«El 1971 Picasso complia el seu norantè aniversari. La voluntat de celebrar-ho de l’artista fou suficient per emplaçar-lo com a objectiu d’una sèrie d’atemptats perpetrats per grups d’ultradreta, que atacaren llibreries i galeries d’art espanyoles. Les circumstàncies d’aquestes agressions suggereixen que foren accions específiques i planificades, que van conformar una autèntica campanya contra Picasso. Amb la intenció d’organitzar una exposició com a acte de desgreuge davant d’aquests atacs, el director de la galeria va sol·licitar a més de cent artistes i personalitats del món de la cultura una dedicatòria que havien de realitzar al damunt d’una peça de cotó orlat, un cobretaula d’homenatge. La resposta fou contundent i gairebé tots els convocats van enviar els seus missatges.

»La major part de les obres que conformen aquest homenatge es conserven juntes, ja que van ser reunides per un mateix col·leccionista que les adquirí en diversos moments de la dècada dels anys noranta. Actualment, gran part d’aquest conjunt es pot contemplar al vestíbul i el restaurant de l’hotel Mas de Torrent, al poble de Torrent, a l’Empordà.

»Així doncs, no abordem l’enfocament habitual de “col·lecció” com a recopilació realitzada mitjançant el criteri de selecció d’un col·leccionista, sinó com un conjunt d’obres vinculades i, en aquest cas, fruit d’una mateixa acció artística. Tanmateix, sempre constitueix una referència de col·leccionisme, tant per la voluntat de la iniciativa d’aplegar unes obres determinades com per l’esforç dut a terme després de reunir-les i reconstruir el conjunt. Un conjunt la unitat del qual permet recuperar fets històrics i aportar nova informació al context artístic dels anys setanta. En aquest sentit, la funció del col·leccionisme es revela imprescindible, no pas com a matriu de creació d’un cert discurs artístic, sinó com a agent de preservació dels objectes. La voluntat del col·leccionista de reunir el conjunt possibilita la reconstrucció i la transmissió del seu discurs historicoartístic, de la seva memòria. L’anàlisi d’aquestes obres en conjunt ha permès reconstruir uns fets dels quals s’havia perdut parcialment la memòria. Uns esdeveniments que ens parlen de la recepció, durant el franquisme, d’un artista alineat en els corrents materialistes i que havia esdevingut un símbol de llibertat per a un ampli sector de la societat.

»El valor diferencial d’aquesta col·lecció és la seva condició de conjunt reivindicatiu de Picasso durant la dictadura, l’alt contingut crític i compromès de la major part de les seves obres, moltes de les quals fan referència a la destrucció de les obres de Picasso i a la repressió. Els atemptats havien actuat com a catalitzador d’un estat d’opinió. El sentiment comú d’indignació afavorí la conciliació entre la pràctica artística i l’ètica política, i va estimular la producció d’obres amb un alt grau de contingut crític. Així, aquest conjunt constitueix un dels pocs exemples que hi ha de col·lecció amb intencionalitat política i social, entre els quals podem esmentar també la col·lecció Martínez Guerricabeitia.»