

Narrativa catalana de la postmodernitat, de Jordi Marrugat, és el primer estudi crític de conjunt de la literatura catalana de les darreres quatre dècades. El llibre proposa un estudi dels aspectes de la narrativa catalana produïda pels escriptors que han escrit en el temps històric de l’anomenada «postmodernitat», que va des de finals dels seixanta fins a l’actualitat, sense cap voluntat explícitament totalitzadora i sense pretendre establir un cànon o explicar la història de la narrativa d’aquest període. Malgrat que l’autor fixa algun dels fets i processos històrics que ajuden a comprendre què ha succeït en les darreres quatre dècades, la seva intenció és més aviat comprendre aquests esdeveniments a través de llibres publicats. La literatura és –segons Marrugat– un mitjà «extraordinàriament complet i complex de coneixement de l’ésser humà i del món», i per tant, el coneixement i l’estudi d’una part de la literatura catalana més recent ens ajudarà a conèixer-nos i comprendre’ns millor en un temps i un lloc determinats.

El llibre es divideix en tres capítols. El primer, «El camí obert per Quim Monzó en la història de la narrativa catalana», presenta una anàlisi del conjunt de la trajectòria del narrador català postmodern més complet, popular i influent. Exposa quines han estat les novetats que ha introduït la seva obra en el conjunt de la narrativa catalana, la manera com aquesta ha estat capaç de construir-se en relació a uns temps nous i la influència que això ha exercit en altres narradors de l’època que li podrien ser més o menys pròxims. Per a Marrugat, l’obra de Monzó és el punt cardinal de referència d’aquest estudi tant per la seva gran qualitat intrínseca com per la consciència que demostra de la seva època.

El segon capítol, «Postmodernitat i novel·la», analitza les relacions que el gènere novel·lístic ha mantingut amb els temps postmoderns i fa referència explícita a dues novel·les publicades per Monzó, Benzina i La magnitud de la tragèdia, exemple de renovació i adaptació del gènere a una nova època, i també es dedica a opcions novel·lístiques d’autors d’edats i trajectòries molt diferents, però que integren un panorama ampli, coherent i divers, entre els quals destaquen Vicenç Pagès Jordà i Jaume Cabré. En aquest context, les obres estudiades van des de Baltasar Porcel a Albert Sánchez Piñol, de Jesús Moncada a Ramon Erra, de Sergi Pàmies a Empar Moliner, de Màrius Serra a Llucia Ramis, de Jordi Puntí a Lluís Oliván, i de Joan Daniel Bezsonoff a Manuel Baixauli.

El tercer i últim capítol, «Temes i motius de la narrativa catalana de la postmodernitat», posa en relació diversos temes i motius que són comuns en diferents narracions del període amb el propòsit d’assolir un cert coneixement de la condició de l’home postmodern.

Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) és doctor en Estudis Hispànics i membre del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB. Especialitzat en l’estudi i la crítica de la literatura catalana contemporània, ha publicat Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual (2012) i Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (2013). Ha col·laborat en els diaris El Punt Avui i El País, i també a les revistes L’Espill, Llengua & Literatura, Estudis Romànics, Caràcters, Revista de Catalunya i Els Marges, de la qual és redactor en cap.


Els ritmes de la vida
Trinitat Cambras

Antoni Díez
Col·lecció Catàlisi

Dijous 3 d'abril de 2014
«Tot i que els ritmes biològics es coneixen des de l’antiguitat, no ha estat fins fa poc que s’ha desenvolupat la ciència que els estudia: la cronobiologia. Aquesta ciència pretén descriure els ritmes en els éssers vius i també, sobretot, entendre les causes i els mecanismes que els originen. La cronobiologia ha hagut de lluitar contra la tendència a creure que els organismes mantenen el seu medi intern sempre constant. Però és incompatible la constància amb un ritme? Quin avantatge té, tenir ritmes? Com es van descobrir els rellotges biològics? Què estudia la cronobiologia actualment?»

«Els viatges amb avió en vols transmeridians han provocat que per primera vegada en la història de la humanitat estiguem sotmesos a canvis d’horari que tenen lloc en molt poc temps. A més, en molts àmbits es va imposant un model de «societat de 24 hores», i això fa que moltes persones hagin de canviar la vida diürna natural per hàbits de treball nocturns. Així, ja no sembla tan obvi que la nit és el temps per dormir. És evident que tots aquests canvis han d’afectar d’alguna manera la vida de les persones. Què succeeix si canviem els ritmes del nostre cos? És dolent per a la salut, el canvi d’horaris?

»El temps no és únicament un concepte filosòfic. Per a cada un dels éssers vius, el sentit del temps té quelcom de terrenal i està lligat a la lluita per la supervivència. Conèixer el temps permet saber quan és el moment correcte per fer alguna activitat.

»…tots els organismes que viuen a la Terra ho fan a un ritme de 24 hores, encara que alguns estan desperts quan els altres dormen, o a l’inrevés. Aquesta ritmicitat va molt més enllà de l’activitat física, perquè afecta cadascuna de les funcions del nostre cos. Els efectes de la rotació de la Terra els portem lligats a la nostra genètica i afecten el funcionament de qualsevol part del nostre cos.

»Passem gairebé una tercera part de la nostra vida en aquest estat; és a dir, que una persona de quaranta-cinc anys haurà dormit l’equivalent a 15 anys seguits! Però tot i això, desconeixem quina és la seva naturalesa i què és el que fa el nostre organisme durant tot aquest temps.

»El fet de disposar de llum a tota hora, que és tan important i que ens dóna tanta llibertat a l’hora d’organitzar la nostra vida, ha suposat un repte per al nostre sistema circadiari: per primera vegada a la història de la humanitat, les persones estan sotmeses a canvis d’horari.

»No hi ha dubte: treballar en les hores de menys alerta segons el rellotge biològic suposa un risc més gran de cometre errors i patir accidents. D’altra banda, sotmetre el rellotge biològic a canvis d’horari molt freqüents comporta canvis en l’estructura temporal interna del nostre cos que a la llarga suposaran complicacions per a la salut de la persona.»


El dilluns 7 d’abril, a les 19.30 h, presentarem el llibre Homeopatia sense embuts. Una pràctica que prospera entre miracles i miratges, de Jesús Purroy. Serà presentat per Marina Geli, metgessa i exconsellera de Salut. Us esperem a la llibreria Alibri (carrer de Balmes,16, Barcelona)

La diada de Sant Jordi ens trobareu davant de l’Edifici Històric de la UB (Gran Via, 585) i a la rambla de Catalunya amb el carrer de Provença. En totes dues parades podreu triar el vostre llibre d’entre una selecció dels nostres títols més representatius.

 
 
logo