El tresor que els polítics de la Segona República van malbaratar.

«Atracado en el Puerto de Nápoles, el yate Santa Maria del Mare se mece suavemente al vaivén de las olas. Parece un barco más, espléndido tras su restauración bajo el sol del Mediterráneo, con el casco pintado, las maderas relucientes y el puente recién baldeado a la espera de un comprador. Pero quienes observan el lujoso navío no pueden siquiera sospechar la historia que encierran sus cuadernas, los episodios de los que ha sido protagonista involuntario, un compendio de algunas de las mayores tragedias del siglo XX.»

L’exhaustiva recerca –dos anys i mig de feina regirant arxius a Madrid, Mèxic i Tel-Aviv– que publiquen el catedràtic de la UB Francisco Gracia Alonso i la professora de la UOC Glòria Munilla al llibre El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (Publicacions i Edicions de la UB, 2014) posa al descobert de forma incontrovertible que el govern de la Segona República va utilitzar materials i col·leccions que formaven part del tresor artístic i arqueològic nacional per constituir un fons de recursos destinats a finançar l’exili. La conversió d’aquests materials i l’ús donat als fons obtinguts demostra una densa trama d’interessos que es perllonga des del final de la guerra fins a la Transició.

El tesoro del «Vita» és un llibre polèmic que, lluny de tendències revisionistes que malden per tergiversar la història de la Segona República, la guerra i el franquisme des de pressupòsits més ideològics que no pas historiogràfics, realitza una exhaustiva, detallada i incontestable recerca que treu a la llum fets amagats durant molts anys per dirigents republicans, misèries personals, malbarataments i gestions opaques de fons públics que van començar tot iniciada la guerra, l’estiu del 1936, i que es van anar perllongant durant tot el franquisme fins arribar a les eleccions de 1977.

El Vita és actualment un iot de luxe que es pot veure ancorat al port de Nàpols, però a les acaballes de la guerra d’Espanya va ser utilitzat per traslladar una ingent quantitat de béns públics que els dirigents republicans, encapçalats per Juan Negrín i Francisco Méndez Aspe van treure d’Espanya i posteriorment enviaren a Mèxic. Els professors Gracia i Munilla també relativitzen el suposat altruisme i desinterès del govern mexicà del president Lázaro Cárdenas per rebre els exiliats republicans espanyols, fet que va irritar considerablement l’oposició conservadora mexicana i la colònia de residents espanyols, la majoria d’ells molt favorables a Franco. Cárdenas coneixia perfectament el contingut del Vita i, donada la delicada situació de l’economia mexicana, tenia necessitat de la seva inversió al país.

Una part del carregament del Vita estava formada per fons de la Generalitat de Catalunya. El tresor de guerra del govern català va ser lliurat per Lluís Companys i Josep Tarradellas a Negrín, sota coaccions, poc abans de travessar la frontera francesa. L’inventari detallat d’aquests materials demostra que també van incloure peces del patrimoni i béns públics catalans susceptibles de ser convertits ràpidament en recursos econòmics, amb l’objectiu que servissin de reserva monetària de la Generalitat a l’exili. Gracia i Munilla narren com el govern de la República presidit per Juan Negrín, assabentat de la iniciativa, va exigir a la Generalitat la cessió d’aquells fons a l’hora de travessar la frontera, amb la promesa que els serien retornats un cop establerts a París. Promesa que no es va complir mai i que va causar la ruïna financera de la Generalitat fins al punt que el president Irla va haver de dissoldre-la als anys cinquanta per falta de fons.

Acabada la guerra, i amb la segona guerra mundial imminent, les dues grans figures republicanes a l’exili, el president Negrín i el dirigent del PSOE Indalecio Prieto, separats per profundes diferències personals i ideològiques, van dirigir sengles associacions d’ajuda als refugiats espanyols: el SERE (Negrín) i la JARE (Prieto), finançades bona part per recursos propietat de l’estat que havien aconseguit treure del país durant la retirada. Ambdós van confondre aquests recursos d’estat amb recursos dels partits respectius, i fins i tot sovint van confondre el límit d’on acabava el partit mateix i on començava el propi terreny personal. L’arbitrarietat va ser, doncs, el modus operandi en la distribució d’aquests ajuts, que s’atorgaven en funció de simpaties ideològiques: els comunistes i els anarquistes no en van rebre res, únicament es van distribuir entre gent de filiació socialista, i encara segons el rang. En definitiva, el cas del tresor del Vita demostra l’autèntica disbauxa i falta d’escrúpols amb què les restes del govern republicà va gestionar patrimoni propietat de l’estat, venut i malbaratat per fer front a les necessitats pecuniàries de l’elit exiliada.

Un capítol a part mereix la pròpia història del vaixell, que després de lluitar en la guerra civil, va formar part de la marina nord-americana i va lluitar en la segona guerra mundial, per protagonitzar l’any 1947 –rebatejat com a SS Ben Hetch i emulant la singladura de l’Exodus– un èpic viatge de 600 supervivents jueus dels camps de concentració alemanys a Palestina. Un cop reconeguda la independència de l’estat d’Israel, el vaixell va ser incorporat a la nounada armada israeliana amb el nom de INS Ma’oz K-24, va participar en missions militars importants. Un cop donat de baixa per la marina, va ser adquirit per una companyia italiana que el va rebatejar amb el nom Santa Maria del Mare i va realitzar el servei de ferri entre Nàpols i l’illa de Capri fins a l’any 2002. Totalment remodelat entre els anys 2008 i 2009 com a iot de luxe, actualment espera comprador ancorat al port de Nàpols.

Som davant un estudi exhaustiu, rigorós, escrit amb agilitat i destresa, que ens obre a una realitat poc coneguda fins ara i ens ofereix una nova mirada sobre la nostra història recent, com una ombra que es perllonga encara fins als nostres dies. Tal com conclou el professor Gracia: «El cas del Vita és un exemple de fins on pot arribar, en primer lloc un govern, i posteriorment els qui s’arroguen la representació de la legitimitat legal en la utilització i conversió econòmica del patrimoni historicoartístic d’un Estat en benefici privat i sense retre comptes, un precedent perillós.»